La veritat del cas Comorera d’Antoni Batista.

Editat per Ara Llibres. 237 pàgines. Relat molt ben documentat escrit amb un estil àgil que a vegades sembla novel·lat, sobre la figura de Comorera, fundador del PSUC, conseller de la Generalitat i estret col·laborador de Companys. El relat es centra sobretot en el període de l’exili, la detenció i els interrogatoris posteriors.

Batista incorpora elements inèdits de l’arxiu personal del comissari Antonio Juan Creix. Hi veig un intent d’humanitzat aquest policia, que és acusat per molts antifranquistes d’haver practicat tortures en els seus interrogatoris a la comissaria de Via Laietana, Batista el presenta com un personatge educat, culte i respectuós amb els presoners. El poeta Pere Quart després de patir els seus interrogatoris va dir la cèlebre frase «Creix, creix però no et multipliquis».

Obviant aquest apartat, crec que el llibre és rigorós, amb un relat fidel dels fets ocorreguts en aquells anys de la lluita antifranquista.

Llegint el llibre m’ha vingut al cap la figura de Carrasco i Formiguera, afusellat pels franquistes per catalanista i perseguit pels rojos per ser de dretes i catòlic. En aquest cas, Comorera va ser perseguit pels franquistes per comunista i expulsat i traït pels seus companys de partit per catalanista.

Al llibre també queda reflectit el trist paper que van fer La Pasionaria i Santiago Carrillo, una vegada més pel que fa al tema de Catalunya: al final, és el mateix un espanyol de dretes que un d’esquerres.

En definitiva, un bon llibre, ideal pels amants de la història i la política.

Francesc Ferrer i Guàrdia de @rocblackblock

 

Mural en record de Francesc Ferrer i Guàrdia, situat a Alella, davant de la biblioteca que porta el seu nom.

Ferrer i Guàrdia (1859-1909) va ser un important pedagog anarquista i lliurepensador català. Va crear l'Escola Moderna que va significar una posada en pràctica de la seva pedagogia llibertaria, era un avançat en el seu temps, un personatge incomode. Va ser afusellat a Montjuïc després de ser condemnat, sense proves, per un tribunal militar que el va declarar culpable d'haver sigut partidari i principal instigador de la Setmana Tràgica. Espanya una altre vegada.

Catalunya davant el conflicte d’Israel vs Palestina.

 

El Govern de la Generalitat tanca l’oficina de representació que té a Tel-Aviv, crec que és un error.

El conflicte Palestí vs Israel, fa molts anys que dura, jo quan vaig néixer ja existia i crec que moriré i encara existirà, té difícil solució perquè si barreja un conflicte territorial i un de religiós.

La massacre actual que pateix el poble palestí, fa esgarrifances i és del tot execrable i condemnable. Des d’un punt de visita humanitari i de solidaritat has d’estat a favor del poble palestí pel que està patint i també per la raó històrica que l’empara.

Però si extrapolem aquesta situació estrictament als interessos de Catalunya per aconseguir ser un estat independent, aquí només ens pot ajudar Israel, els enemics d’Espanya han de ser els nostres amics.

Hem de fer una política exterior audaç, és imprescindible teixir aliances de solidaritat a favor del nostre objectiu, hem de tenir estats al nostre costat.

Mirem cap un altre cantó, posem-nos una pinça al nas, però la independència de Catalunya és una fita ingent, caldran molt sacrificis, hem de ser amics de l’estat d’Israel, que no ens perdi l’estètica.

Apunts d'estiu

 

- Consulta d’ERC: Vaig votar que NO, a mesura que passen els dies estic més convençut del meu vot. Crec que ha estat un greu error entregar la Generalitat de Catalunya al PSC, que no deixa de ser el PSOE, no és un rival polític, sinó un enemic de Catalunya. El Psoe referent a Catalunya te el mateix objectiu que el PP, encara que ho dissimula una mica, assimilar Catalunya a Espanya, destruir-la con a nació.

- El President Puigdemont i la sessió d’investidura: Correcte no tenia que entregar-se al jutge prevaricador del Suprem, però potser no calia venir per fer la provocació.

Com a militant d’ERC, vaig sentir vergonya aliena escoltant les paraules del Consell Elena i del Comissari Sallent, he trobat a faltar per part d’Esquerra una desautorització o un toc d’atenció.

- President Illa: El veig un polític de baix perfil, sense talla de lideratge. Segurament un dels presidents més espanyolistes que ha tingut Catalunya. Farà mal als ulls però probablement el veurem a les celebracions espanyoles del 6 de desembre i de la Pasqua Militar, oferim vassallatge a la monarquia espanyola.

- Nou Govern: Certa decepció, el veig gris i espanyolista i no hi tinc gaires esperances.

