La bicicleta

Viena (2015)

El monarca de las sombras de Javier Cercas.

Editada en castellà, per Random House, 281 pàgines. Cercas assumeix dos personatges el  de narrador i el d’escriptor que decideix investigar la història d’un jove falangista que va lluitar en la guerra civil i que va morir al front de l’Ebre amb 19 anys, aquest personatges es el seu oncle-avi, Manuel Mena Martínez. He llegit varis critiques periodístiques del llibre, on acusen a Cercas d’intentar justificar el passat falangista de la seva família, també l’acusen d’escriure habitualment en aquesta i altres obres amb una ambigüitat calculada. Cercas que es descriu d’esquerres, li retreuen que estigui més d’acord amb intel·lectuals d’una generació major, que defensant els principis pràctics que va suposar la transició, en lloc de intel·lectuals de la seva generació més crítics amb com és va resoldre.

Sobre la novel·la he de dir que per mi té tensió narrativa, m’agrada com escriu Cercas, encara que no estigui d’acord amb moltes de les seves opinions.

Estic d’acord que la novel·la potser és una mica ensucrada i que intentar posar a la mateixa alçada els colpistes amb els defensors de la legitimitat democràtica.

Com a novel·la històrica no fa cap aportació interessant, més enllà de situar el lloc de  la mort del personatge o detalls similars que només tenen importància per la família.

Si no esteu interessats especialment amb la guerra civil, és un llibre prescindible.

XIII Lliga social de fotografia de l’AFA

Cinquè lliurament d’aquesta  edició de la lliga, he presentat aquesta foto feta a Trinidad (Cuba). La puntuació obtinguda ha estat de 7,03 punts sobre 10, he quedat en divuitena posició de vint-i-tres participants. En la classificació general vaig en el lloc setzè de vint-i-cinc participants.

Raimon al Palau, concert de comiat.

El divendres dia 5 vaig assistir al primer dels dotze concerts que farà Raimon al Palau, com a comiat dels escenaris. Concert de dues hores, molt emotiu, he de confessar que en algun moment se m’escapa alguna llàgrima, sobretot  escoltant alguna de les cançons que m’agraden més.

J.Cavalle

Reus (Baix Camp)

Cargols a la llauna

Els cargols a la llauna és un dels meus plats preferits, però només com els fan a Lleida.  A molts restaurants en fan, però a pocs llocs  com a Lleida; secs, només amb oli i sal, com a molt alguna especia i les salses a part.

L’altre dia per casualitat vaig poder menjar uns cargols a la llauna, molt bons, com a Lleida,  al Restaurant El Rebost d’Escaladei,  una ració abundant acompanyat de tres salses; allioli, oli amb julivert i un exquisit romesco.

Per llepar-se als dits, si aneu per aquells indrets i us agraden els cargols a la llauna, no us esteu de menjar-ne.

Escaladei

Cartoixa d'Escaladei (Priorat).

Chanel

Viena (2015)

L'embriaguesa de la metamorfosi de Stefan Zweig

Editada per Quaderns Crema, 284 pàgines. Novel·la pòstuma de Zweig que és va trobar i publicar els anys vuitanta, diuen que potser inacabada o no revisada i polida del tot pel propi autor. Per mi hi ha novel·les de Zweig millors, en aquesta  he trobat a faltar certa tensió narrativa, sobretot a la segona part, no obstant te tots els elements habituals d’una novel·la de Zweig.

Novel·la dividida en dos parts, l’acció transcorre l’any 1926. La Christine una jove de 26 anys, empleada en una oficina postal d’un petit poble austríac, orfe de pare, malviu amb la seva mare malalta. Una tia seva que va emigrar a Estats Units i que un bon casament li proporcionà un bon estatus econòmic i social, la convida  a passar quinze dies en un luxós hotel suís.

