Un any més comença la Lliga social de fotografia de l’Afa, enguany la dinovena edició. Primera entrega tema lliure, he presentat aquesta foto feta a Tailàndia, un retrat de carrer a un conductor de taxi-tricicles. En l’apartat social he tret 9,58 punts quedant en tercera posició de 18 participants i en l’apartat popular he tret 18,5 punts quedant catorzena posició.
La nostra gossa Duna, ens ha deixat després de conviure més de catorze anys amb nosaltres, ha mort un amic fidel, era un més de la família. Trobarem a faltar la seva dolça mirada, el tacte suau de les seves orelles, la seva companyia, la seva alegria quan tornàvem després d’una absència, els seus petons.
Com deia Lord Byron en l’epitafi del seu gos; els gossos tenen totes les virtuts de les persones i cap dels seus defectes.
Editat per Edicions de la ela geminada, 130 pàgines. Conjunt de quatre relats, alguns han estat editats en altres edicions de relats curts, però aquesta és la forma conjunta que va donar Zweig originalment al llibre.
Els relats: «La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel», constitueixen un crònica literària de l’Europa d’entreguerres amb un fort component autobiogràfic.
Els relats segueixen la pauta de ser petites cròniques com a gènere periodístic d’uns fets quotidians però importants, on es traspuar el Zweig pacifista, històries del passat per entendre el present.
Avui és un bon dia per penjar aquesta foto de la tomba del Comte Guifré El Pilós que hi ha al Monestir de Ripoll. Avui fa 1125 anys que va morir.
Editat per la butxaca d’edicions 62, 366 pàgines. Escriptora d’èxit i guardonada. Novel·la negra de l’anomenada literatura nòrdica. Història que és desenvolupa en un poble rural de la zona polar de Suècia, a partir de l’assassinat d’una rectora, el cos de la qual apareix penjat a dins l'església.
Al meu entendre li falta tensió narrativa, hi ha molta palla, surten molts personatges totalment aliens als fets principals, m’ha avorrit força. Per altre banda el fet principal és el mateix que un altre llibre de la mateixa autora, Aurora Boreal, on també assassinen a un clergue, en aquest cas un predicador.
Cinquè lliurament d’aquesta edició de la Lliga, tema obligat street foto. He presentat aquesta foto feta al barri de jueus ortodoxes de Nova York. En l’apartat social he tret 7,40 punts quedant en desena posició de 13 participants i en l’apartat popular he tret 7,70 punts quedant en setena posició. A la classificació general en l’apartat social vaig en novena posició i en l’apartat popular vaig en cinquena posició.
Quart lliurament d’aquesta edició de la Lliga, tema obligat paisatge. He presentat aquesta foto feta a la tardor al Central Park de Nova York . Al jurat no li va agradar les persones que surten a l’esquerra, diuen que distreuen, però no vam tenir en compte que darrera els arbres hi ha més de 8 milions de persones. En l’apartat social he tret 7,45 punts quedant en tretzena posició de 14 participants i en l’apartat popular he tret 7,73 punts quedant en tercera posició. A la classificació general en l’apartat social vaig en desena posició i en l’apartat popular vaig en cinquena posició.
Tercer lliurament d’aquesta edició de la Lliga, tema obligat el cos humà. He presentat aquesta foto feta durant una sessió de bodypainting . En l’apartat social he tret 8,50 punts quedant en sisena posició de 13 participants i en l’apartat popular he tret 6,3 punts quedant en dotzena posició. A la classificació general en l’apartat social vaig en desena posició i en l’apartat popular vaig en novena posició.
Segon lliurament d’aquesta edició, tema obligat retrat. He presentat aquesta foto feta a Tailàndia. En l’apartat social he tret 7,36 punts quedant en tretzena posició de quinze participants i en l’apartat popular he tret 6,7 punts quedant en dotzena posició.
Editat per L’Altra Editorial, 338 pàgines. És el primer llibre que llegeixo d’aquest autor. A mi en general no m’ha agradat gaire i ara veient l’allau de bones crítiques i premis que té el llibre, en fa certa vergonya confessar-ho.