No ens rendirem

 

L’objectiu d’Espanya pel que fa a Catalunya sempre ha estat el mateix d’ençà fa més de 300 anys, eliminar Catalunya com a nació, i com que molta part de Catalunya com a nació se sustenta en la llengua, una vegada eliminada aquesta, bona part de la feina ja estarà feta.

Espanya vol que ens rendim i entreguem la nació per fer-nos espanyols.

Davant la rendició només queda la independència.

Comte Guifré "El Pilós"

Avui és un bon dia per penjar aquesta foto de la tomba del Comte Guifré El Pilós que hi ha al Monestir de Ripoll. Avui fa 1125 anys que va morir.

Posar el carro davant els cavalls.

Hi ha qui posar el crit al cel, davant les manifestacions del Vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, en el sentit  que en  la República Catalana, el castellà seria llengua oficial. No posem el carro davant els cavalls, primer la independència, després ja decidirem el model de país, el model econòmic, el model lingüístic, etc.

Canvia el model d'estat; república, monarquia, dictadura. Canvien els governs; dretes, esquerres, liberals. Canvien les lleis, etc .... Però el que no canvia és el jou d'Espanya que dura ja més de 300 anys.

Siguem hàbils, per guanyar el referèndum necessitem tenir al nostre favor als catalans castellanoparlants. No podem donar arguments als enemics.

El gran problema d’Espanya, és Catalunya.

Lliçó magistral, en  la conferencia del Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, va fer en la inauguració de la Universitat Progressista d’Estiu.

Alguns apunts interessants: Espanya només ha encarat el problema territorial, en èpoques democràtiques, el 1931 i el 1978, ambdós casos sense voler afrontar el problema directament.

La sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’estatut del 2006, és un veritable cop d’estat, la constitució és una norma de convivència, no és pot imposar contra el poble que democràticament vota l’estatut en el parlament, en referèndum i és aprovat a les corts espanyoles.

No es pot governar Espanya, sense Catalunya.

La situació política espanyola està tan malament, que ni  tant sols es pot parlar del problema de Catalunya.

Enric Vila: Casar-se amb l’Arrimadas

Diu Vila avui en el seu article en El Nacional.cat, “el fet que dues persones de països diferent s’estimin es el més natural del mon” i continua “Al final, un matrimoni depèn de la vida concreta; és a dir, de quins restaurants t’agraden, de quines coses et fan riure i de quines escenes t’entendreixen”. Totalment d’acord amb en Vila. Però a continuació diu “Malgrat que la ideologia condiciona els valors, jutjar una persona pel programari d’un partit és de primari d'aquests que gaudeixen linxant innocents a tuiter. Estic d’acord però crec que aquesta afirmació contradiu l’esperit del article.

Perquè,  pregunto, et podries casar amb una persona que menteix més que parla, que és d’un partit que neix a partir d’una falsedat (Recorda: “El castellà està perseguit a Catalunya). Una persona que no te cap respecte al President del teu país, una persona que no te cap respecte al signes d’identitat del teu país.

Crec que el matrimoni és compartit un projecte de vida, que ha d’estar sustentat en una valors.

Per tant perquè aquest matrimoni tingui èxit, només passar per dues possibilitats, que ell renunciï a moltes de les seves conviccions i valors o que ella realment està interpretant un personatge públic, com si fos una actriu, però en  la seva intimitat es una persona totalment diferent.

11S2015

Avinguda Meridiana, 11 de setembre del 2015.

Unionistes independentistes.

En el meu àmbit laboral amb relaciono amb moltes persones, en el transcurs de les converses ni ha que parlen del procés, doncs bé hi ha unionistes que jo els anomeno unionistes independentistes o també independentistes optimistes. En el sentit que veuen la independència molt propera, per ells sembla que el dia 28 de setembre és proclamarà la república catalana, tenen clar que els independentistes guanyarem, ja m'agradaria que els independentistes o tinguessin tots tan clar.

Ara bé, aixi com són molt optimistes en quan el resultat del procés, són molt pessimistes en quan a les conseqüències, albiren una catàstrofe econòmica, “corralito”, sortida de l'euro etc ....

Santi Vidal

Resulta que el Jutge Vidal, que viu apassionadament la seva professió, que no és un funcionari gris, si no un intel·lectual, català i independentista, en les  seves hores lliures, amb altres persones, s'ha dedicat a escriure un esborrany de la que pot ser la futura constitució catalana. Per aquest fet pot perdre la seva feina, bé gairebé segur que la perd, una feina que és la seva vocació, una feina que la fa de gust. Això pot passar, passarà, perquè a Espanya, s’ha reformat tímidament el poder legislatiu i executiu però no el judicial, que continua amb mans dels franquistes i del seus hereus sociològics.

