Tercera entrega d’aquesta edició. Tema obligat els llibres. He presentat aquesta fotografia feta al rastre madrileny. En l’apartat social he quedat en vint-i-tresena posició i en l’apartat popular he quedat amb dinovena posició. En la classificació general, vaig en dissetena posició en l’apartat social i en tretzena posició en l’apartat popular de trenta-cinc participants.
Segona entrega d’aquesta edició. Tema obligat el minimalisme. He presentat aquesta fotografia feta al desert del Sàhara. En l’apartat social he quedat en vint-i-una posició i en l’apartat popular he quedat amb desena posició. En la classificació general, vaig en dotzena posició en ambdós apartats.
Editat per «librosdeVanguardia». 199 pàgines. Aquest llibre no és una novel·la o un conte, si no el resum de més de dotze hores de conversa/entrevista entre en Monzó&Pàmies i el periodista Julià Guillamon.
Al llarg d’aquesta conversa exploren la memòria, records i vivències personals amb el seu sentit de l’humor a vegades càustic que els caracteritza.
La memòria és l’eix principal on gira la majoria de reflexions, on aconsegueixen trobar un espai compartit ple de complicitat i humor. Però també reflexionen sobre temes universals com; la família, els amics, l’amor, etc.
Sens dubte un llibre per passar una estona distreta, sempre seguint la línia i estil dels protagonistes. A mi aquest parell mai em decebrem.
A partir de les vivències de l’autora amb una família afganesa en el context de la caiguda del regim talibà l’any 2001. El llibre ofereix una mirada profunda i commovedora a la vida a l'Afganistan a través de la història d'un llibreter i la seva família. L’autora utilitza una estil narratiu on compagina la crònica periodística i la narrativa literària, fet que fa el llibre de bon llegir.
El protagonista és presentat com una persona culta, llegida, oberta al coneixement i al món, no obstant es profundament patriarcal i masclista, reflex sense dubte de la societat afganesa.
Hi ha qui crítica que el llibre pot caure en la simplificació de la cultura afganesa perquè es vista amb ulls occidentals. Actualment tornen a governar els talibans, per tant el país a tornat a enrere, sobretot la dona que te restringits bona part dels seus drets fonamentals.
Llegir aquest llibre et permet una tenir una visió valuosa de la cultura, religió, realitat social, costums, etc de la societat afganesa, per mi és obvi des de la meva visió occidental que Afganistan és un reducte d’una societat de caire medieval en ple segle XXI.
Editat per Club Editor, 144 pàgines. Llibre dur, de dos parts, la primera l’ocàs i la segona la fascinació. La primera part m’ha agradat i en sembla que l’he entès, però la segona part no m’ha agradat probablement perquè no l’he entès, doncs més ocàs que fascinació.
En la part de l’ocàs pots sentir-te identificat amb el personatge, segur que tens algun amic o conegut que ha patit una situació similar, en canvi en la part de fascinació és una situació més surrealista.
Per a mi ha estat un llibre que anat de més a menys, la part final un mica pesada de llegir.
Comença la vint-i-unena edició de la Lliga, aquest any amb 28 participants i amb nous socis que s’han animat a participar. En aquesta primera entrega el tema era obligat «Tardor/Hivern», he presentat aquesta fotografia feta un dia de boira a la sortida d’una escola a Sapa (Vietnam). En l’apartat social he quedat en novena posició de vint-i-vuit participants i en l’apartat popular he quedat amb vint-i-dosena posició.
Editat per Libros de vanguardia, 199 pàgines. Recull d’articles amb el subtítol El llibre dels Idiotes, que ja indica per on aniran els trets dels articles escollits. Sovint escriu articles sobre els idiotes o sobre individus que tenen unes conductes ximples, estúpides o en algun cas suïcides com els candidats als premis Darwin. Jo llegint Monzó sempre m’ho passo bé i segur que a tu també se’t escaparà alguna que altre rialla, encara que sigui a compte dels idiotes. En la contraportada hi ha una frase del escriptor polonès Stanislaw Lem que diu «Fins que vaig començar a fer anar internet no sabia que al món hi havia tants idiotes», Lem va morir el 2006, si encara visques amb l’eclosió de les xarxes socials, al·lucinaria !
