Gegants

Fotos de la Cercavila Nocturna de Gegants, que es va fer per Sant Roc. Aquestes estan fetes a pols i amb flash, el resultat; fotos de poca qualitat, la foto nocturna es molt difícil, haurem d’anar aprenen.

Marçal

En Marçal sempre està a punt per tirar-li una foto. Està tirada picant, després amb el Photoshop he pujat el nivell de blanc i passat a negre. Un retrat diferent.

Avia i neta

Es una foto senzilla però entranyable, l’avia i la neta. Des d'aquest lloc es veu tot Arenys i el fons els Tres Turons, que deu senyalar ?

Pescant

Foto d’avui el matí al port d’Arenys, m’agrada la composició, crec que l’enquadrament dels dos elements es correcta.

Pluja

Arribat la tardor i amb ella les primeres pluges, avui hi fet unes quantes proves amb el macro, no n’estic del tot content, haurem d’anar millorant Està feta sense trípode, a 400 ISO i velocitat 1/80, no he tirat amb les millors condicions.

Tretze Tristos Tràngols

De l’Albert Sánchez Piñol, editat per La Campana, 167 pàgines. Sense pena ni gloria, com diu el títol son tretze contes tristos, jo destacaria: “Mai no compris xurros en diumenge” i “Només digues si encara m’estimes”. Els contes a part de tenir en comú la tristesa, alguns els podríem englobar dintre la literatura fantàstica. D’aquest mateix autor m’agrada’t més les dues novel·les publicades, “La pell Freda i “Pandora el Congo”.

El sendero

De l’escriptor egipci Naguib Mahfuz, Premi Nobel de Literatura el 1988, editada en castellà per Ediciones Martínez Roca (7,95 €), crec que no està editada en català. Tenia curiositat de llegir aquest autor, fa un parell d’anys vaig llegir “El callejón de los milagros” , i l’altre dia remenant en una llibreria vaig trobar aquesta llibre. Es llegeix en un moment (246 pagines), es una novel·la en la que un jove investiga el seu passat buscant el seu pare, després de la mort de la seva mare, ambientada els anys 40, no deixar de ser una denuncia de les situacions de injustícia social que viu Egipte

Radars

He tornat de vacances d’Euskalerria, he fet més de 1.600 quilometres, per diferents carreteres i autopistes de Catalunya, Aragó i Euskalerria, he trobat 9 radars i sabeu on? Tots ells a Catalunya, des de la “frontera” a casa meu, poc més de 200 quilometres i sense comptar els de la Ronda de Barcelona. Segons el Servei Català de Trànsit ha Catalunya hi ha instal·lats 96 radars fixos.
Ara ja podem incorporar com a típic català, els radars, juntament amb el pa amb tomàquet, la sardana, els castells i sobre tot el peatges.. quin país !!!!.

VI Concurs de Fotografia Fira del Solstici d’Estiu.

Una vegada conegut el veredicte del jurat, hi guanyat el tercer premi amb aquesta foto. De les tres que vaig presentar, es la que més m’agrada.

Los girasoles ciegos

Los girasoles ciegos de Alberto Méndez, editada per Anagrama, 155 pàgines, es el seu primer i únic llibre, i l’èxit li arribat una vegada mort (2004).
Editat l’any 2004 va tenir bones crítiques, es va esgotar de seguida i no el vaig poder comprar, no hi vaig pensar més fins l’altre dia que triant els llibres per llegir aquestes vacances el vaig trobar, ara ja va per la vintena edició, 100.000 exemplars venuts.
Es un llibre del tot recomanable, parlar de quatre històries, que resulta que estan enllaçades entre si, retrata en duresa la postguerra civil espanyola.
Llegint aquest llibre te n’adones el que comporta una guerra, quan de sofriment, quantes il·lusions trencades, quans projectes inacabats, que inútil i estèril resulta aquest vessament de sang. Sempre me preguntat, quin país seriem sense el retrocés que va suposar la guerra civil.
Aquest llibre per el seu contingut, per el seu missatge, per la reflexió que comporta, el faria de lectura obligatòria als instituts de secundaria.

