VI LLiga social de Fotografia 2009

El passat dimecres 13 de maig, hi va haver la cinquena entrega de la Lliga, vaig presentar aquesta foto de les dues vaques, feta en el Pirineu de Navarra l'estiu passat, no tinc informació de la puntuació.

Ara ja le tinc, vaig quedar en tretzena posició amb un 6,45 i a la clasificació general he baixat fins a l'onzena posició amb 33,95 punts.

La noia que somiava un llumí i un bido de gasolina

Segon volum de la trilogia Millennium de l'autor suec Stieg Larsson, editat per Columna, 766 pàgines. Seguint amb més històries de Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, per mi tan o més bona que la primera part, es un llibre que no el pots deixar, estava a la feina i pensava en arribar a casa i continuar la lectura. Trobo que es una novel·la molt ben estructurada, a mesura que vas avançant van sortint fets i situacions que no t'esperes. Els milions de llibres venuts i la favorable critica dels lectors avalen sens dubte aquesta obra, el proper mes de juny surt en català la tercera i última part de la trilogia: “La reina al palau dels corrents d'aire”, estic ja desitja'n llegir-la.

VI Lliga social de Fotografia 2009

Dimecres 22 d'abril, quarta entrega de la Lliga, vaig presentar aquesta foto feta a la Medina de Fes (Marroc). La foto original està sobre exposada, he tractat les llums i les ombres amb capes d'ajusts i després li he donat una mica de tractament amb filtre. La puntuació va ser 7,43 punts, quedant amb setena posició. En la classificació general ara estic en vuitena posició sobre vint participants.

Quiet

Quiet d’en Màrius Serra, editat per Empúries, 148 pàgines, 15 €. No havia llegit mai cap llibre d'en Màrius Serra, però si que el segueixo en els seus articles a La Vanguardia.

El llibre tracte de les seves experiències amb el seu fill petit, en Llullu, que va néixer amb una gran discapacitat. Crec que ha de ser molt difícil per un pare explicar les teves experiències amb un fill discapacitat. En aquest cas qui escriu ? el pare-escriptor o l’escriptor-pare ?
Jo crec que l’escriptor que es pare que amb un subtil sentit del humor descriu situacions quotidianes, que fan reflexionar el lector sobre aquesta problemàtica, també transmet un missatge en el sentit, que la seva família, intenta viure aquesta situació amb la màxima normalitat. Un llibre molt encertat !!!

Els homes que no estimaven les dones.

Maleïda pluja, Setmana Santa passada per aigua, a plogut gaire bé cada dia, la part positiva es que he pogut destinar més temps a la lectura, i literàriament parlant, he anat de vacances a Suècia, tot llegint Els homes que no estimaven les dones de Stieg Larsson, editat per Columna, 625 pàgines, 22,50 €.
Es un llibre de trepidant, si el deixava una estona, tenia la necessitat de tornar-hi, feia temps que no em passava això amb un llibre. En quan els personatge si bé en Blomkvist, es un periodista amb trets més comuns, trobo a la Salander un personatge fascinant i molt literari. Si voleu passar una bona estona, us recomano la lectura.
Un fet curiós del autor es que va morir poc després d’entregar els manuscrits de la trilogia a la seva editora, hi no va veure en vida l’èxit dels llibres.
Me’n vaig corrents a comprar la segona part, “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina”.

Gran Torino

Ahir vespre vaig anar a veure Gran Torino, de Clint Eastwood, en va agradar, una pel·lícula del tot recomanable, son 116 minuts del millor Eastwood. He vist totes les seves pel·lícules, algunes dos , tres i quatre vegades, soc un admirador seu, com a director i també com actor. En fa certa gracia, des de fa uns anys, tots el crítics de cinema i molts pseudointelectuals, lloen l’obra d’en Clint Eastwood, els mateixos que abans criticaven les seves pel·lícules i les posaven a parir, ja et direu si el Clint Eastwood, actor de Gran Torino, no es el mateix actor de Harry o dels westerns. En tot cas que reconeixen la seva obra, val més tard que mai, crec que va ser “Sense perdó”, la pel·lícula que va marcar el inici del seu reconeixement, per part d’aquesta colla de babaus, una pel·lícula que jo vaig trobar excessivament lenta, però clar jo no soc crític de cinema.

La Bíblia de fang

La Bíblia de fang de Júlia Navarro, editat per Random House Mondadori, edició de butxaca 9,45 €, 766 pàgines. No m’ha convençut, vaig llegir altres dos llibre de la mateixa autora: La sang dels innocents i la Germandat del Sant Sudari, i els vaig trobar millors. Aquest concretament, el fet de tenir varis escenaris obert amb diferents protagonistes i també històries, de diferents èpoques el fan una mica feixuc, per exemple, per mi sobre total la part de l’historia del escrivà. Tot hi no arribar a ser un llibre d’aquets que et cauen del les mans, quan acabes un capítol no frises per continuar amb el següent. Ara mateix crec que tinc un mica de saturació de novel·la històrica, haurem de canviar de gènere.