Allà la Christine, descobreix el luxe i la riquesa, la seva tia la transforma, converteix una jove trista vestida com una  pagesa de poble en una jove alegre, jovial i vestida amb els millors vestits de Paris. Aquí comença la metamorfosi , la Christine és relaciona amb els altres hostes del Hotel i descobreix un altre món.

La segona part, és quan la Christine torna al seu poble, torna a la crua realitat del seu  món real, és desespera que li toqui viure d’aquesta manera, canvia el seu caràcter i pensa en el suïcidi. En una visita a casa de la seva germana coneix a Ferdinand, un personatge que a patit els efectes de la Primera guerra mundial, un jove sense present ni futur, és a dir un personatge que te amb comú amb la Christine, que són pobres i que seguiran sen pobres.

La voluntat de canvi d’estatus, la rancúnia sobre la seva situació els porta a un desenllaç, que podríem anomenar d’embriaguesa, embriaguesa per la metamorfosi.

Restaurant Can Gros

Si us agraden els cargols i el bacallà, heu d’anar a menjar al Restaurant Can Gros de Sant Dalmai (Vilobí d’Onyar) . Fan uns cargols a la llauna, bastant semblants als de Lleida, també en fan amb tomàquet, amb botifarra negra i cansalada, amb all-i-oli negat, etc. El bacallà és l’altre especialitat estrella del restaurant.

És un restaurant de cuina de tota la vida, sense experiments,  del tot recomanable: menjar de qualitat, tracte proper i un  servei ràpid i eficient, no hi aneu sense reservar abans.

Selfie & Mozart

Viena (2015)

XIII Lliga social de fotografia de l’AFA

Quart lliurament d’aquesta  edició de la lliga, he presentat aquest retrat realitzat a Sidi Bou Said (Tunísia). La puntuació obtinguda ha estat de 5,62 punts sobre 10, he quedat en vint-i-cinquena  posició de vint-i-cinc participants. En la classificació general vaig en el lloc quinzè de vint-i-cinc participants.

Stadtpark

Viena (2015) Col·lecció El Factor Humà.

Prater

Els contrastos de la nostra societat. (Viena 2015)

XIII Lliga social de fotografia de l’AFA

Tercer lliurament d’aquesta  edició de la lliga, He presentat aquesta fotografia nocturna  en B/N, és una foto de l’Ajuntament de Viena. La puntuació obtinguda ha estat de 8 punts sobre 10, he quedat en vuitena  posició de vint-i-cinc participants. En la classificació general vaig en el lloc novè de cint-i-cinc participants.

La república catalana de Ramón Cotarelo.

Editat per Ara Llibres, 204 pàgines. Assaig sobre el procés independentista que viu el nostre país. Anàlisis rigorós per entendre les claus d’aquest debat polític; el seu origen, la situació present i el possible desenllaç. Estudi que exposa els arguments, jurídics, polítics, històrics i econòmics, també una crònica de la relació entre España i Catalunya al llarg de la seva història, amb especial atenció en l’últim segle i les raons que ens han portat fins aquí.

Ramón Cotarelo, és dels pocs intel·lectuals espanyols que defensa sense ambigüitats el dret de de decidir de Catalunya,.

Llibre interessant per entendre com és veu aquesta situació des d’Espanya, en aquest cas per un intel·lectual rigorós, no malauradament des d’una majoria.

XIII Lliga social de fotografia de l’AFA

Segon lliurament en aquesta  edició de la lliga, He presentat aquest retrat en B/N, és una fotografia feta a Karlovy Vary (República Txeca). La puntuació obtinguda ha estat de 7,34 punts sobre 10, he quedat en dissetena  posició de vint-i-quatre participants. En la classificació general vaig en el lloc dotze de cint-i-cinc participants.

L’Aspiradora de Ramon Llull d’Antònia Carré-Pons.

Editat per Meteora, 22 pàgines. A partir de la parella formada per en Pol, un periodista cultural i ple de consciència social, de rebel·lia contra el que considera injust o abusiu i la Blanca, una creativa d’una agència de publicitat, que rep un encàrrec de prestigi relacionat amb la figura de Ramon Llull.