Un món sense fi

De Ken Follett editat en català per Edicions 62, traduïda per Concepció Iribarren, 1.258 pàgines, deu pesar més de 2 quilos, des de el punt de vista pràctic es un llibre incòmode de llegir.
La subtitulen com la continuació d’Els Pilars de la Terra, però l’únic que hi ha en comú es que l’autor la situa en el mateix lloc 200 anys mes tard i els protagonistes son descendents dels personatges d’Els Pilars, si no has llegit la primera part pots seguir el llibre perfectament.
Com a obra literària, per mi es un bon llibre, vaig quedar atrapat des de el començament i m’ha creat la necessitat de llegir cada dia, no el podia tenir a la tauleta de nit sense obrir. Hi quedat atrapat tan o més que Els Pilars de la Terra.
Encara que es tracte de una novel·la, crec que narra en precisió, la duresa de la vida en l’Europa medieval, el patiment dels serf, els privilegis de la noblesa i la influencia de l’església. He llegit alguna crítica que diu, des de el punt de vista històric hi ha algunes errades, jo que no tinc grans coneixements d’història no els hi trobat.
Dins el llibre hi ha parts que la podrien catalogar de novel·la eròtica, dons es descriuen varis actes sexuals, en pels i senyals, hi mai més ben dit, també hi ha situacions de lesbianisme entre monges i de homosexualitat entre monjos, hi ha violacions i relacions no consentides, es a dir sexe per tot el gustos.Si t’agrada la novel·la històrica, no ho dubtis, llegeix-la, si et va agradar Els Pilars de la Terra, també. Si es cristià integrista, millor que llegeixis un altre llibre

Finançament

El finançament de Catalunya, es un tema massa seriós per fer-hi acudits, es la mare dels ous, es el tot o res, es hi juguem el futur com a país, sense diners no es pot fer res. Molts del problemes que patim els ciutadans de Catalunya, en sanitat, ensenyament, infraestructures, etc. quedarien en gran part resolts amb un millor finançament. Ara els nostres dirigents estan negociant un nou sistema, sembla que hi ha unitat entre totes les forces polítiques catalanes, ja era hora, a veure quan dura, m’agradaria ser optimista i confiar en els nostres polítics, però per part dels espanyols no es pot esperar res de bo. El millor finançament es la independència.

VI Concurs de fotografia Fira del Solstici d’Estiu

Aquesta any he presentat fotos al concurs que organitza cada any la Fira del solstici, aquí teniu les tres obres presentades, es una trilogia que jo titularia MANS, hi que vol remarcar la feina feta a mà. El dia 16 d’agost es farà públic el veredicte.

LLengua

Avui esperant un encàrrec, he estat una hora en una terrassa d’un bar de la plaça Marina de Sants a Barcelona. Mentre prenia un cafè he estat badant i observant la gent, en tota l’estona només he sentit a dues persones parlant català, tots els rètols de la plaça estan escrits en espanyol, excepte un de la Generalitat que anuncia la construcció d’una línea de metro. Quina es la llengua que està en retrocés i en perill de desaparició a Catalunya ? Quan veig actituds com la dels firmants del “Manifiesto”, penso, ...... fills de puta !!!!

He votat NO.

Avui 6 de juliol s’ha votat la moció de censura a l’actual junta directiva de FC Barcelona, jo com a soci del club he votat NO a la moció de censura, entre d’altres per els següents motius:

- El balanç global de l’actual junta directiva es positiu, malgrat aquest dos últims anys.
- La situació, esportiva, econòmica i social del club ha millorat substancialment des de que hi ha l’actual junta directiva.
- La situació actual no justifica el fet que la junta no pugui acabar els seu mandat.
- El socis promotors de la moció de censura, no et transmeten cap confiança.
- En Joan Laporta, es el primer president en molts anys que exerceix de català, sense complexos.

Espero i desitjo que guanyi el sentit comú, que guanyi el NO.

Tastet fotogràfic

En el marc de la 26a Fira del Solstici d’Estiu d’Arenys de Mar, ahir 21 de juny en el Pati del Calisay, es va celebrar el tastet fotogràfic. Que vol ser un espai obert a tothom, per poder exposar una síntesis de les seves obres i així poder donar-se a conèixer. Aquí teniu una mostra de les fotos que vaig exposar.

Crònica del 25è Congrés Nacional d’ERC

Ahir vaig participar en el congrés d’ERC, i les coses no varem anar del tot bé. La part positiva, es va aprovar la ponència política, els informes del president i del secretari general sortints i el dos sector crítics, reagrupament.cat i esquerra independentista, es van comprometre ha seguir en el partit i expressar les discrepàncies amb la direcció, per els conductes reglamentaris, si be resulta lògic i normal, abans del congres jo no ho tenia tan clar. Com aspectes negatius en destacaria dos, un el congrés no ha servit per tancar ferides i anar tots a una i l’altre com a conseqüència de la primera es que l’executiva només representa un sector, es una executiva de vaig perfil polític, amb aires de provisionalitat.

A part voldria fer algunes consideracions:

1ª/ Estic una mica cansat del que sempre a Esquerra, hi hagi tants sectors, clans, capelletes, etc. i crec no equivocar-me si aquesta opinió es compartida per una amplia majoria de militància. Si be enriqueix el debat, la majoria de vegades més que diferencies ideològiques o estratègiques el que hi ha son diferencies personals.