Mural de l’artista urbà Dmitri Vrúbel, es troba situat a la East Side Gallery, galeria d’art a l’aire lliure sobre una part del Mur de Berlin.
- Consulta d’ERC: Vaig votar que NO, a mesura que passen els dies estic més convençut del meu vot. Crec que ha estat un greu error entregar la Generalitat de Catalunya al PSC, que no deixa de ser el PSOE, no és un rival polític, sinó un enemic de Catalunya. El Psoe referent a Catalunya te el mateix objectiu que el PP, encara que ho dissimula una mica, assimilar Catalunya a Espanya, destruir-la con a nació.
- El President Puigdemont i la sessió d’investidura: Correcte no tenia que entregar-se al jutge prevaricador del Suprem, però potser no calia venir per fer la provocació.
Com a militant d’ERC, vaig sentir vergonya aliena escoltant les paraules del Consell Elena i del Comissari Sallent, he trobat a faltar per part d’Esquerra una desautorització o un toc d’atenció.
- President Illa: El veig un polític de baix perfil, sense talla de lideratge. Segurament un dels presidents més espanyolistes que ha tingut Catalunya. Farà mal als ulls però probablement el veurem a les celebracions espanyoles del 6 de desembre i de la Pasqua Militar, oferim vassallatge a la monarquia espanyola.
- Nou Govern: Certa decepció, el veig gris i espanyolista i no hi tinc gaires esperances.
En aquest novel·la m’ha faltat més tensió narrativa i m’ha sobrat una mica d'excés de palla descriptiva per farcir una mica el llibre.
L’argument és potent i la trama enganxa al lector, segurament no tan com els títols anteriors, però al meu parer el desenllaç és una mica decebedor si tenim en compte el que promet la trama.
No obstant és un llibre del tot recomanables tant pels seguidors de la saga Gurney con pels amants de la novel·la negra.
Editat per Quaderns Crema, 179 pàgines. Recull de vint-i sis contes. Amb l’estil de l’autèntic Pàmies: càustic i absurd, però en aquest cas també, sentimental i melancòlic, escrit amb un llenguatge auster i precís.
Històries que podrien ser autobiogràfiques o inventades a partir de les pròpies vivencies. Si ja coneixeu Pàmies, el llibre no us decebrà i si no el coneixeu, aquest llibre sera un bon motiu per entrar dins el univers literari de l’autor.
Sisena i última entrega de la vintena edició de la Lliga. Tema obligat: Que surti el número 20, pel fet que aquest any es celebra la vintena edició de la lliga. He presentat aquesta foto, fruit d’un «divertimento» a partir d’un cartell senyalitzant els camis escolars a prop de les escoles arenyenques. No ha agradat ni al Jurat social ni al popular. En l’apartar social he quedat en vint-i-cinquena posició de vint-i-nou participants i en l’apartar popular he quedat últim.
En la Classificació Final, en l’apartat social he quedat en dissetena posició i en l’apartat popular en la cinquena posició.
Enguany he rebut el premi a la fidelitat per haver participat a totes les edicions de la lliga.
Editada per Columna, 245 pàgines. He llegit una dotzena de novel·les de Ferran Torrent, però aquesta no la coneixia. En aquest cas Torrent canvia una mica els seus registres habituals, es tracte d’una novel·la situada en la postguerra i ambientada entre Viena i València. Amb una gran riquesa de personatges; nazis, jueus, espies, falsificadors, gitanos, etc. També de diverses nacionalitats; alemanys, russos, anglesos, espanyols, francesos, valencians, etc.
Encara que el llibre va de menys a més, a mi no m’ha acabat de fer el pes, m’agrada molt més el Torrent de les històries autòctones.