L’autora configura una trama i utilitzar com a fil conductor la figura de Ramon Llull i estableix un paral·lelisme entre el filòsof i el protagonista, introduint l’obsolescència programada i les seves terribles conseqüències en el continent africà.

Es tracta d’un llibre senzill, agradable de llegir i que pot servir d’excusa per saber alguna cosa més de la figura de Ramon Llull i de la problemàtica de l’obsolescència programada.

Malgrat el to vital del llibre i les clares referencies ètiques de la història, el final és tràgic.

Lectura de tardor

Viena (2015) Col·lecció El factor humà.

Artesana

Budapest (2015)

Palmers

Viena (2015) Col·lecció El factor humà.

XIII Lliga social de fotografia de l’AFA

Primer lliurament de la nova edició de la lliga fotogràfica, la tretzena, Vaig presentar aquesta fotografia del bosc del Turó de Petrin a Praga, feta a la tardor, amb tot aquesta gama de colors. Lla puntuació obtinguda ha estat de 8,17 punts sobre 10, he quedat en onzena  posició de vint-i-quatre participants.

Girona

Girona (2016) Col·lecció El Factor humà.

Farmàcia Saguer

 Girona (2016)

Globus

                     Girona (2016). Col·lecció El Factor Humà.

Els castellers

No soc casteller, no soc de les comarques tarragonines, no hi tinc cap vinculació. Però he de confessar que quan veig els castellers, pujant amb el so de la gralla i el timbal, m’emociono, no hi puc fer res.

El rellotge

                                   Karlovy vary (República Txeca)

Coffe to go

 Viena (Austria - 2016) Col·lecció El Factor Humà.

Maroni

Viena (Austria) - 2015 - Col·lecció El Factor humà.

Delta del Llobregat

Visita per primera vegada,  als espais naturals del delta del Llobregat, grata visita no pensava que pogués estar tan ben conservat, un entorn natural privilegiat, envoltat de tanta agressivitat; el port, l’aeroport, la pressió urbanística d’El Prat, etc. El marge esquerra, avui pràcticament no hi ha espais naturals, però si al marge dret on hi ha 145 Ha. de gran diversitat de flora i fauna.

Hem fet tres itineraris, el 1, 2 i el 3. Els itinerari 1 i 2 van des del centre d’informació fins la desembocadura del riu on hi ha la platja de Ca l’Arana, una platja verge que no si pot accedir, increïble que en el litoral més trinxat i poblat del mediterrani, al costat de Barcelona hi hagi una platja verge, doncs es cert.

Després vam fer el itinerari 3, des del centre d’informació fins l’edifici del Semàfor, passant per el canal de la Bunyola i l’antiga caserna dels carrabiners. Ambdós històrics i peculiars edificis.

En definitiva extraordinària experiència, en un entorn natural privilegiat, a tocar de Barcelona, una visita molt recomanable.

Canal de la Bunyola

Estany de Cal Tet.

Martinet Blanc al Canal de la Bunyola

Edifici del Semàfor.

Platja verge de ca l'Arana.

Camp de conreu dins l'espai natural protegit.

Contrast arquitectònic

Viena (2015)

Arpa

Viena (2015)

Philippe Halsman

A Caixaforum, del 6 de juliol al 6 de novembre hi ha l’exposició de més de 300  fotografies de Philippe Halsman, considerat un dels fotògrafs més importants del segle XX. És autor de més de cent portades de la revista LIFE, amb fotografies d'artistes i personatges importants com Marilyn Monroe, Churchill, Einstein, etc.

Va ser l’inventor del “jumpology”, que consisteix en fer una foto a una persona saltant. En l’exposició també és pot veure fotos de la seva primera època a Paris i també el resultat de l’extensa col·laboració amb Salvador Dali.

Si us agrada la fotografia no us ho podeu perdre.

