La mirada dels gossos

La oxitocina, la hormona del amor, une a perros y personas

 El vínculo entre ambas especies se basa en el mismo circuito neural que refuerza la relación entre madres e hijos durante la lactancia

Cuando un perro y su amo se miran a los ojos, ambos disfrutan de una descarga de oxitocina que refuerza el vínculo afectivo entre ellos, según demuestra una investigación dela Universidad Azabu de Sagamihara (Japón) que se presenta en la revista Science. Esta hormona es clave para reforzar el vínculo afectivo entre madres e hijos cuando se miran a los ojos durante la lactancia. Los autores de la investigación concluyen que los perros se han adaptado al circuito neural humano que había evolucionado para reforzar el vínculo entre madres e hijos.
Además de su importancia durante la lactancia, la oxitocina se ha involucrado también en el sentimiento de pertenencia a un grupo social, las relaciones de pareja y la conducta sexual. Se trata de una hormona que induce sentimientos de afecto positivos.
Los investigadores dela Universidad Azabu han observado a treinta personas interactuando con sus perros. Una primera encuesta ha revelado que las personas que dicen querer más a sus perros son las que más les miran a los ojos, lo que sugiere que la mirada es importante en la relación entre ambas especies.
Pero los resultados más interesantes de la investigación son los de los análisis de oxitocina, que se han realizado a partir de muestras de orina antes y después de que personas y perros interactuaran. Cuanto más mira un perro a su amo, señalan los investigadores, más aumenta el nivel de oxitocina tanto en la persona como en el perro.
Un experimento igual realizado con lobos que habían sido criados desde cachorros por una persona no ha detectado ningún aumento significativo de oxitocina. Por lo tanto, el vínculo basado en la oxitocina entre perros y personas tiene que haber evolucionado recientemente, en los últimos miles de años, después de que el linaje de los perros y el de los lobos se separaran.
En otro experimento, los investigadores han administrado oxitocina a un grupo de perros antes de que interactuaran con sus amos. Esto ha hecho que el nivel de oxitocina aumentara también en las personas y que los perros les miraran más. Un fenómeno similar se observa cuando se administra oxitocina a padres y madres de niños pequeños, lo que provoca un aumento de la hormona también en sus hijos.
“Los perros se han aprovechado de nuestra sensibilidad parental, utilizando conductas como mirarnos a los ojos, para provocarnos sentimientos gratificantes y actitudes protectoras”, escriben Evan MacLean y Brian Hare, investigadores dela Universidad Duke  de Durham (EE.UU.) que no han participado en el estudio, en otro artículo de Science.
Esta adaptación mutua entre perros y personas en los últimos miles de años explica que se hayan familiarizado con gestos humanos que resultan mucho más difíciles de aprender para los grandes simios (que son especies más próximas a nosotros) o para los lobos (que tienen una inteligencia similar a la canina y también son animales sociales).  Así, los perros responden de manera espontánea a gestos humanos de interacción social como señalar con un dedo, seguir la dirección de la mirada o reaccionar correctamente ante palabras como “ven” o “siéntate”. “Los perros –escriben MacLean y Hare- tienen mucho más que decirnos sobre la cognición, y sobre nosotros mismos, de lo que muchos hubieran imaginado”.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/ciencia/20150416/54429974798/perros-oxitocina-hormona-ojos.html#ixzz3XgB5bzFS

 

Article publicat a La Vanguardia el divendres 17 d'abril del 2015.

Els que ens agraden els gossos, sempre havíem pensat que només els faltava parlar i que amb la seva mirada transmetien alguna cosa. Aquest estudi confirma que quan et miren es comuniquen i transmeten els seus sentiments a diferència d'altres animals que no et miren sinó només et observen.

 

Gimnàs

Tinc colesterol i per prescripció del metge, haig d’acabar amb aquesta vida sedentària que porto. Ja tinc certa edat, he decidit apuntar-me al gimnàs, a veure si fent exercici contribueixo ha eliminar l’excés de colesterol.

Al gimnàs em sento una mica estrany, envoltat de nois amb musculatures prominents que fan en molts casos del culte al cos la seva principal ocupació. Cossos musculats i quasi tots tatuats. Observo i escolto musica amb els auriculars mentre pedalejo amb la bicicleta estàtica, no converso, a vegades sento que parlant entre ells de dietes, de curses etc. Tinc la sensació que en la molts casos la seva massa muscular és inversament proporcional a la seva matèria gris.

Jo hi sóc per força, com un medicament per prescripció facultativa, altres hi són per pur plaer, a la vinya del senyor hi ha de tot.