Quarta entrega de la vintena edició de la Lliga. Tema obligat Retrat. He presentat aquesta fotografia d’una noia feta a Vietnam. En l’apartat social he quedat en novena posició de trenta participants i en l’apartat popular he quedat en dotzena posició. A la classificació general social vaig en dotzena posició i en la popular vaig en cinquena posició.
Editat per Salamandra, 203 pàgines. Si a La Trena, deia que eren tres històries colpidores plenes d’empenta i tenacitat, en aquest llibre ens troben la continuació de l'historia de la Smita, en la figura de la seva filla Lalita.
En aquest cas les protagonistes també son tres dones; La Lena, una professora francesa, la Preeti lider del grup Brigada Roja i la Lalita, la filla ara orfe de la Smita.
Tres dones diferents, de generacions diferents que les uneix un objectiu comú, lluitar contra la discriminació femenina i la tirania de les castes d’un país , l’Índia.
Hi ha que cali-fica aquest llibre de feminista, jo crec que constata un fet per desgracia real encara avui dia, que és la falta d'accés a l’ensenyament de molts nens i particularment nenes. Un llibre potent de bon llegir i que no et deixa indiferent.
Tercera entrega de la vintena edició de la Lliga, ara ja amb 31 participants. Tema obligat Portes i Finestres. He presentat aquesta fotografia feta a L’Havana (Cuba) ). En l’apartat social he quedat en dissetena posició de trenta-un participants i en l’apartat popular he quedat en cinquena posició.
Segona entrega de la vintena edició de la Lliga, ara ja amb 31 participants. En aquesta entrega he presentat aquesta fotografia feta a la Festa d’Embarrats a Sant Joan de Vilatorrada (Bages). En l’apartat social he quedat en vint-i-dosena posició de trenta-un participants. En l’apartat popular he quedat en quinzena posició.
La trena és una trama que enllaça tres històries peculiars de tres dones, amb situacions ben diferents, però que tenen en comú les discriminacions que encara avui dia, en ple segle XXI pateixen les dones. Sigui a l’Índia, a Canada o a Sicília, aquesta discriminació és més cruel i evident al tercer món, al final els cabells de la trena serveixen per enllaçar el destí de la Smita, la Giulia i la Sara.
Tres històries colpidores plenes d’empenta i tenacitat, sobretot la de la Smita. Un llibre de bon llegir, és d’aquells que recordes.
Comença la vintena edició de la Lliga, 20 anys participant en cada edició, aquest any amb 29 participants, record de participació. En aquesta primera entrega he presentat aquesta fotografia d’un pastor i les seves ovelles travessant la carretera que va del Mont Nebo al Mar Mort (Jordània). En l’apartat social he quedat en novena posició de vint-i-nou participants.
Editat per Quaderns Crema, 133 pàgines. Llibre de contes amb el seu estil inconfusible, a partir de records i anècdotes viscudes en la seva infància i adolescència Pàmies crea histories inversemblants algunes vegades rallant l’absurditat, no deixant de ser histories extravagants en alguns casos que fan que passis una bona estona amb la seva lectura. Segueix al meu parer amb aquest estil d’escriptura minimalista sense floritures, que el fa reconeixible en els seus llibres.
"La Geria", és un forat cònic excavat en capes naturals de grava volcànica de diversos metres de profunditat, al centre del qual es planta una vinya, a la vora de la qual es col·loca una mitja lluna de roques com a protecció contra el vent. Filera rere filera d'aquests perfectes buits tenyits de verd, ocre i negre produeixen un paisatge únic al món.
L’objectiu d’Espanya pel que fa a Catalunya sempre ha estat el mateix d’ençà fa més de 300 anys, eliminar Catalunya com a nació, i com que molta part de Catalunya com a nació se sustenta en la llengua, una vegada eliminada aquesta, bona part de la feina ja estarà feta.
