Tercer lliurament d’aquesta edició de la Lliga, tema obligat el cos humà. He presentat aquesta foto feta durant una sessió de bodypainting . En l’apartat social he tret 8,50 punts quedant en sisena posició de 13 participants i en l’apartat popular he tret 6,3 punts quedant en dotzena posició. A la classificació general en l’apartat social vaig en desena posició i en l’apartat popular vaig en novena posició.
Segon lliurament d’aquesta edició, tema obligat retrat. He presentat aquesta foto feta a Tailàndia. En l’apartat social he tret 7,36 punts quedant en tretzena posició de quinze participants i en l’apartat popular he tret 6,7 punts quedant en dotzena posició.
Editat per L’Altra Editorial, 338 pàgines. És el primer llibre que llegeixo d’aquest autor. A mi en general no m’ha agradat gaire i ara veient l’allau de bones crítiques i premis que té el llibre, en fa certa vergonya confessar-ho.
L’Albert Jordi, el protagonista és un ciutadà normal, com podria ser tu o jo, treballa en una llibreria, un dia confessa a la seva actual parella que fa deu anys va matar a la seva dona. L’autor crec que vol destacar la fina línia que separa un assassí d’un persona normal. Les dues dones coprotagonistes, l’Èlia i la Teresa, son també persones que podríem anomenar «normals», no així el «Mercury i l’Andrés», dos individus tèrbols que la seva incorporació a l’obra només te sentit si vols contraposar-ho a la normalitat dels altres personatges.
A mi el llibre se m’ha fet llarg i pesat, especialment els episodis protagonitzats per en «Mercury i l’Andrés», entrats una mica en calçador.
Amb el relat curt titulat «Connexió unidireccional», vaig guanyar el V Premi Pi d’en Xandri en la categoria Sant Medir. Premi instaurat per Omnium de Sant Cugat del Vallès i el Consorci per a la Normalització Lingüística. L’entrega del premi va ser el passat 4 de novembre a la Casa de Cultura de Sant Cugat.
Sisena i última entrega de la Lliga fotogràfica d’aquest any. En aquesta entrega, el tema era lliure, he presentat aquesta foto d’una nena en una botiga de Koh Lipe.
En l’apartat social amb 6,5 punts, he quedat en catorzena posició i en l’apartat popular amb 6,7 he quedat en vint-i-unena posició.
En la classificació final, en l’apartat social he quedat en catorzena posició i en l’apartat popular en onzena posició. Ara toca preparar la del proper any.
Era corrent que en principi els treballadors s'estiguessin al poble durant la setmana i marxessin el diumenge. Amb l'objectiu d'allotjar els treballadors que provenien de més lluny era normal que els amos de les fàbriques els provessin de cases i instal·lacions on hostatjar-se a l'estil d'una colònia industrial.
El 1911 al costat mateix de la fàbrica la família Burés va encarregar la construcció de 6 casetes que servien d'estada als seus treballadors. Aquests edificis van acabar constituint-se en carrer, l'actual carrer Burés.
Al llarg del segle XIX i inicis del segle XX s'aixecaren la majoria de safareig o rentadors que formaven part de la geografia urbana de la majoria de pobles i ciutats. En el que en podríem anomenar el primer centre de socialització femení. Així, es va passar de rentar en rius i fons a rentar en llocs especialment dissenyats per a aquesta finalitat, cosa que millorava en funcionalitat.
Els safareigs es van convertir, e un lloc de tertúlia mentre les dones rentaven, i aquest fet va afavorir la creació de dites populars que han arribat fins a l’actualitat. Com ara «fer safareig», «passar bugada», «perdre un llençol a cada bugada», «Ai! senyor! Tanta roba i tan poc sabó», etc.
Entre el 1950 i el 1960, es van anar abandonat els safaretjos, amb la canalització de l’aigua a les llars i posteriorment amb la introducció de les rentadores automàtiques.
Penelles és un petit municipi (462 habitants) de la comarca de la Noguera a tocar amb l’Urgell. És conegut perquè els seus carrers estant plens de murals d’art urbà, cada any s’hi celebra el GarGar Festival, un festival que vol difondre la cultura artística al món rural. Aquest any 2021 s’ha fet la sisena edició i actualment hi ha 125 murals d’artistes d’arreu del món.
