dilluns, 26 d’agost del 2013

Incerta Glòria de Joan Sales.



Editat per Club Editor, 542 pàgines. Dotzena edició de maig del 2012. Per molts una de les millors novel·les catalanes del segle XX i també la millor novel·la sobre la Guerra Civil.
Després de llegir tants elogis, tenia moltes ganes de llegir-lo. També per la personalitat del seu autor; “un  home de ferma voluntat i d’immensa tossuderia, dotat d’una visió “antinoucentista”, i que va posar la literatura al servei del país, amb la finalitat de redreçar-lo culturalment”.
Redactat en forma epistolar i en primer persona, per un part fa que sigui de lectura fàcil, però aquesta primer persona no sempre es la mateixa, i a vegades crea situacions de cert desconcert.
Literàriament es tracta de un gran llibre, destaquen les grans descripcions i la força i personalitat de molts del personatges; on destacaria, el mateix Lluís, la Trini i el peculiar Soleràs.
Per la pròpia biografia de Sales, es de suposar que la novel·la te importants situacions autobiogràfiques, el llibre es un cant contra la barbàrie que suposa una guerra, la destrucció, la perduda inútil de vides humanes, el desencís i trencament de moltes il·lusions.
En sorprèn aquest missatge que transmet, sobre els ateus; la Trini es mare soltera, parella d’en Lluis, ateu convençuda i durant la guerra es transforma en una fervent creient que va a misses clandestines i es batejar també de manera clandestina, sorprenent evolució.
També em sorprèn aquesta descripció que fa de la majoria de combatents, en que hi estant per obligació i cap per uns convenciments ideològics. Penso que no és del tot cert
Tampoc estic d’acord amb el missatge que vol transmetre en que d’alguna manera equipara el dos bàndols; el Govern de la República era legítim i democràticament escollit, els altres eren el sediciosos colpistes.
Si bé és cert que les autoritats catalanes, no van poder o voler, controlar els anarquistes, que es van transformar en una colla de salvatges sanguinaris, dedicant-se a assassinar capellans i cremar esglésies.
Malgrat alguns del fets esmentats, crec que el llibre narra fidelment les vivències del front i la rereguarda, estic d’acord en que és una de les millors novel·les sobres la guerra civil.

diumenge, 25 d’agost del 2013

Mandrejar



A part d’un viatge i un parell de sortides esporàdiques, aquestes vacances d’agost no he fet res de profit, mandrejar. He destinat poc temps a la lectura i a la fotografia, tampoc he fet cap entrada al Bloc. Em queda una sensació contradictòria, de pèrdua de temps i per altre part l’agradable sensació que suposar no fer res, descansar, fer llargues migdiades, mandrejar.

dimecres, 31 de juliol del 2013

Estación Patatera


Continuem amb les façanes peculiars. Aquesta de la "Estación Patatera" de Otsagabia (Navarra).

dilluns, 29 de juliol del 2013

divendres, 12 de juliol del 2013

Salvador Espriu. 100 anys



Aquest any és celebra el centenari del naixement de Salvador Espriu, és ”Any Espriu”. Com arenyenc vull posar el meu granet de sorra a la divulgació de la seva obra. He llegit molt poc Espriu, pràcticament res, crec que fa una colla d’anys vaig llegir Laia, res més. Però hi ha dos poemes que m’agraden un “Assaig de càntic en el temple”, me’l va ensenyar un amic, fa anys,  quan era adolescent i em va captivar, des d’aleshores  porto una copia del mateix sempre a sobre. I l’altre poema que també m’agrada molt és “He mirat aquesta terra” a partir de la gran interpretació i divulgació que ha fet Raimon. Aquí teniu el dos:



    ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
                                               
    Oh, que cansat estic de la meva
    covarda, vella, tan salvatge terra,
    i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
    on diuen que la gent és neta
    i noble, culta, rica, lliure,
    desvetllada i feliç!
    Aleshores, a la congregació, els germans dirien
    desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
    així l'home que se'n va del seu indret",
    mentre jo, ja ben lluny, em riuria
    de la llei i de l'antiga saviesa
    d'aquest meu àrid poble.
    Però no he de seguir mai el meu somni
    i em quedaré aquí fins a la mort.
    Car sóc també molt covard i salvatge
    i estimo a més amb un
    desesperat dolor
    aquesta meva pobra,
    bruta, trista, dissortada pàtria.




HE MIRAT AQUESTA TERRA.

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.