Fidelitat

La fidelitat no està de moda, i no em refereixo només a la fidelitat conjugal, sinó en general, ara mateix preval el efímer. M’adono que jo soc un home de fidelitats, avui fa 28 anys que comparteixo la meva vida amb l’Anna, i aquest any també farà 24 anys que treballo a la mateixa empresa, 26 anys que milito al mateix partit polític, també 26 anys que visc en la mateixa casa, 50 anys que visc en el mateix poble.

I també molts anys que em mantinc fidel al meu país que es Catalunya, des de que vaig tenir us de raó i descobrir que amb España i no hi tenia res a veure. Ja fa molts anys que espero i desitjo la llibertat plena del meu país, masses anys fins i tot.

Vacances, últim dia.

Conec gent que quan fa vacances s'avorreix, a la que porta dos dies ja frisa per tornar a treballar, aquest no és el meu cas, quan estic de vacances em falten hores. Diuen que el treball és un càstig diví, jo diria que en tot cas, és un mal necessari. Hi ha qui te la sort de treballar en una feina que li agrada; treballar del que t'agrada i deixaràs de treballar. Ara amb l'excusa de la crisi econòmica, surten veus que diuen que s'ha de treballar més, hem d'estar alerta per conservar els drets laborals aconseguits al llarg d'aquest anys, hi ha empresaris insaciables que sembla que enyoren l'esclavitud.

Mossèn Martí Amagat

S'ha mort mossèn Martí, que fou rector de la parròquia d'Arenys durant més de 30 anys. El vaig començar a tractar a meitat dels any 90, quan vaig ser escollit membre del Consell Escolar del Col·legi Cassà, del que ell era titular, després em va demanar si volia ser membre d'una mena de consell assessor per assumptes econòmics.

Sempre volia que el tractes de tu, ell sabia que jo no era practicant, li deia que estava en excedència voluntària, respectava la meva posició. Persona d'un enorme bagatge cultural, les seves converses mai et deixaven indiferent, xerrar amb ell era un plaer. He llegit alguns dels seus llibres, tots ells enriquidors.

Vaig compartir també amb ell algun àpat, a casa d'amics comuns, en Josep i la Tiona, amb llargs sobretaules de debat i tertulià.

Coneixia la meva militància independentista, que veia amb simpatia, sempre m'animava a no defallir, ell desitjava la plena sobirania de Catalunya.

El trobarem a faltar, descansi en pau.

Déu existeix ?

Curiosa aquesta campanya d’anuncis en els autobusos de Barcelona, que fan ateus i creients sobre l’existència o no de Déu.
En vàrem fer soci de l’església catòlica apostòlica i romana quan vaig néixer, evidentment que no en van preguntar si volia ser-ho, fins al començament de l’adolescència vaig ser un cristià modèlic, per imperatiu familiar, anava a missa cada diumenge. Però ja fa una colla d’anys que estic en excedència voluntària.
Ara mateix no se, si soc ateu, agnòstic o un ovella esgarriada del ramat cristià. I sobre la pregunta de si Déu existeix o no, els meus plantejaments racionals en fan pensar que no, Davant aquesta pregunta, una bona resposta es la que va donar en Jaume Estalrich a Ventdelplà, després de la mort del seu germà; “Jo no se si Déu Existeix. El que hem pregunto es ha que collons es dedica ?

Tuca

El dimarts dia 5 de febrer va morir la meva gossa Tuca, tenia només 1 any i 9 mesos, va morir intoxicada per menjar algun objecte metàl·lic, probablement una pila.
Tan sols les persones que tenen gossos o que han viscut situacions semblants, podem entendre el que suposa perdre un animal estimat. La frase el gos es el millor amic de l’home, no es una frase gratuïta.
Es molta la complicitat que arribes adquirir, amb una mirada, amb un gest, ni ha prou perquè et “parlin”, ells entreguen tota la seva fidelitat i a canvi només et demanant la teva companyia, les teves carícies, et definitiva sentir-se estimats. Tenir un gos es com tenir un amic fidel, es un tresor, ells mai tenen un mal dia.

L'Alguer

He estat uns dies de vacances a L’Alguer, alguns companys que hi havien estat, deien que pràcticament no es parla català, jo hi anava amb aquesta idea pessimista de la situació de la nostra llengua, no obstant he de dir que he tornat amb més bona impressió.

Es veritat que el català no es una llengua d’us habitual, no es senten gairebé converses en català per el carrer. Un altre factor molt negatiu es que el nens pràcticament no el parlen, crec que no s’ensenya a les escoles.