2ª/ Jo no vaig votar a Puigcercós i a Ridao, però la majoria els ha escollit president i secretari general, per tant ara son el meu president i el meu secretari general.

3º/ El objectiu d’ERC es d’independència, aquest fet ens fa incomodes davant la majoria de mitjans de comunicació, i fa que es donin un tracte despectiu i parcial, un exemple: El procés modèlic d’escollir el president i el secretari general per sufragi universal, cas únic a l’estat espanyol i que ha merescut elogis de la premsa estrangera, part de la premsa d’aquí, el contrari, ho destaquen només com un enfrontament.

4ª/ Els votants i militants d’ERC, som molt autocrítics, jo diria que som masoquistes, ens agrada fuetejar-nos, potser som massa apassionats, hem de ser conscients que el camí cap a d’independència es una camí llarg i costos. Hem comés errors i hem fet coses malament i altres molt malament, en els darrers comicis electorals hem perdut molts vots, però parafrasejant la ja famosa frase d’en Laporta diria “al loro, que no estamos tan mal”.

Jo no volaré amb Air Berlin

Déu n’hi do la polèmica que ha generat les paraules del president de Air Berlin, Joachim Hunold, que els alemanys es donin lliçons de llibertat, es una mica sarcàstic, i que es donin lliçons d’idiomes també, ells que viuen a Mallorca, Fuengirola, Marbella o Lloret de Mar i son incapaços de parlar ni una paraula de castellà, en conec personalment a més d’un, de dos i de tres.
En quan al president de la companyia, algú la qualificat de nazi, jo crec que es un pobre ignorant.

****

Nicht Schlecht die Polemik, die die Wörter des Präsidenten erzeugt hat, von Air Berlin, Joachim Hunold, dass die Deutschen sich Freiheitslektionen geben, istsich ein bisschen sarkastisch, und die sich auch Sprachlektionen geben, weder sie, die in Mallorca lebenwohnen, Fuengirola, Marbella oder Lloret de Mar und Müdigkeit, unfähig, zu sprechen noch ein Spanischwort, kenne ich davon persönlichpersonell zusätzlich zu einem, von zweien und von dreien.
In wann zum Präsidenten der GesellschaftUnternehmens, jemand die bezeichnet als Nazi, glaubehalte ich daßalsdas istsich ein unwissender Armer.

V Lliga social de fotografia 2008

Autoretrat, aquest era el tema obligat de la darrera entrega de la lliga, del dimecres 4 de juny. Vaig presentar aquesta foto meva, retocada amb el fhotoshop, amb l’eina “umbral” li vaig donar la tonalitat negre i desprès vaig fer el fondo vermell perquè ressaltés. La puntuació obtinguda es de 7,56 sobre 10 i vaig quedar amb 6è lloc sobre 12 participants.
En la classificació final hi quedat en 6è lloc de 16 participants.

Només socis

Només socis”, l’última novel·la de Ferran Torrent (editorial Columna), 278 pàgines, 21 euros, es la meva darrera lectura, he llegit tots el llibres d’en Torrent i m’agrada la seva fina ironia, les situacions, els personatges i el llenguatge del seus llibres. Pel que fa aquesta novel·la esta en línea amb la seva obra i seria el final o no de la trilogia que va començar amb “Societat limitada” i va acabar amb “Judici final”.
Si tingués que destacar un punt negatiu del llibre, el final no m’agrada’t, li trobat un pel enrevessat i forçant una mica la situació. Recomanable la seva lectura per distreure’t i passar una bona estona desconnectant de la rutina diària.

V Lliga social de fotografia 2008

El dimecres 14 de maig hi va haver la cinquena i penúltima entrega de la Lliga. Vaig presentar aquesta fotografia del fiord de Geiranger (Noruega). Amb un 7,30 de puntuació hi quedat en vuitena posició, ara a la classificació general vaig setè empatat amb el sisè. El proper mes de juny hi ha la darrera entrega d’aquesta Lliga i el tema es obligat, un autoretrat, a veure que passa.

25è Congrés Nacional d’ERC

Com a militant d’Esquerra, he donat suport a la candidatura Erc Futur de l’Ernest Benach i Rafael Niubò, com a candidats a President i Secretari General d’Esquerra, i el proper 7 de juny votaré aquesta candidatura.

Ho he fet perquè soc partidari i admirador d’en Carod-Rovira (Web), es el nostre millor actiu i també el que electoralment ens ha donat millors resultats, tampoc el podem responsabilitzar, només a ell de les ultimes davallades electorals i de tos els mals que afecten Esquerra.