Doncs bé, molts independentistes; intel·lectuals, opinadors, articulistes, tertulians i altres especies, es dediquen a carregar-se i criticar la constitució feta per jutge Vidal. Pots estar d’acord o no, (recordeu que s’ha basat amb les constitucions de països com Suïssa, Dinamarca, Suècia, Noruega, Islàndia, etc.). Però ell es juga la feina i el seu propi país, per sort no majoritàriament, es dediquen a la critica i també a la burla (BernatDedéu). M’agradaria preguntar a molts d’aquest personatges que han fet ells per Catalunya.

Som uns desagraïts i uns inconscients, i no tenim en compte que l’enemic és molt fort, molt gran i es defensarà amb totes les seves armes legals i il·legals, i davant d’això, la nostra millor arma es la unitat, no que ens posem a discutir entre nosaltres si l’esborrany es bo o no, total una discussió doblement estèril, la constitució catalana la redactarà el Parlament de Catalunya.

Estem convocats

 

Avui és el meu aniversari. El President Mas  m'ha fet un gran regal.

 

Disculpes acceptades, President.

President, ha estat un greu error i més per part d’una persona de la seva vàlua, del seu carisma i que ha tingut un càrrec que el transcendeix; President de Catalunya. M’ha decebut President, de vos sempre he tingut la percepció que éreu una persona integra i honesta,  era tant sols una percepció subjectiva. Aquesta mateixa percepció no la tenia de la vostra família, ans el contrari.

Heu fet mal al país, al país que tan estimeu, doneu arguments als enemics de Catalunya, si enemics, perquè hi ha qui vol destruir nacional, social, cultural i econòmicament Catalunya, enemics poderosos que tots sabem qui són.

A España, quan un català triomfa és espanyol, però quan un català fa les coses malament, només és català.

Aquest diners evadits són fruit d’una herència, no són diners guanyats il·lícitament per la seva activitat política, no podem posar a tothom en el mateix sac de la corrupció.

És probable que amb aquesta declaració hagi fet un servei al país, segurament hi havia un diari que ja tenia preparada la portada del 8N.

Disculpes acceptades, President.

España, té por.

Avui surten publicades tres notícies, que parlen per si soles, España té por que Catalunya s’independitzi. La seva actitud ratlla el ridícul, però potser és conscient del grau de dificultat de la viabilitat d'España sense Catalunya.

 1.- La diplomàcia espanyola continua l'ofensiva contra el procés sobiranista de Catalunya. El govern de Mariano Rajoy ha vetat la presència del president de la Generalitat, Artur Mas, en la cimera a Dakar de l'Organització Internacional de la Francofonia (OIF) del 29 de novembre vinent, vint dies després de la consulta, al costat de setanta-set caps d'estat i de govern.

 2.- El govern espanyol vol vetar la incorporació de Jordi Galí al Banc Central Europeu (BCE), tal i com recull avui el diari digital Voz Pópuli. Galí, que és membre del col•lectiu independentista Wilson, podria presentar-se al càrrec de director d'investigació del BCE, de caràcter tècnic però de gran influència, i que actualment està obert a un procés de selecció.

 3.- Espanya es venja del líder letó que va avalar el procés. Rajoy castiga Dombrovskis negant-se a la possibilitat que pugui rellevar Van Rompuy al Consell Europeu. El cap de l'executiu espanyol adverteix els Vint-i-vuit que no pensa acceptar-lo com a president

Un tal Llovet

Es veu que aquest tal Llovet, es un eminent intel·lectual, professor universitari jubilat, ha estat el penúltim a comparar el moviment independentista català amb el nazisme i dic el penúltim perquè ben segur ni hauran més. No els queda cap altre argument que el de la por i l’insult, amics anem per bon camí, si no ens equivoquem i fem les coses ben fetes ho tenim guanyat.

Per altre part no podem pretendre que tothom pensi igual, els unionistes també tenen les seves raons i podem ser tan legitimes com les nostres, les unanimitats son perilloses. El que he de fer és convèncer racionalment al major numero de ciutadans, la veritat i la raó ens empara.

El que no podem permetre, és que ens insultin.

Herrera&Camats i la perplexitat de Solé Tura.

Després que 1.600.000.- catalans fessin la Via Catalana per la independència, si Solé Tura, visques, estaria perplex veient com la seva teoria que el nacionalisme català es burgès se’n va en orris, per altre banda Josep Termes, des d’on estigui, contempla amb entusiasme com és confirma la seva tesis sobre el moviment obrer i el catalanisme polític.

Però hores d’ara aquest debat és mort i enterrat, superat per els esdeveniments, l’independentisme és la centralitat política.

Avui probablement només hi ha dos polítics que encara creguin que el nacionalisme català es burgès, són l’inefable tàndem Herrera&Camats, els representants de la nova puta&ramoneta de la política catalana.