Autoretrat

Autoretrat, emulant Vivian Maier. (Budapest-2015)

L’última nit de James Salter.

Editat per l’Altra editorial, 138 pàgines. És el segon Salter que llegeixo, l’altra va ser Això és tot. Aquest m’ha agradat més, potser perquè son relats curts que fan de bon llegir. No obstant, pel meu parer el llibre no és tant extraordinari com diu la crítica, però segur que tenen raó.

És un conjunt de deu relats, que parlen sobre les relacions humanes, de parella, la infidelitat, etc. Sempre amb un aire pessimista, per entendres no tenen un final feliç, Per mi el millor relat és el que dóna títol al llibre, L’Última nit, aquest si que és extraordinari

Vivian Maier

Com que m’agrada molt la foto urbana, la foto espontània de carrer, m’ho he passat molt bé visitant l’exposició de Vivian Maier a Foto Colectania.

És tracta d’una exposició de 80 fotografies d’aquesta peculiar fotògrafa nord-americana. Vivian Maier (Nova York 1.926 – Chicago 2.009), va treballar de mainadera durant més de 40 anys, i en les seves hores de lleure i durant les passejades amb els nens que cuidava feia fotografies, va morir en el més absolut anonimat. L’any 2007 és descobreix el seu  llegat de més de 150.000 negatius que descriuen bàsicament el Chicago i Noya York dels anys 1950 al 1980.

L'obra de Vivian Maier ja ha quedat inscrita en la història de la fotografia del segle XX, al costat de grans noms de l'anomenada Street Photography.

Si us agrada la fotografia no us ho podeu perdre, a Foto Colectania fins el 10 de setembre.

El soldat

La dura vida del soldat (Budapest - 2015). Col·lecció El factor humà.

La senyora

 Praga (2014)

El gran problema d’Espanya, és Catalunya.

Lliçó magistral, en  la conferencia del Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, va fer en la inauguració de la Universitat Progressista d’Estiu.

Alguns apunts interessants: Espanya només ha encarat el problema territorial, en èpoques democràtiques, el 1931 i el 1978, ambdós casos sense voler afrontar el problema directament.

La sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’estatut del 2006, és un veritable cop d’estat, la constitució és una norma de convivència, no és pot imposar contra el poble que democràticament vota l’estatut en el parlament, en referèndum i és aprovat a les corts espanyoles.

No es pot governar Espanya, sense Catalunya.

La situació política espanyola està tan malament, que ni  tant sols es pot parlar del problema de Catalunya.

Bieradies

Viena (2015)

El gust amarg de la cervesa d’Isabel-Clara Simó.

Editada per Columna, 300 pàgines, crec que actualment està descatalogada.  He llegit La Salvatge i algun altre llibre d’aquesta autora. En aquest llibre ens parla de quatre veïns del mateix carrer que tenen en comú cert “voyeurisme”, els protagonistes són en Ramon, la Laia, la Vicenta i en Jordi.

 En Ramon;  segurament el més “voyeur” de tots, espiar s’ha convertit en la seva principal activitat, minusvàlid, va en cadira de rodes i regenta una rellotgeria, des de la finestra de casa seva observa els altres tres veïns que viuen davant. Coneix detalls íntims de la seva vida i la seva obsessió el fa intervenir anònimament en les seves vides, el que no sap, es que les seves “víctimes” saben que ell els observa.

La Laia; una jove i tendra estudiant, que es despulla expressament davant la finestra perquè sap que es observada, coneix al rellotger sense descobrir-li el seu secret.

La Vicenta; A partir del desenllaç final de la seva “relació”, la Vicenta li explica a Ramon la història de la seva vida, on li descobrirà, entre altres coses,  que ella va estar molt enamorada del seu avi.

En Jordi; la Laia i la Vicenta tenen o han tingut una relació directa amb en Ramon, no es el cas d’en Jordi on el únic lligam és el veïnatge i que també és víctima del seu “voyeurisme” però la història sembla entrada amb calçador.