D’en Puigcercós, no m’agrada l’estil, no trobo correcte el tracte que dona a Carod-Rovira, hauria de tenir paciència per ser el proper líder del partit, però ara no es el moment.
En Carretero i en Bertran, els mouen intencions respectables i sincerament crec que desitgen el millor per Esquerra, però els falta capacitat de lideratge, tant necessari ara amb la situació que es troba el partit.

No obstant crec que guanyarà la candidatura d’en Puigcercós-Ridaó, tenen el domini del partit, l’aparell i molts càrrecs electes i els hi donen suport i aquest fet serà determinant.

En preocupa que passarà l’endemà, quina actitud tindran els guanyadors ?, que faran els perdedors ? . M’agradaria que ERC sortís enfortida d’aquest congrés, però .... a vegades els personalismes podem més que el sentit de país o el sentit comú.

Mil cretins

L’últim llibre de Quim Monzó, es un recull de relats, dividit en dos parts, la primera trobem un Monzó una mica diferent, parlar de la vellesa, la mort, el dolor, son relats crus, colpidors que et porten a reflexionar sobre la vellesa. La segona part en més el Monzó de sempre, amb la seva ironia característica.
A mi m’agrada’t més la segona part, però de la primera part destacaria “Dissabte” i “La Lloança”.
Son 174 pàgines que passant volant, jo com soc un fidel seguidor d’en Monzó, recomano a tothom la seva lectura, llegir a Monzó mai deixa indiferent a ningú.

La sang dels Innocents - La germandat del Sant Sudari

Acabo de llegir el llibre La germandat del Sant Sudari de Julia Navarro, i fa uns mesos vaig llegir La sang dels Innocents de la mateixa autora, els dos en versió en català.
La sang dels Innocents, en va agradar, es una historia que enganxa i les seves 766 pàgines passant volant, el fet que siguin diferents histories de diverses èpoques que estan connectades entre si, fa que la lectura sigui molt amena.
Hi ha un part del llibre que no en va agrada es la subtil comparació que fa l’autora, entre el fanatisme religiós islàmic i el terrorisme basc, la vaig trobar fora de lloc i entrada en calçador a partir d’un personatge com es el sacerdot basc Aguirre. Si be els dos fets son totalment condemnables i no hi ha cap lluita que justifiqui vessar ni una sola gota de sang, crec que son dos problemes diferents amb solucions diferents. A l’autora li devia sortir la seva vena “mesataria”.

La germandat del Sant Sudari, també m’ha enganxat, no es tant extensa como l’altre, l’edició de butxaca te 466.- pàgines, segueix també l’estructura de varies histories de diferents èpoques relacionades entre si, hi ha moments que podria semblar un novel·la policíaca i altres una novel·la històrica.

Després d’aquesta positiva experiència, espero aviat poder llegir l’altre obra que en falta “La Bíblia de Fang”.

Visca la República !!!

Avui he anat al Saló del Còmic de Barcelona, era la primera vegada, el mon del còmic a mi no en motiva gaire, però el meu fill petit si que li agrada, i l’hem acompanyat. L’ambient en general una mica friki Hi havia un stand amb els còmics censurats, des de la Cu-Cut, fins l’ultima censura, la portada del Jueves, passant per El Papus. La portada del Jueves, estava preparada per fer aquesta foto muntatge, que hem fet amb l’Anna, "un divertimento".

Visca la República !!!

V Lliga social de fotografia 2008

El dimecres 16 d’abril hi va haver la quarta entrega de la Lliga. Vaig punxar en van puntuar amb 5,18 aquesta fotografia, es un reflex de la cara del meu fill Joan, sobre el vidre de la finestra del tren de Flam (Noruega). La foto no va agradar ni els companys de Lliga ni al Jurat.
Ara vaig sisè amb 26,11 punts, a la propera entrega tinc que millorar.

Crònica d'abril: Vacances

Cada any per aquestes dates, tinc costum de fer unes curtes vacances, que aprofitem amb l’Anna , la meva dona, per fer una escapada. Aquest any hem fet un creuer per la mediterrània, hem sortit de Gènova hi hem anat a Nàpols, Palerm, Tunis, Palma de Mallorca i Barcelona.
Han estat 6 dies de descans, tranquil·litat i bons aliments, hem aprofitat per visitar aquestes ciutats, encara que de manera superficial, degut a les poques hores que hem estat a cada una d’elles. M’he quedat amb les ganes de veure Pompeia i de conèixer Nàpols, però com que Itàlia m’apassiona, ja tinc una excusa per tornar-hi.