Con aquell que no vol la cosa aquest bloc fa 15 anys. És un bloc discret, sense pretensions, poques publicacions, anys més prolífics que altres. Compleix el seu objectiu: expressar les meves reflexions personals, les meves opinions polítiques, els comentaris d’uns quants dels llibres que llegeixo i també penjar-hi algunes de les meves fotos. Tot amb discreció. A tall de resum: 567 entrades i 58.052 visualitzacions.
L'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp).
El 8 de novembre de 1344 l’infant Pere d’Aragó i Anjou (1305-1381) funda l’Hospital del Coll de Balaguer. Situat en un lloc de pas al Coll de Balaguer prop de l’antiga Via Augusta, tant per atendre els viatgers com per establir un punt de vigilància en aquell pas. Al seu voltant es formà el poble de L’Hospitalet de l’Infant, que prendrà el seu nom d’aquest edifici.
Edifici modernista inaugurat el 15 de novembre del 1918, obra del Govern de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), govern que va fer una obra ingent per modernitzar el país. Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».
Mural de Rocblackblock, situat a Les Planes d’Hostoles (Garrotxa).
Les revoltes remences van ocupar durant el segle XV part de la Garrotxa. L’alçament dels pagesos contra els senyors per abolir els mals usos ha deixat petja a la comarca on s’aixeca la que, segons Vicenç Vives, és “la més insigne fortalesa de la defensa remença de muntanya”. El castell d’Hostoles és el monument principal i de referència de la revolta que va encapçalar Francesc de Verntallat.
Era un dels trams del Camí Ral que passava per Sant Feliu i comunicava les viles d’Olot amb Santa Coloma de Farners. Conserva la forma de l’empedrat antic, de quan era Camí Ral i per això trobem en algunes de les cases, llindes que demostren l’existència d’antics obradors (carreters, ferrers, etc) els quals oferien els seus serveis als qui hi passaven. De totes maneres, el Carrer del Puig comença a prendre forma pels vols del segle XVI i de seguida es converteix en un dels traçats més característics del nucli antic de Sant Feliu de Pallerols. La major part de les edificacions foren propietat de clergues de la vila, i fins hi tot s’ubicà la mateixa rectoria del poble. També s’hi troben les cases d’alguns personatges il·lustres de la vila, com la casa del doctor en medicina Rafael Matheu (ara Ca La Manela) comprada l’any 1767 o la del cèlebre compositor Josep Saderra (1883-1970).
Cinquena entrega de la Lliga fotogràfica de l’AFA. En aquesta entrega, el tema obligat era «Siluetes», he presentat aquesta foto d’una parella amb la posta de sol, feta al Cap d’Artrutx a Menorca.
En l’apartat social amb 3 punts, he quedat en dissetena posició de 25 participants. En l’apartat popular amb 7,3 he quedat en tretzena posició.
En la classificació General, en l’apartat social vaig en setzena posició i en l’apartat popular en vuitena posició.
 |
Quarta entrega de la Lliga fotogràfica de l’AFA. En aquesta ocasió, el tema obligat era «Llarga exposició, 1 segon o més», he presentat aquesta foto nocturna de la Platja de Sant Pol de Mar.
En l’apartat social amb 6 punts, he quedat en desena posició de 25 participants. En l’apartat popular amb 8,5 he quedat en tercera posició.
En la classificació General, en l’apartat social vaig en onzena posició i en l’apartat popular en vuitena posició.
Editat per La Campana, 383 pàgines. Relat en forma de dietari escrit pel periodista Xevi Xirgo. Correspon a l’etapa de l’exili (2018-2020). Relata les experiències viscudes pel President Puigdemont a l’exili. On es constata la internacionalització del procés. Però sobretot la batalla judicial davant la justícia europea. Sens dubte dos aspectes positius que cal acreditar al President Puigdemont.
En el llibre també quedant al descobert els problemes internes originats en l’entorn ex-convergent a partir de la creació de JuntsXCat, penso però que reflectits d’una manera suavitzada.
M’agrada que reconeix errors, però no es vol autoflagel·lar, ho entenc, si reconeix que és va equivocar no declarant la independència, jo també ho penso, potser ara no estaríem on som.