Espanya vol que ens rendim i entreguem la nació per fer-nos espanyols.
Davant la rendició només queda la independència.
Editat per Ediciones Akal, 182 pàgines. Biografia no autoritzada de l’empresari i president del Real Madrid Florentino Pérez. L’autor explica com des de els seus inicis com a Regidor de l’Ajuntament de Madrid fins l’actualitat, ha aconseguit un patrimoni de 2.000 milions d’euros. Utilitzant primer els seus contactes amb polítics franquistes i ja més endavant a través de la llotja del Bernabeu. Ha erigit la seva fortuna, plena d’amiguisme i corrupció, ha sabut ser amic de polítics i empresaris que han sigut fonamentals en el seu progrés. No en va el seu nom surt a totes les trames de corrupció política que hi hagut a Espanya.
En el llibre queda clar que Espanya és un país d'oligarques, de les 400 famílies que component la classe extractiva i parasitària que viuen del BOE.
També detalla tots el periodistes que té en nòmina, que només parlant o escriuen sobre allò que a ell li interessa.
Queda clar que ens trobem davant un tipus amb una supèrbia immensa que actua com un veritable mafiós. Segur que en un país del nostre entorn estaria entre reixes.
Editat per Ara Llibres, 253 pàgines. Llibre dur, punyent on la protagonista explica tot el seu procés personal sobre la seva identitat de gènere. Tots el problemes, impediments incomprensions, estigmes que ha patit al llarg de la seva vida, posar amb evidencia els problemes que té la societat per assumir la diferència o el que «surt de la normalitat».
No és un llibre fàcil de llegir en el sentit emocional, a mi ha vegades m’ha fet patir, també té una riquesa literària que ha fet que hagués de consultar la Viquipèdia més d’una vegada.
En el llibre també hi ha una crítica raonada sobre els plantejaments que té el món científic en l'àmbit de la identitat de genere i la transsexualitat, però l’autora ho fa des de la seva autoritat intel·lectual com a doctora en física, investigadora i per tant científica i també des de la seva autoritat moral com a dona trans. Crec que no és habitual que des del món científic es qüestionin plantejaments majoritàriament assumits.
La Judith és una dona, una dona trans, una dona valenta.
Cinquè lliurament de la Lliga social de fotografia de l’Afa. Tema obligat; Arquitectura, he presentat aquesta foto d’un gratacels de Nova York . En l’apartat social he tret 9,75 punts quedant en primera posició de 15 participants i en l’apartat popular he quedat en sisena posició. En la classificació general en l’apartat social vaig en desena posició i en el popular també.
Editat per La Campana, 339 pàgines. Basat en el programa del mateix nom de Catalunya Ràdio i TV3. Narració novel·lada de set casos reals d'assassinats i segrestos, amb el subtítol de pecats capitals; supèrbia, avarícia, luxúria, enveja, etc. són també passions moltes vegades lligades al comportament humà, el possible mòbil del crim sempre és una d’aquestes passions.
Igual que en els programes de ràdio i televisió, Porta sap mantenir la tensió narrativa, captivar al lector i fa que el llibre sigui de bon llegir, crea en el lector la necessitat com a mínim d’acabar el capítol una vegada començat.
Totalment recomanable pels seguidors dels programes de ràdio i televisió i pels amants de la novel·la negra.
Quart lliurament de la Lliga social de fotografia de l’Afa. Tema obligat; Desenfocs, he presentat aquesta foto feta a l’aplec sardanista d’Arenys de Mar. En l’apartat social he tret 7,45 punts quedant en tretzena posició de 16 participants i en l’apartat popular he quedat en onzena posició. En la classificació general en l’apartat social vaig en tretzena posició i en el popular vaig en catorzena posició.
Editat per Edicions 62, 171 pàgines. Per Sant Jordi, m’han regalat aquest llibre, el tenia a la llista de preferències. Ara veig que està catalogat com a llibre de temàtica juvenil, a partir de 14 anys, en tot cas veig que m’escau perquè ja fa uns quants anys que vaig fer els 14.