Crònica d'abril: El celler

He llegit El celler de Noah Gordon (Roca Editorial), fins ara no havia llegit cap obra d’aquest autor, m’havien recomanat alguns llibres com ara El Rabí o El Metge, però no havia tingut ocasió de llegir-les.
El llibre m’agrada’t força, enganxa des de el primer moment i les 382 pàgines es fan amenes i passant volant.
Com aspecte negatiu, destacaria potser que l’historia es massa plana, no hi ha cap fet que sorprengui al lector (bé només un a la segona part). En un conjunt es un llibre del tot recomanable.

Crònica d'abril: La sequera

Fa pràcticament un mes que no escric al bloc, tinc algunes coses per escriure i no trobo el moment.
Voldria escriure sobre la sequera, es evident que no s’han fet les coses bé, amb el suposat transvasament del Segre, no se si es la millor opció, ERC no hi ha està d’acord. Ara sembla que es farà un minitransvasament del Ebre. No obstant no s’ha informat a la gent, ni s’ha obert un debat valent amb les altres forces polítiques. Si Catalunya pateix sequera i no plou, no es culpa del Govern actual ni dels anteriors, en tota cas el Govern actual i els anteriors haurien de prendre mesures i haver pres mesures per ara no haver de patir possibles restriccions en el subministrament d’aigua. Per tant una vegada el problema està sobre la taula, caldria exigir responsabilitat a tots el partits per actuar units amb una problemàtica tant important.

Per altre banda llegeixo que per fer el transvasament del Segre es necessita el permís del govern espanyol. Però no té Catalunya autonomia, com tant sovint se’ns recorda ?
Una vegada més queda amb evidencia el grau d’autonomia que tenim. L’autonomia que ens cal es la de Portugal !!!

Eleccions, la setmana desprès.

Desfeta a Esquerra.

Haurem de dir Esquerda Republicana, desprès d’aquest resultats, ningú esperava passar de 8 a 3. Crec que han influït varis factors, alguns externs altres interns, aquí en van uns quants:

Era previsible no repetir els resultats del 2004, perquè aquelles eleccions venien precedides del afer Carod, el tractament de l’atemptat de Madrid, el PP estava el poder, etc., per tant hi havia en aquells moments una conjuntura realment irrepetible que ens afavoria.
La por que pogués guanyar el PP, afavorit el vot útil cap els socialistes.
Els debats i la bipolarització mediàtica a fet malt els partits mes petits.
La campanya d’Esquerra no m’ha agradat, l’anunci electoral passat per TV, era simplista i sense contingut, calia fer propostes.
Es difícil estant en el Govern poder marcar el perfil propi, la gent no entén algunes actituds i posicionaments.
El Grup Parlamentari del Parlament espanyol, no ha donat una imatge de credibilitat i seriositat, per exemple el diputat gironí Joan Puig i Cordón i en menor mesura el diputat Joan Tardà.

A Espanya ha guanyat el PP

Ahir els de Polònia van fer una parodia de l’Acebes que es tornar independentista, la veritat es que si Catalunya fos independent a Espanya hagués guanyat el PP, per tant es donar la paradoxa, que els màxims defensors de la integritat de la pàtria espanyola, son els més perjudicat electoralment d’aquesta unitat.

CiU, no aixeca’n cap.

Malgrat que han aguantat be la forta bipolarització de la campanya i son el únic partit que aguanta, tenen molt difícil tornar als 15 o 18 diputats que tenien en anteriors legislatures, tenen un electorat molt fidel, però diguem d’edat avançada.

PSC, una màquina electoral.

Es bastant increïble que després de: L’apagada, el caos a rodalies,el retràs de l’Ave, l’aeroport del Prat, la presa de pel de l’Estatut, etc.., la gent continuïn votant socialista. Serà que voten el menys dolent i com que el PP fa por, voten socialista com a vot anti-PP.

Si mirem la part positiva dels resultats: El PP no ha guanyat, i el socialistes no han tret majoria absoluta.

V LLiga social de fotografia 2008

El passat dimecres 12 de març hi va haver la tercera entrega de la Lliga. Vaig punxar en van puntuar amb 5,42, aquesta fotografia d’un nen tocant l’harmònica, feta a L’Alguer (Sardenya) el passat mes de maig.
Vaig voler donar-li mes nitidesa, amb la “máscara de enfoque” i no va quedar be del tot.
Ara vaig quart amb 20,92 punts a 2,37 del tercer classificat.

Eleccions 9 de març del 2008

Des de l’any 1991, aquestes eleccions, son les que he viscut d’una manera més passiva. No he anat a cap acte electoral, no he penjat ni un cartell, no he vist cap dels dos cara a cara, ni he vist el debat dels cinc candidats catalans a TV3, cada dia la política en motiva menys. Si que he seguit una mica la campanya a través de la premsa escrita i d’alguns blocs.