VI Lliga social de Fotografia 2009

Dimecres 19 de març, tercera entrega de la Lliga, vaig presentar aquesta foto de Venècia. Estic força satisfet de com va quedar la foto, sobretot les diferent llums, vaig aclarir una mica la part esquerra, amb una capa d'ajust i després vaig passar un filtre per donar volum. La puntuació va ser 6,57 punts, quedant amb vuitena posició. En la classificació general segueixo en desena posició sobre vint participants.

VI Lliga social de Fotografia 2009

El dimecres dia 18 de febrer, segona entrega de la Lliga, vaig presentar aquesta fotografia d'una competició de Sokatira, feta a Navarra l'estiu passat. La puntuació va ser de 7,27 punts quedant en vuitena posició, en la classificació general vaig en desena posició sobre un total de vint participants.

VI Lliga social de fotografia 2009

El passat dimecres dia 23 de gener, va començar la sisena edició de la lliga de fotografia, que cada any organitza l'AFA. Enguany com sempre, hi participo, encara que no tinc gaires fotos noves, tiraré una mica d'arxiu. En aquesta primera entrega hi presentat aquesta foto, feta a L'Alguer el maig del 2007, la puntuació ha estat de 6,23 punts hi quedat en quinzena posició de dinou participants.

Déu existeix ?

Curiosa aquesta campanya d’anuncis en els autobusos de Barcelona, que fan ateus i creients sobre l’existència o no de Déu.
En vàrem fer soci de l’església catòlica apostòlica i romana quan vaig néixer, evidentment que no en van preguntar si volia ser-ho, fins al començament de l’adolescència vaig ser un cristià modèlic, per imperatiu familiar, anava a missa cada diumenge. Però ja fa una colla d’anys que estic en excedència voluntària.
Ara mateix no se, si soc ateu, agnòstic o un ovella esgarriada del ramat cristià. I sobre la pregunta de si Déu existeix o no, els meus plantejaments racionals en fan pensar que no, Davant aquesta pregunta, una bona resposta es la que va donar en Jaume Estalrich a Ventdelplà, després de la mort del seu germà; “Jo no se si Déu Existeix. El que hem pregunto es ha que collons es dedica ?

La torna de la torna

Editat per Empúries el 1985, escrit per el col·lectiu Carlota Tolosa, grup d’estudiants de periodisme dirigits per el desaparegut i enyorat Ramon Barnils. El llibre explica la historia del MIL i d’en Salvador Puig Antich. He rellegit aquest llibre, que vaig llegir per primera vegada l’abril del 1985, desprès de veure un altre vegada la pel·lícula “Salvador”, recentment emesa per TV3, una pel·lícula colpidora que no et deixa indiferent i de la que ja vaig escriure un post quan la van estrenar, l’octubre del 2006.

A 40 per hora.

Em considero un persona ecologista, intento ser respectuós amb el medi ambient, reciclo tot el que puc, però he de confessar que començo a tenir ecofatiga. Ho dic per aquesta nova mesura que vol implantar els talibans de Iniciativa per Catalunya, de limitar la velocitat fins a 40 per hora segons la densitat del trànsit, amb l’excusa de limitar l’emissió de gasos contaminants.

Aquest fanàtics del ecologisme, començant posant avets que van en pedals, continuant prohibint l’ús de bosses de plàstics, limitant la velocitat dels cotxes i d’aquí quatre dies ens obligant a tots anar en bicicleta. Estic plantejant-me fer-me anti-ecologista.

Homenatge a Duran Lleida

Llegeixo avui amb consternació, a “La Vanguardia” que segons un sondeig del Institut Noxa, el inefable Duran Lleida, continua com el polític mes ben valorat (5,9 sobre 10). Sembla la reina mare, està per sobre del bé i el mal, ja vaig publicà fa un mesos un apunt sobre ell. Que la majoria d’aquest país, opini així, demostra el país que tenim, que Déu ens agafi confessats.
Duran Lleida dirigeix un partit que quan estava a govern, més que un partit era una agencia de col·locació. Afectat per varis casos de corrupció.
Ara la seva última brillant idea, ha estat apostar decididament per la “sociovergencia”, veu que es l’última esperança, per poder fer realitat el seu gran somni, ser ministre d’Espanya.