Tal com va passar en el primer volum una bona part la dedica a explicar les desavinences i menyspreus per part d’ERC.
En aquesta part veig un Puigdemont una mica messiànic: jo tinc la veritat.
Crec que no es just amb els judicis de valors que fa d’ERC, per exemple diu que ERC té «gana» de poder, ho diu ell, que ha estat fins fa poc militant de CDC que ha estat governant la Generalitat durant 30 dels últims 40 anys !
Al llarg del llibre expressa en diverses ocasions que no creu amb l’estratègia de la taula de diàleg, però en el llibre surt publicat l’article que va escriure el 21 d’octubre del 2019 i va publicar Time (EEUU) on diu textualment «És més urgent que mai que el govern de Madrid s’assegui i parli. Pedro Sánchez ha de reconèixer el problema i fer front a la realitat [...]. Demano al president Sánchez que s’assegui i parli»
Un llibre imprescindible si es vol conèixer de primer mà aquest convulsos anys de la política catalana.
En l’apartat social amb 6,5 punts, he quedat en dissetena posició de 25 participants. En l’apartat popular amb 6,8 he quedat en novena posició.
En la classificació General, en l’apartat social vaig en catorzena posició i en l’apartat popular en dotzena posició.
En l’apartat social amb 7 punts, he quedat en desena posició de 25 participants. En l’apartat popular amb 6,8 he quedat en vintena posició.
En la classificació General, en l’apartat social vaig en desena posició i en l’apartat popular en catorzena posició.
En l’apartat social amb 7 punts, he quedat en desena posició de 25 participants. En l’apartat popular amb 7,2 he quedat en dotzena posició.
Mural creat per Mychael Barrat, porta per títol el nom del carrer. Per encàrrec del propietari de l’edifici, el despatx d’advocats TV Edwards. Simbolitza alguns del edificis emblemàtics del barri i alguns dels personatges famosos de la zona.
Confessa el president a la contraportada que en el llibre hi ha i algunes agrors i demana una mica d'indulgència i generositat.
És evident que els polítics involucrats en el procés no queden del tot bé, alguns més que altres.
Crec que es mereixen la indulgencia que demana el President, hem de ser generosos amb aquests polítics que han portat l'objectiu de la independència tant lluny com mai havíem imaginat.
El llibre es llegeix de manera trepidant, quasi bé con si fos una novel·la. Si t’agrada i segueixes la política es un llibre de lectura indispensable, jo ja tinc a punt de començar l’altre volum, La lluita a l’exili.
Passejant per Londres, vaig fer aquesta fotografia d'aquest noi tocant la guitarra. Resulta que el seu nom és Jay Blanes i és un autor i compositor nascut a Barcelona.
Editat per Rocaeditorial, 501 pàgines. Sisè llibre de la saga del detectiu David Gurney, he llegit el quatre primers, em falta el cinquè, que segur que llegiré properament, m ‘agraden els thrillers de Verdon.
En aquest cas en Gurney és requerit pel fiscal del districte perquè els ajudi aclarir uns assassinats a White River, on la tensió social ha anat pujant de to amb enfrontaments de caire racistes. Les investigacions de Gurney, fan girar com un mitjó les conclusions i línies d’investigació oficials, aleshores el fiscal del districte l’aparta del cas. Però el tossut de Gurney segueix investigant pel seu compte fins que soluciona el cas.
L’entrellat del cas és complex, fa mantenir la tensió narrativa d’un bon thriller, encara que no te el nivell, al meu parer, de Sé el que estàs pensant.
Editat per Quaderns Crema, 71 pàgines. Conjunt de quatre relats curts, amb el segell Zweig, relats que no et deixen indiferent, darrera cada relat un missatge: Dos solitaris, Un home que no s’oblida, El camí i Una Boda a Lió, de qui pren el títol el llibre.
Una boda a Lió; durant el terror jacobí, una parella es retroba al fosc soterrani de l’ajuntament, ara convertit en presó, només falta un dia perquè els afusellin, els seus companys de destí, els ajudaran a complir el seu desig, presentar-se davant Déu com marit i muller.