Crec que és un llibre interessant, val la pena que hi hagin llibres que parlin de llengua d’una manera àgil i desenfada, jo el vaig llegir el mateix dia de Sant Jordi com aquell que es menja un préssec. Enhorabona a l’autora pel llibre i per la feina que fa a les xarxes socials.
Segon lliurament de la Lliga social de fotografia de l’Afa. Tema obligat; Reflexes, he presentat aquesta foto feta a Castellnou d’Arri a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En l’apartat social he tret 7,21 punts quedant en catorzena posició de 18 participants i en l’apartat popular he tret 21 punts quedant en vuitena posició. En la classificació general en l’apartat social vaig en onzena posició i en el popular vaig en tretzena posició.
Un any més comença la Lliga social de fotografia de l’Afa, enguany la dinovena edició. Primera entrega tema lliure, he presentat aquesta foto feta a Tailàndia, un retrat de carrer a un conductor de taxi-tricicles. En l’apartat social he tret 9,58 punts quedant en tercera posició de 18 participants i en l’apartat popular he tret 18,5 punts quedant catorzena posició.
La nostra gossa Duna, ens ha deixat després de conviure més de catorze anys amb nosaltres, ha mort un amic fidel, era un més de la família. Trobarem a faltar la seva dolça mirada, el tacte suau de les seves orelles, la seva companyia, la seva alegria quan tornàvem després d’una absència, els seus petons.
Com deia Lord Byron en l’epitafi del seu gos; els gossos tenen totes les virtuts de les persones i cap dels seus defectes.
Editat per Edicions de la ela geminada, 130 pàgines. Conjunt de quatre relats, alguns han estat editats en altres edicions de relats curts, però aquesta és la forma conjunta que va donar Zweig originalment al llibre.
Els relats: «La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel», constitueixen un crònica literària de l’Europa d’entreguerres amb un fort component autobiogràfic.
Els relats segueixen la pauta de ser petites cròniques com a gènere periodístic d’uns fets quotidians però importants, on es traspuar el Zweig pacifista, històries del passat per entendre el present.
Avui és un bon dia per penjar aquesta foto de la tomba del Comte Guifré El Pilós que hi ha al Monestir de Ripoll. Avui fa 1125 anys que va morir.
Editat per la butxaca d’edicions 62, 366 pàgines. Escriptora d’èxit i guardonada. Novel·la negra de l’anomenada literatura nòrdica. Història que és desenvolupa en un poble rural de la zona polar de Suècia, a partir de l’assassinat d’una rectora, el cos de la qual apareix penjat a dins l'església.
Al meu entendre li falta tensió narrativa, hi ha molta palla, surten molts personatges totalment aliens als fets principals, m’ha avorrit força. Per altre banda el fet principal és el mateix que un altre llibre de la mateixa autora, Aurora Boreal, on també assassinen a un clergue, en aquest cas un predicador.
Cinquè lliurament d’aquesta edició de la Lliga, tema obligat street foto. He presentat aquesta foto feta al barri de jueus ortodoxes de Nova York. En l’apartat social he tret 7,40 punts quedant en desena posició de 13 participants i en l’apartat popular he tret 7,70 punts quedant en setena posició. A la classificació general en l’apartat social vaig en novena posició i en l’apartat popular vaig en cinquena posició.
Quart lliurament d’aquesta edició de la Lliga, tema obligat paisatge. He presentat aquesta foto feta a la tardor al Central Park de Nova York . Al jurat no li va agradar les persones que surten a l’esquerra, diuen que distreuen, però no vam tenir en compte que darrera els arbres hi ha més de 8 milions de persones. En l’apartat social he tret 7,45 punts quedant en tretzena posició de 14 participants i en l’apartat popular he tret 7,73 punts quedant en tercera posició. A la classificació general en l’apartat social vaig en desena posició i en l’apartat popular vaig en cinquena posició.