Sobre els dos candidats espanyols, d’en Rajoy que voleu que us digui, es el representant de la dreta mes rància, reaccionaria i espanyolista, pobra Catalunya si guanya.
En Zapatero a part de ser un mentider compulsiu, com hem pogut comprovar els catalans, vol nedar entre dos aigües per una part defensa aquesta idea de l’Espanya plurinacional que cada dia te menys adeptes dintre de la família socialista i les posicions de “Una grande y libre” que defensa l’inefable Bono.
Diu un amic meu convergent que el PSOE i el PP, son iguals, jo crec que no, com a mal menor prefereixo el PSOE, encara que si en alguna cosa es posem d’acord es en putejar Catalunya.
En relació als candidats catalans: La Chacón no tinc gaires referències per treure un conclusió. En Duran, ja sabeu la simpatia que li tinc, podeu mirar un altre apunt d’aquest bloc dedicat a ell. En Ridao, es un bon element, no m’agrada’t la campanya que ha fet Esquerra, la trobo superficial. En Herrera, dogmàtic com el seu partit, només fan propostes sense contingut, de cara la galeria, viuen en un altre mon. La Nadal, impresentable com el seu partit, l’ús que fan de la llengua en la campanya, mesura el grau de misèria política que tenen.
Res més ho deixo aquí, esperem que Déu i faci mes que nosaltres.

V Lliga social de fotografia 2008

Segona entrega de la lliga, el passat dimecres dia 13 de febrer.
Vaig presentar aquesta fotografia, feta al desert del Sàhara, concretament a L’Erg Chebbi (Marroc), no es cap muntatge les cadires estaven així.
La puntuació va se de 8,04 sobre 10 i va quedar en 4at posició. Ara després de la segona entrega, a la Lliga vaig segon amb 15,50 punts a 2,66 punts del líder.

Tuca

El dimarts dia 5 de febrer va morir la meva gossa Tuca, tenia només 1 any i 9 mesos, va morir intoxicada per menjar algun objecte metàl·lic, probablement una pila.
Tan sols les persones que tenen gossos o que han viscut situacions semblants, podem entendre el que suposa perdre un animal estimat. La frase el gos es el millor amic de l’home, no es una frase gratuïta.
Es molta la complicitat que arribes adquirir, amb una mirada, amb un gest, ni ha prou perquè et “parlin”, ells entreguen tota la seva fidelitat i a canvi només et demanant la teva companyia, les teves carícies, et definitiva sentir-se estimats. Tenir un gos es com tenir un amic fidel, es un tresor, ells mai tenen un mal dia.

V Lliga social de fotografia 2008

El passat dimecres dia 16 de gener, va començar la Cinquena edició de lliga de fotografia, organitzada pe l’AFA .

Aquí teniu la fotografia que vaig presentar, “El gat badoc”, la foto està feta a la Illa de Santa Magdalena (Sardenya) .

Els participants a la lliga en van puntuar amb una 6,92, els membres del jurat amb un 8, la puntuació resultant un 7,46.

A 80 per hora

Una de les mesures més estúpides que ha pres el govern català, es la prohibició de circular a més de 80 quilometres per hora en els accessos a Barcelona. Els de Iniciativa s’han quedat ben descansats.
Llegeixo que hi ha diferents estudis que posen en dubte els beneficis d’aquesta mesura , pel que fa a la disminució de la contaminació dels vehicles.
L’altre dia circulant per la B-20, per la pròpia inèrcia del vehicle, sense prémer l’accelerador anava a més de 90, vaig haver de frenar i posar un marxa més curta, si no ho tinc mal entès els vehicles consumeixen més en marxes curtes, per tant contaminen més.
Es evident que aquesta mesura serà positiva pel que fa els accidents, menys velocitat, menys risc, per aquesta mateixa regla, podien posar el límit a 20 quilometres, que deu ser la velocitat dels cotxe quan entren a Barcelona en hores punta.

Si Macià aixeques el cap ....

Ahir va fer 74 anys de la mort del President Macià. I TV3 va passar la pel·lícula El Coronel Macià, que narra la seva vida des de el fets de l’assalt al Cu-Cut fins a la proclamació de la República Catalana, es a dir la seva evolució personal des de tinent coronel de l’exèrcit espanyol fins a ser un independentista convençut.
Llegeixo també que el President Montilla, diu referent a Macià: "hem de retre homenatge i honrar la memòria i l'hem de seguir com a guia en el treball i en la feina per a consolidar les nostres institucions i el nostre autogovern per a defensar el nostre país”.
Serà capaç Montilla de seguir l’exemple de Macià i d’evolucionar des del sucursalisme espanyolista del PSC fins a transformar-se amb un independentista. Jo no ho crec, no obstant President, fets no paraules .....