Dels quatre relats, el de la Vicenta és el que m'ha agradat més, segurament perquè també és el més commovedor.

Tinc gana

Madrid (2013)

Enric Vila: Casar-se amb l’Arrimadas

Diu Vila avui en el seu article en El Nacional.cat, “el fet que dues persones de països diferent s’estimin es el més natural del mon” i continua “Al final, un matrimoni depèn de la vida concreta; és a dir, de quins restaurants t’agraden, de quines coses et fan riure i de quines escenes t’entendreixen”. Totalment d’acord amb en Vila. Però a continuació diu “Malgrat que la ideologia condiciona els valors, jutjar una persona pel programari d’un partit és de primari d'aquests que gaudeixen linxant innocents a tuiter. Estic d’acord però crec que aquesta afirmació contradiu l’esperit del article.

Perquè,  pregunto, et podries casar amb una persona que menteix més que parla, que és d’un partit que neix a partir d’una falsedat (Recorda: “El castellà està perseguit a Catalunya). Una persona que no te cap respecte al President del teu país, una persona que no te cap respecte al signes d’identitat del teu país.

Crec que el matrimoni és compartit un projecte de vida, que ha d’estar sustentat en una valors.

Per tant perquè aquest matrimoni tingui èxit, només passar per dues possibilitats, que ell renunciï a moltes de les seves conviccions i valors o que ella realment està interpretant un personatge públic, com si fos una actriu, però en  la seva intimitat es una persona totalment diferent.

Enllustrador

Enllustrador o "Limpiabotas", un ofici en vies d'extinció.
Madrid (2013)

Gitanes

Madrid (2013)

L'home dels coloms

    Karlovy Vary (República Txeca)

Absències.

Avui, 26 de juliol, diada de Santa Anna, fa vint-i-cinc anys que va morir el meu pare. Jove, 66 anys, com aquell qui diu acabat de jubilar, tres quarts de vida. Després de treballar de valent més de 40 o 50 anys. Una injustícia vaja. Recordo com m’explicava, que de jove treballava llargues jornades, res de vuit hores, també els dissabtes i algun diumenge el mati, les vacances pagades, una utopia.

Estimava el país i la seva llengua malgrat no saber escriure correctament, li sabia greu i s’esforçava. Ell em va transmetre, entre altres, aquests valors; país i llengua.

D’ofici lampista, des de molt jove, tota la vida, li agradava la feina ben feta, era meticulós.

Te set nets, però només et va conèixer un, una injustícia.

Hi ha qui diu que des del més enllà, segur que ens observa, però jo dubto que hi hagi quelcom, més enllà, només pols o cendra. Una injustícia.

Les filles del fred de Camilla Läckberg.

Editat per Arallibres, 471 pàgines. Primer llibre que llegeixo d’aquesta autora sueca. A partir de l’èxit de la trilogia Millenium, s’ha traduït al català diversos llibres d’autors nòrdics, bàsicament  de novel·la negra.

M’agrada de tant en tant llegir novel·la negra, habitualment son llibres que mantenen  la tensió narrativa.

En aquest cas, en un petit pobla de pescadors de la costa sueca, troben morta una nena en el mar, inicialment es pensa que ha estat un accident, però li troben aigua  amb detergent en els pulmons, tot indica que ha estat un assassinat. Paral·lelament als esdeveniment actual l’autora explica una història  ocorreguda a partit del 1923, el final es descobreix que te relació directa amb els fets actuals.

La trama està  molt ben construïda, amb diversos personatges que enriqueixen la novel·la i diferents episodis, no centrals, que ajuden a completar la història: pederàstia, violència domestica, etc.

En definitiva una bona novel·la del seu gènere, que manté al lector amb tensió, no es fins molt al final del llibre, on s’intueix l’entrellat.

L'orquestra

Praga (República Txeca)