Tercer lliurament d’aquesta edició de la Lliga, tema obligat el cos humà. He presentat aquesta foto feta durant una sessió de bodypainting . En l’apartat social he tret 8,50 punts quedant en sisena posició de 13 participants i en l’apartat popular he tret 6,3 punts quedant en dotzena posició. A la classificació general en l’apartat social vaig en desena posició i en l’apartat popular vaig en novena posició.
Segon lliurament d’aquesta edició, tema obligat retrat. He presentat aquesta foto feta a Tailàndia. En l’apartat social he tret 7,36 punts quedant en tretzena posició de quinze participants i en l’apartat popular he tret 6,7 punts quedant en dotzena posició.
Editat per L’Altra Editorial, 338 pàgines. És el primer llibre que llegeixo d’aquest autor. A mi en general no m’ha agradat gaire i ara veient l’allau de bones crítiques i premis que té el llibre, en fa certa vergonya confessar-ho.
L’Albert Jordi, el protagonista és un ciutadà normal, com podria ser tu o jo, treballa en una llibreria, un dia confessa a la seva actual parella que fa deu anys va matar a la seva dona. L’autor crec que vol destacar la fina línia que separa un assassí d’un persona normal. Les dues dones coprotagonistes, l’Èlia i la Teresa, son també persones que podríem anomenar «normals», no així el «Mercury i l’Andrés», dos individus tèrbols que la seva incorporació a l’obra només te sentit si vols contraposar-ho a la normalitat dels altres personatges.
A mi el llibre se m’ha fet llarg i pesat, especialment els episodis protagonitzats per en «Mercury i l’Andrés», entrats una mica en calçador.
Amb el relat curt titulat «Connexió unidireccional», vaig guanyar el V Premi Pi d’en Xandri en la categoria Sant Medir. Premi instaurat per Omnium de Sant Cugat del Vallès i el Consorci per a la Normalització Lingüística. L’entrega del premi va ser el passat 4 de novembre a la Casa de Cultura de Sant Cugat.
Sisena i última entrega de la Lliga fotogràfica d’aquest any. En aquesta entrega, el tema era lliure, he presentat aquesta foto d’una nena en una botiga de Koh Lipe.
En l’apartat social amb 6,5 punts, he quedat en catorzena posició i en l’apartat popular amb 6,7 he quedat en vint-i-unena posició.
En la classificació final, en l’apartat social he quedat en catorzena posició i en l’apartat popular en onzena posició. Ara toca preparar la del proper any.
Era corrent que en principi els treballadors s'estiguessin al poble durant la setmana i marxessin el diumenge. Amb l'objectiu d'allotjar els treballadors que provenien de més lluny era normal que els amos de les fàbriques els provessin de cases i instal·lacions on hostatjar-se a l'estil d'una colònia industrial.
El 1911 al costat mateix de la fàbrica la família Burés va encarregar la construcció de 6 casetes que servien d'estada als seus treballadors. Aquests edificis van acabar constituint-se en carrer, l'actual carrer Burés.
Al llarg del segle XIX i inicis del segle XX s'aixecaren la majoria de safareig o rentadors que formaven part de la geografia urbana de la majoria de pobles i ciutats. En el que en podríem anomenar el primer centre de socialització femení. Així, es va passar de rentar en rius i fons a rentar en llocs especialment dissenyats per a aquesta finalitat, cosa que millorava en funcionalitat.
Els safareigs es van convertir, e un lloc de tertúlia mentre les dones rentaven, i aquest fet va afavorir la creació de dites populars que han arribat fins a l’actualitat. Com ara «fer safareig», «passar bugada», «perdre un llençol a cada bugada», «Ai! senyor! Tanta roba i tan poc sabó», etc.
Entre el 1950 i el 1960, es van anar abandonat els safaretjos, amb la canalització de l’aigua a les llars i posteriorment amb la introducció de les rentadores automàtiques.
.jpg)