Concurs de fotografies Dones per la igualtat

L’Associació de Dones de la Igualtat d’Arenys de Mar, ha convocant com cada any el concurs de fotografia, el tema era “Mares i filles, filles i mares. He presentat dos fotografies, hi guanyat el primer premi, i escolta m’ha fet molta il·lusió, sempre es reconfortant guanyar i que els altres valorin positivament la teva obra.

La foto guanyadora, està feta a la Gorgues del Todrà (Marroc).

Fracàs escolar; la lateralitat creuada

Interessant reportatge sobre els trastorns de l’aprenentatge publicat en el Magazine de “La Vanguardia” del diumenge 2 desembre. Però l’article oblida el trastorn de la lateralitat creuada, un trastorn neurofisiològic que afecta a un 20% de la població i que provoca problemes de comprensió i retenció lectora, concentració en l’estudi, angoixa, etc.

Ara que, arran de la publicació del informe PISA i de l’estudi publicat per la fundació Jaume Bofill, parlem tant de la qualitat del nostre sistema educatiu i del gran percentatge de fracàs escolar, estic convençut que amb una ràpida detecció i un correcte tractament d’aquest trastorns, disminuiria substancialment el índex de fracàs escolar, perquè molts d’aquest alumnes, no es que no vulguin aprendre, es que no poden, aquí està el seu drama.

El nostre sistema educatiu no està preparat per detectar aquest trastorns que tenen un nombre important d’alumnes. La Conselleria d'Educació, hauria de donar a les escoles de primària, recursos i formació especifica al professorat per detectar aquest trastorns.

El nostre fill petit ha patit aquesta disfunció, que te solució amb un tractament adequat, però no va ser a l’escola on li van detectar el problema, si no nosaltres al veure que el nostre fill tenia un problema que desconeixíem.

La major part del fracàs escolar es produeix a educació secundaria, però l’arrel del fracàs ha començat a primària. El país no es pot permetre el luxe de seguir amb aquest índex tan elevat de persones que a meitat dels estudis tirant la tovallola.

El català emprenyat

La manifestació del dret a decidir del 1 de desembre ha estat un èxit de participació, no hi he pogut assistir de cos present, si que hi era espiritualment. Però ara que ? En deia un amic si no es creaven faltes expectatives que portarien desprès a la gent al desànim, jo espero que no. Tinc confiança amb el nostres politics i que hi haurà una abans i un després del 1-D.

Per cert, el pare de l’expressió “El català emprenyat”, es el periodista Enric Juliana, sotsdirector i ambaixador a Madrid de “La Vanguardia Espanyola i de las Jons”, en el seu article de avui diumenge diu sobre la manifestació “ Hubo eslóganes a favor del dret a decidir, la autodeterminación y la independencia –que seguramente no veran ni los nietos de quienes la coreaban-”. Crec hi desitjo que el camí cap a la plena sobirania es irreversible.

Prou, Prou, Prou !!!

A Catalunya li diuen, la fàbrica d’Espanya o la locomotora d’Espanya, dic li diuen i seria millor dir, li deien, perquè si no ens traiem la son de les orelles, anem retrocedint a passes de gegants. Sobre les infraestructures: sense comentaris. Sobre l’espoli fiscal; sense comentaris. El creixent econòmic es inferior que altres comunitat autònomes espanyoles. Aquesta setmana s’ha publicat els resultats sobre l’educació secundaria, i son decebedors en part per culpa de la falta d’inversió. I la llista podria ser molt més llarga. Que ha de passar perquè els catalans diguem prou i ens treien d’una vegada de sobre Espanya. Que ha de passar, companys, que ha de passar ......

“Porqué no te callas”

El “porqué no te callas” del Rei d'Espanya a Hugo Chávez , ha despertat una onada de simpatia cap al Rei, tothom coincideix en que ha afavorit la figura del monarca, que estava en hores baixes, “El Periódico” titulava l’altre dia “annus horribilis”; crema de fotos, separació de la filla, etc.

A part de les poques simpaties que en mereixen polítics com Fidel Castro i Hugo Chávez, ningú parlar del fons de la qüestió, que diferent dirigents llatinoamericans qüestionen la figura d’Espanya i del seu Rei, en el seu paper a llatinoamerica. Cinc cents anys després de la descoberta i del genocidi, Espanya encara tracta aquest països com antigues colonies i fa el paper de la “Reina Mare”.