L’Albert Jordi, el protagonista és un ciutadà normal, com podria ser tu o jo, treballa en una llibreria, un dia confessa a la seva actual parella que fa deu anys va matar a la seva dona. L’autor crec que vol destacar la fina línia que separa un assassí d’un persona normal. Les dues dones coprotagonistes, l’Èlia i la Teresa, son també persones que podríem anomenar «normals», no així el «Mercury i l’Andrés», dos individus tèrbols que la seva incorporació a l’obra només te sentit si vols contraposar-ho a la normalitat dels altres personatges.
A mi el llibre se m’ha fet llarg i pesat, especialment els episodis protagonitzats per en «Mercury i l’Andrés», entrats una mica en calçador.
Amb el relat curt titulat «Connexió unidireccional», vaig guanyar el V Premi Pi d’en Xandri en la categoria Sant Medir. Premi instaurat per Omnium de Sant Cugat del Vallès i el Consorci per a la Normalització Lingüística. L’entrega del premi va ser el passat 4 de novembre a la Casa de Cultura de Sant Cugat.
Sisena i última entrega de la Lliga fotogràfica d’aquest any. En aquesta entrega, el tema era lliure, he presentat aquesta foto d’una nena en una botiga de Koh Lipe.
En l’apartat social amb 6,5 punts, he quedat en catorzena posició i en l’apartat popular amb 6,7 he quedat en vint-i-unena posició.
En la classificació final, en l’apartat social he quedat en catorzena posició i en l’apartat popular en onzena posició. Ara toca preparar la del proper any.
Era corrent que en principi els treballadors s'estiguessin al poble durant la setmana i marxessin el diumenge. Amb l'objectiu d'allotjar els treballadors que provenien de més lluny era normal que els amos de les fàbriques els provessin de cases i instal·lacions on hostatjar-se a l'estil d'una colònia industrial.
El 1911 al costat mateix de la fàbrica la família Burés va encarregar la construcció de 6 casetes que servien d'estada als seus treballadors. Aquests edificis van acabar constituint-se en carrer, l'actual carrer Burés.
Al llarg del segle XIX i inicis del segle XX s'aixecaren la majoria de safareig o rentadors que formaven part de la geografia urbana de la majoria de pobles i ciutats. En el que en podríem anomenar el primer centre de socialització femení. Així, es va passar de rentar en rius i fons a rentar en llocs especialment dissenyats per a aquesta finalitat, cosa que millorava en funcionalitat.
Els safareigs es van convertir, e un lloc de tertúlia mentre les dones rentaven, i aquest fet va afavorir la creació de dites populars que han arribat fins a l’actualitat. Com ara «fer safareig», «passar bugada», «perdre un llençol a cada bugada», «Ai! senyor! Tanta roba i tan poc sabó», etc.
Entre el 1950 i el 1960, es van anar abandonat els safaretjos, amb la canalització de l’aigua a les llars i posteriorment amb la introducció de les rentadores automàtiques.
Penelles és un petit municipi (462 habitants) de la comarca de la Noguera a tocar amb l’Urgell. És conegut perquè els seus carrers estant plens de murals d’art urbà, cada any s’hi celebra el GarGar Festival, un festival que vol difondre la cultura artística al món rural. Aquest any 2021 s’ha fet la sisena edició i actualment hi ha 125 murals d’artistes d’arreu del món.
Con aquell que no vol la cosa aquest bloc fa 15 anys. És un bloc discret, sense pretensions, poques publicacions, anys més prolífics que altres. Compleix el seu objectiu: expressar les meves reflexions personals, les meves opinions polítiques, els comentaris d’uns quants dels llibres que llegeixo i també penjar-hi algunes de les meves fotos. Tot amb discreció. A tall de resum: 567 entrades i 58.052 visualitzacions.
L'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp).
El 8 de novembre de 1344 l’infant Pere d’Aragó i Anjou (1305-1381) funda l’Hospital del Coll de Balaguer. Situat en un lloc de pas al Coll de Balaguer prop de l’antiga Via Augusta, tant per atendre els viatgers com per establir un punt de vigilància en aquell pas. Al seu voltant es formà el poble de L’Hospitalet de l’Infant, que prendrà el seu nom d’aquest edifici.
Edifici modernista inaugurat el 15 de novembre del 1918, obra del Govern de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), govern que va fer una obra ingent per modernitzar el país. Una de les màximes de Prat de la Riba que defineixen la Mancomunitat fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera».