El camí; un jove, recorre la comarca on viu per trobar a Jesús, està cansat, dubte si tornar sense complir el seu desig, però recorre el camí exhaust i allà prop de la ciutat veu en un turó, tres creus que sobresortien, avança pel camí i se li apropa un home, que camina neguitós i sense rumb, l’home fuig esperitat, li va semblar reconèixer en ell, un home anomenat Judes Iscariot.
Un home que no s’oblida; La vida d’un home, que partint d’una absoluta llibertat interior, no es sotmet al poder més gran del món, el dels diners, i a viure amb els nostres semblants sense crear-se ni un sol enemic.
Dos solitaris; Dos marginats, un home coix i una dona molt lletja, troben el consol mutu, davant el rebuig de la societat.
Porta narra aquestes històries de manera que enganxa i no pots deixar un capítol a mitges, has d’arribar fins al final i amb ganes de començar el següent.
Històries fosques però reals, per comprovar fins on pot arribar la misèria humana i constatar el complicat que podem ser les persones, malgrat tot el llibre fa de molt bon llegir, ideal per distreure't una mica de les cabòries que puguis tenir.
Periodista premiat i de llarg recorregut, va escriure també el llibre Tor: Tretze cases i tres morts, que vaig llegir també fa anys, amb els mateixos resultats satisfactoris que aquest.
Edició en castellà, editat per rocaeditorial, 285 pàgines. Dotze capítols i un epíleg, que equival als dotze mesos del 2019 i el gener del 2020, escrit quasi com un dietari, narra de manera trepidant els esdeveniments jurídics a Europa en relació a les euro-ordres i al conflicte per esdevenir eurodiputats el President Puigdemont i Toni Comin.
Queda palès l'excel·lent treball del equip jurídic, la gran coordinació en tots els fronts oberts i que tot està degudament planificat com si es tractes d’un trencaclosques.
El llibre està narrat d’una manera vibrant, amb tocs d’humor i episodis de vida personal, però és evident que el ritme de vida i de treball del Gonzalo Boye és extenuant.
Llibre imprescindible si vols conèixer de primera mà tot l’entrellat jurídic dels exiliats i el perquè de moltes decisions. Totalment recomanable, es llegeix en un no res.
Deulofeu invertir pràcticament tota la seva vida a investigar, escriure i defensar la seva teoria sobre la Matemàtica de la Història. Teoria desenvolupada en la primera meitat del segle XX i que sintetitzant, demostra que els imperis i les civilitzacions tenen uns cicles vitals que sempre és repeteixen amb la mateixa regularitat. A partir d’aquesta teoria fa una sèrie de prediccions sobre esdeveniments polítics que acabant passant tal com ell diu durant bona part del segle XX. Com per exemple: la desfeta de Iugoslàvia, la descolonització d’Egipte i l'Índia, que Hitler perdes la II Guerra Mundial, la desintegració de la URSS, la reunificació d’Alemanya, etc.
Malgrat això, va ser ignorat pels historiadors oficials i per les universitats, sent un dels seus gran detractors el prestigiós historiador Jaume Vicens Vives. Va tenir moltes dificultats per publicar la seva obra a Espanya i a l'estranger. Alguns llibres va optar per auto-publicar i també finançar alguna de les traduccions.
Llegint aquesta biografia, m’ha fet pensar amb en Jordi Bilbeny, guardant les distancies, veig alguns paral·lelismes entre els dos, Bilbeny teoritzar amb el passat, Deulofeu ho fa amb el futur, ambdós tenen partidaris i detractors.
Editat per J.J. de Olañeta, 75 pàgines, mini llibre de format 14X9 cm. Breu relat situat a Alemanya a finals dels anys 30 del segle passat, amb una situació econòmica i social terrible.
Una vegada més Zweig ens sorprèn amb aquest relat curt, un drama psicològic sobre la riquesa i l'ostentació. Un ancià cec, ha dedicat tota la vida a col·leccionar gravats, ha viscut amb austeritat per poder destinar els seus recursos a la seva col·lecció. Creu que te un petit tresor, que els seus heretaran i els permetrà viure amb tranquil·litat.
El que no sap, és que davant la greu crisi econòmica, la seva família ja fa temps que venen els gravats i ara la seva col·lecció és un conjunt de fulls en blanc, ara la seva col·lecció és invisible.