El Codi da Vinci

Soc una mica reticent a llegir “best sellers”, aquest es el motiu perquè encara no havia llegit El Codi da Vinci, però altre dia vaig anar a la fira del llibre vell hi vaig comprar un exemplar per 10.- €.

Malgrat tenir més de 600 pàgines la lectura es amena, no en va caure de les mans, de seguida el relat et fa presoner i necessites anar llegint, motivat perquè està estructurat en capítols breus i va alternant les narracions en diferents escenaris.

Pel que fa el argument de la novel·la, que tant escandalitzat a l’església, perquè no podria se cert, de l’església es pot esperar qualsevol cosa, en 2000 anys de cristianisme, en nom de Déu n’han fet de tots colors.

Que la història la escriuen els vencedors es evident, i no seria la primera vegada que es manipulessin uns fets històrics.

El mirall escocès

El dijous dia 11 d’octubre vaig assistir a Arenys, a la presentació del llibre “El mirall escocès”, d’en Xavier Solano. El llibre el tenia a casa des de feia uns mesos, l’havia començat ha llegir i a partir dels comentaris del propi autor i del debat en la presentació, el vaig acabar de llegir.

Sincerament , ara sento, una sana enveja dels escocesos. Hi ha moltes coses que diferencien les dues situacions, totes a favor d’Escòcia, a continuació, sota el meu parer anomeno les grans diferencies:

- La seva unió es a partir d’una decisió pròpia, la nostra com a conseqüència de perdre una guerra.
- Escòcia sempre ha estat reconeguda com a nació, tan pels propis escocesos, com pels anglesos, a Catalunya, Espanya no la reconeix com a nació.
- Anglaterra no es Espanya, no es poc comparar la tradició democràtica d’Anglaterra amb la d’Espanya.
- Els diferents primers ministres anglesos, ha assumit públicament el dret a l’autodeterminació d’Escòcia, els espanyols ni parlar-ne.
- L’opinió pública anglesa acceptaria amb indiferència l’independència d’Escòcia, els espanyols no.
- Etc.......

Crec que nosaltres ho tenim molt més difícil, però no impossible, el procés cap a l’independència es irreversible: Escòcia, Flandes, Euskadi, Catalunya ....

El vel islàmic

La prohibició de portar a l’escola el vel islàmic, ha obert el debat sobre els símbols religiosos. A mi personalment no m’agraden les prohibicions.

El fet de portar mocador, es més una costum que un fet religiós, fa 50 o 60 anys les dones d’aquest país també anaven tapades i en mocador. Si no, mireu a casa retrats familiars de la primera meitat del segle XX i veure les vostres avies i besàvies ben tapades. Les dones musulmanes a mesura que vaigin conquerint més llibertats personal aniran deixant el mocador.

En el que si hem de ser enèrgics, es en mantenir la religió (sigui la que sigui) en el seu àmbit privat, s’ha vessat molta sang per aconseguir un estat laic i no podem permetre tornar enrere.
En molesta el discurs d’aquest falsos progressistes que en nom de la multiculturalitat, la tolerància etc., defensen moltes vegades actituds intransigents d’alguns col·lectius religiosos.

Visca la República !!!

Desprès d’un parell de mesos de vacances, reprenc la meva activitat blocaire. El últim a punt del bloc parlava del segrest de la revista “El Jueves” per la portada del Prínceps, i acabem el mes de setembre amb la polèmica al voltant de la crema de fotos del Rei d’Espanya. A partir d’aquí s’ha obert un debat entorn a Monarquia o República.

Jo soc republicà, perquè crec que la república es la forma de govern més genuïnament democràtica, també crec que la monarquia es un estament propi del segles passats que no te vigència en una societat com l’actual.

Hi no hi ha dret que a Espanya prevalgui el respecte als símbols per sobre la llibertat d’expressió, es inadmissible que per cremar una foto del rei en condemni a presó.

"Polvo Real"

El segrest de la revista “El Jueves”, per la portada dels Prínceps, ha estat criticat per la majoria de mitjans de comunicació, fins i tot el diari monàrquic “La Vanguardia” criticava la mesura i reproduïda la portada objecte de la polèmica, el govern s’ha quedat sol, defensant la mesura.

A part de la gravetat de que un país “democràtic” es segresti una revista, per una dibuix, i que diu molt poc a favor de la democràcia espanyola. El fet en si, es un símptoma que la monarquia en aquest país te data de caducitat.

Avui dia amb la xarxa i els mitjans de comunicació actuals, ordenar el segrest d’una revista es prendre una mesura del segle XX en el segle XXI. La portada corre per la xarxa, la pot veure tothom des de qualsevol lloc del món.