Carxofes a la brasa

En plena tardor, ja comença a fer fred i be de gust encendra la llar de foc. Aprofitant aquest fet, avui per dinar he cuinat un “Menú de tardor”: De primer unes carxofes a la brasa, de segon un entrecot a la brasa acompanyat de pebrot escalivat, tot regat per un Rioja negre, de postres una taronja, cafè i després un Hoyo de Monterrey.... sense paraules.
No es per dir-ho però les carxofes a la brasa em queden molt bé: Primer els hi tallo el tronc, després les esclafo contra el marbre de les cuina perquè quedin obertes, hi poso un mica de sal, pebre negre, oli de oliva i directes a la brasa un quart de hora llarg, depèn de la mida, i que aprofiti ......

El niño con el pijama de rayas

De John Boyne, he llegit la versió en espanyol editada per Salamadra, que vaig comprar a la Fira del llibre vell de Barcelona (9.- €).
El llibre es llegeix bé, es una novel·la certament, crua sobretot el seu final, jo la trobo una mica superficial, la trama donaria més de sí, he llegit comentaris de altres lectors que la consideren poc creïble, en tot cas es una novel·la, no te perquè ser una història certa. Per ser una dels llibres més venuts i tenir crítiques tan favorables, a mi m’ha decebut una mica, no ha complert amb les expectatives creades, malgrat tot es un llibre recomanable.

La velocidad de la luz

De Javier Cercas, editat per Tusquets, 305 pàgines, 8,95 €. Vaig comprar aquest llibre, perquè em va agradar “Soldados de Salamania”, Cercas sap escriure i no m’ha decebut.
El llibre va de menys a més, el principi costa que t’enganxi, però ho aconsegueix, hi arriba al màxim interès a la part “Puerta de piedra”.
La novel·la es narrada en primera persona de manera que sembla autobiogràfica; el personatge es un escriptor d’èxit, el segon personatge es un veterà de la guerra de Vietnam, una persona que la guerra marca definitivament i el canvia per la resta de la seva vida, la novel·la demostra que en una guerra al final tothom es víctima.
En definitiva per mi totalment recomanable.

Els absents

Fotografia del Cementiri de Sinera on hi ha enterrats els meus absents, avui 1 de novembre, un dia per recordar els morts, també amb un poema de Miquel Martí i Pol;

La teva absència.

Quan em desperto, sol, trobo la calma
de les terrasses altes del misteri
i em reconec, al cor del gran silenci,
en el record de tu.

Batega a penes
la nit, i els porticons mal ajustats
deixen entrar una incertesa melangia
ara t’esbullaria tendrament
els cabells, i amorós, escoltaria
el teu respir suau, cadenciós,
que tant sovint amb el meu compassava.

Canten els galls. Encara canten galls
al nostre poble, però tu no pots
sentir-los; ja mai més no els sentiràs,

Maleïda crisis !!!

Deia Sócrates, “Només sé, que no sé res”, jo que no soc cap savi ni molt menys soc conscient de que quan més sé, més m’adono que no sé res.

Dic això, arran de tot el que s’escriu i es parlar en el mitjans de comunicació, sobre la crisi que estem patint. Tothom opina alguns en molt bon criteri explicant de manera molt pedagògica el que esta passant, els motius i les conseqüències, etc.

Però molts vegades, els mitjans de comunicació, donen informacions parcials, mitges veritats o dades inexactes, especialment informació relativa actuacions del govern o de organismes públics aquesta informació arriba als ciutadans, després aquests opinan amb cartes als directors dels diaris, participant en programes de radio o televisió, en els comentaris boca a boca, amb amics o companys, etc. Com que parteixen de informacions no del tot certes, els comentaris que fan tenen sovint una gran dosi de demagògia.

En refereixo per exemple amb les mesures que vol prendre el govern per donar liquiditat amb el sistema financer espanyol.

Ernest Benach

El diari “ABC” i de retruc la “Brunete mediática”, (El Mundo, La Cope, etc.), han fet festa grossa amb el cost dels accessoris i el cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya. Fan la seva feina, si fos el cas del President del Parlament de La Rioja, no diríem res, però clar es tracte de Catalunya, ja se sap.
També si ha afegit a la festa, no podia ser un altre “La Vanguardia Española i de las Jons”, dedicant, dos dies, mes de mitja plana al tema, més un article de Jordi Juan.
No érem prous a la festa, hi ha posat cullerada en Joan Saura, (probablement un dels politics actuals més inútils).
Que la “Brunete mediática” qüestioni el costs del cotxe oficial de la segona autoritat de Catalunya, entraria dintre la normalitat, però que es qüestioni des de Catalunya, no te perdó de Déu, on hem arribat. Quin país !!!