En la meva estada vaig adoptar un monolingüisme actiu, en dirigia amb català a tothom, i molta gent amb responia en català; cambres, dependents, recepcionistes, etc., persones de diferents edats, per tant crec que si be el català no es una llengua d’us social, si que hi ha força gent que la coneix i per tant la por parlar si vol.

El fet que L’Alguer sigui una ciutat turística, amb un vol diari amb Girona, fa que el flux de catalans que la visiten hagi augmentat considerablement i els algueresos poden tenir més contacte amb la nostra llengua.

Aquests dies la cultura catalana i va estar present, per un part hi havia un acte de art mediterrani en que hi participava la Diputació de Barcelona, i també varem poder assistir a la Catedral a un concert de música popular catalana a càrrec de la Coral Canta Canta de Perpinyà.

Visitar L’Alguer es del tot recomanable, bàsicament el seu centre històric. Si disposeu de més dies Sardenya es un illa encantadora, val la pena.

Lluís Llach

Vaig conèixer la música i cançons d’en Lluís Llach, els últims anys del franquisme, jo tot just era un adolescent. A l’escola varem estar parlant de la cançó “Cal que neixin flors a cada instant”, després ja vaig comprar alguns disc, L’Estaca, Campanades a Morts, etc.

Ahir vaig veure per TV3 el concert de comiat d’en Lluís Llach, per definir en una sola paraula: l’artista, la persona, el ciutadà, aquesta seria COHERÈNCIA. En LLach crec que ha estat durant tota la seva carrera musical, coherent: amb la seva música, amb el seu país, amb la seves idees.

Ha estat un referent, compromès amb les seves idees i amb el seu país, i com a tal el trobarem a faltar, en un país tan petit com el nostre, no podem prescindir de persones com en Lluís Llach.

Espero que si no es cantant, des de la vessant que ell vulgui, segueixi al nostre costat lluitant perquè un dia Catalunya sigui un país normal; un país lliure. Per molts anys Lluís.

Càncer

Llegeixo que el càncer te cura, que actualment el 64% dels càncers es curen, hi ho diu el Dr. Germà, cap del servei d’oncologia mèdica del Institut Català d’Oncologia. Es veritat que s’ha avançat, però mireu el vostre entorn, hi segur que teniu un familiar, un veí, un amic, o un company de feina, que ha mort de càncer.
El meu avi va morir de càncer l’any 1969, era pagès, no tenia cotxe, ni telèfon, ni televisor. L’evolució i els canvis tecnològic en els últims anys ha esta espectaculars, segur que també s’ha avançat molt en la lluita contra el càncer, però avui pots parlar amb un telèfon mòbil, pots mirar TV per satèl·lit, etc .., però el càncer continua matant.

No a la pena de mort

Dissabte, dia 30 de desembre, van executar a la forca el dictador iraquià Saddam Hussein, es evident que va esser un dictador sanguinari , amb milers de morts a les seves espatlles; la guerra amb Iran, la repressió del poble Kurd, la guerra amb Kuwait, etc. Voldria creure que ha tingut un judici just, amb les màximes garanties legals que la situació Iraquiana permet. Però jo, personalment estic en contra de la pena de mort, ni per el pitjor dels assassins.

Les tradicions

Cada dia les tradicions foranes triomfant més entre nosaltres, es evident que es la vessant comercial de les mateixes que fa que adquireixin rellevància. En refereixo, per exemple a això tan horrorós del “Hallowen”, a partir de l’ensenyament de la llengua anglesa a les escoles, ara tots el col·legis celebren aquesta festa, i el comerç no aliè aquest fet, fa festa grossa venen carbasses , disfresses de la mort, etc.

Llegia l’altre dia, que a França, que venen de tornada de moltes coses, aquesta festa ja va de baixa, esperem que a casa nostra passi tres quarts del mateix.

Hi ara en aquestes dies de Nadal ens envaeix la figura tan nostrada de “Santa Claus”, es veuen papa Noel per tot arreu, en el Centre Comercials repartint caramels, a la TV, a la premsa, etc..Hi el més espantós, aquesta invasió de horteres i diminutes figures vermelles amb escales i cordes, escalen molts balcons i façanes de Catalunya, la gent no te sentit de ridícul.

La tardor

Tinc el Bloc una mica abandonat, la veritat es que no tinc gaire temps. A la foto podeu gaudir dels colors de la tardor del Montnegre, un regal de la natura, a un quart de casa, es un privilegi. Una bona passejada el diumenge el mati, veure els colors del bosc, sentir les olors, els sorolls, una sensació que estàs no sap on, val la pena per carregar les piles d’energia positiva.