Tercera entrega d’aquesta edició. Tema obligat els llibres. He presentat aquesta fotografia feta al rastre madrileny. En l’apartat social he quedat en vint-i-tresena posició i en l’apartat popular he quedat amb dinovena posició. En la classificació general, vaig en dissetena posició en l’apartat social i en tretzena posició en l’apartat popular de trenta-cinc participants.
Segona entrega d’aquesta edició. Tema obligat el minimalisme. He presentat aquesta fotografia feta al desert del Sàhara. En l’apartat social he quedat en vint-i-una posició i en l’apartat popular he quedat amb desena posició. En la classificació general, vaig en dotzena posició en ambdós apartats.
Editat per «librosdeVanguardia». 199 pàgines. Aquest llibre no és una novel·la o un conte, si no el resum de més de dotze hores de conversa/entrevista entre en Monzó&Pàmies i el periodista Julià Guillamon.
Al llarg d’aquesta conversa exploren la memòria, records i vivències personals amb el seu sentit de l’humor a vegades càustic que els caracteritza.
La memòria és l’eix principal on gira la majoria de reflexions, on aconsegueixen trobar un espai compartit ple de complicitat i humor. Però també reflexionen sobre temes universals com; la família, els amics, l’amor, etc.
Sens dubte un llibre per passar una estona distreta, sempre seguint la línia i estil dels protagonistes. A mi aquest parell mai em decebrem.
A partir de les vivències de l’autora amb una família afganesa en el context de la caiguda del regim talibà l’any 2001. El llibre ofereix una mirada profunda i commovedora a la vida a l'Afganistan a través de la història d'un llibreter i la seva família. L’autora utilitza una estil narratiu on compagina la crònica periodística i la narrativa literària, fet que fa el llibre de bon llegir.
El protagonista és presentat com una persona culta, llegida, oberta al coneixement i al món, no obstant es profundament patriarcal i masclista, reflex sense dubte de la societat afganesa.
Hi ha qui crítica que el llibre pot caure en la simplificació de la cultura afganesa perquè es vista amb ulls occidentals. Actualment tornen a governar els talibans, per tant el país a tornat a enrere, sobretot la dona que te restringits bona part dels seus drets fonamentals.
Llegir aquest llibre et permet una tenir una visió valuosa de la cultura, religió, realitat social, costums, etc de la societat afganesa, per mi és obvi des de la meva visió occidental que Afganistan és un reducte d’una societat de caire medieval en ple segle XXI.
Editat per Club Editor, 144 pàgines. Llibre dur, de dos parts, la primera l’ocàs i la segona la fascinació. La primera part m’ha agradat i en sembla que l’he entès, però la segona part no m’ha agradat probablement perquè no l’he entès, doncs més ocàs que fascinació.
En la part de l’ocàs pots sentir-te identificat amb el personatge, segur que tens algun amic o conegut que ha patit una situació similar, en canvi en la part de fascinació és una situació més surrealista.
Per a mi ha estat un llibre que anat de més a menys, la part final un mica pesada de llegir.
Comença la vint-i-unena edició de la Lliga, aquest any amb 28 participants i amb nous socis que s’han animat a participar. En aquesta primera entrega el tema era obligat «Tardor/Hivern», he presentat aquesta fotografia feta un dia de boira a la sortida d’una escola a Sapa (Vietnam). En l’apartat social he quedat en novena posició de vint-i-vuit participants i en l’apartat popular he quedat amb vint-i-dosena posició.
Editat per Libros de vanguardia, 199 pàgines. Recull d’articles amb el subtítol El llibre dels Idiotes, que ja indica per on aniran els trets dels articles escollits. Sovint escriu articles sobre els idiotes o sobre individus que tenen unes conductes ximples, estúpides o en algun cas suïcides com els candidats als premis Darwin. Jo llegint Monzó sempre m’ho passo bé i segur que a tu també se’t escaparà alguna que altre rialla, encara que sigui a compte dels idiotes. En la contraportada hi ha una frase del escriptor polonès Stanislaw Lem que diu «Fins que vaig començar a fer anar internet no sabia que al món hi havia tants idiotes», Lem va morir el 2006, si encara visques amb l’eclosió de les xarxes socials, al·lucinaria !
