Maleïda crisis !!!

Deia Sócrates, “Només sé, que no sé res”, jo que no soc cap savi ni molt menys soc conscient de que quan més sé, més m’adono que no sé res.

Dic això, arran de tot el que s’escriu i es parlar en el mitjans de comunicació, sobre la crisi que estem patint. Tothom opina alguns en molt bon criteri explicant de manera molt pedagògica el que esta passant, els motius i les conseqüències, etc.

Però molts vegades, els mitjans de comunicació, donen informacions parcials, mitges veritats o dades inexactes, especialment informació relativa actuacions del govern o de organismes públics aquesta informació arriba als ciutadans, després aquests opinan amb cartes als directors dels diaris, participant en programes de radio o televisió, en els comentaris boca a boca, amb amics o companys, etc. Com que parteixen de informacions no del tot certes, els comentaris que fan tenen sovint una gran dosi de demagògia.

En refereixo per exemple amb les mesures que vol prendre el govern per donar liquiditat amb el sistema financer espanyol.

Ernest Benach

El diari “ABC” i de retruc la “Brunete mediática”, (El Mundo, La Cope, etc.), han fet festa grossa amb el cost dels accessoris i el cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya. Fan la seva feina, si fos el cas del President del Parlament de La Rioja, no diríem res, però clar es tracte de Catalunya, ja se sap.
També si ha afegit a la festa, no podia ser un altre “La Vanguardia Española i de las Jons”, dedicant, dos dies, mes de mitja plana al tema, més un article de Jordi Juan.
No érem prous a la festa, hi ha posat cullerada en Joan Saura, (probablement un dels politics actuals més inútils).
Que la “Brunete mediática” qüestioni el costs del cotxe oficial de la segona autoritat de Catalunya, entraria dintre la normalitat, però que es qüestioni des de Catalunya, no te perdó de Déu, on hem arribat. Quin país !!!

Sokatira

Avui volia anar al Montnegre, ha tirar fotos, a veure si aquest inici de tardor en portava alguna imatge interessant. Finalment no ha pogut ser, el cel tapat hi ha començat a espurnejar. Però com que tinc ganes de penjar fotos al bloc, aquí deixo aquestes dues fetes el passat mes d’agost a Navarra; practicant el Sokatira.

Gegants

Fotos de la Cercavila Nocturna de Gegants, que es va fer per Sant Roc. Aquestes estan fetes a pols i amb flash, el resultat; fotos de poca qualitat, la foto nocturna es molt difícil, haurem d’anar aprenen.

Marçal

En Marçal sempre està a punt per tirar-li una foto. Està tirada picant, després amb el Photoshop he pujat el nivell de blanc i passat a negre. Un retrat diferent.

Avia i neta

Es una foto senzilla però entranyable, l’avia i la neta. Des d'aquest lloc es veu tot Arenys i el fons els Tres Turons, que deu senyalar ?

Pescant

Foto d’avui el matí al port d’Arenys, m’agrada la composició, crec que l’enquadrament dels dos elements es correcta.

Pluja

Arribat la tardor i amb ella les primeres pluges, avui hi fet unes quantes proves amb el macro, no n’estic del tot content, haurem d’anar millorant Està feta sense trípode, a 400 ISO i velocitat 1/80, no he tirat amb les millors condicions.

Tretze Tristos Tràngols

De l’Albert Sánchez Piñol, editat per La Campana, 167 pàgines. Sense pena ni gloria, com diu el títol son tretze contes tristos, jo destacaria: “Mai no compris xurros en diumenge” i “Només digues si encara m’estimes”. Els contes a part de tenir en comú la tristesa, alguns els podríem englobar dintre la literatura fantàstica. D’aquest mateix autor m’agrada’t més les dues novel·les publicades, “La pell Freda i “Pandora el Congo”.

El sendero

De l’escriptor egipci Naguib Mahfuz, Premi Nobel de Literatura el 1988, editada en castellà per Ediciones Martínez Roca (7,95 €), crec que no està editada en català. Tenia curiositat de llegir aquest autor, fa un parell d’anys vaig llegir “El callejón de los milagros” , i l’altre dia remenant en una llibreria vaig trobar aquesta llibre. Es llegeix en un moment (246 pagines), es una novel·la en la que un jove investiga el seu passat buscant el seu pare, després de la mort de la seva mare, ambientada els anys 40, no deixar de ser una denuncia de les situacions de injustícia social que viu Egipte

Radars

He tornat de vacances d’Euskalerria, he fet més de 1.600 quilometres, per diferents carreteres i autopistes de Catalunya, Aragó i Euskalerria, he trobat 9 radars i sabeu on? Tots ells a Catalunya, des de la “frontera” a casa meu, poc més de 200 quilometres i sense comptar els de la Ronda de Barcelona. Segons el Servei Català de Trànsit ha Catalunya hi ha instal·lats 96 radars fixos.
Ara ja podem incorporar com a típic català, els radars, juntament amb el pa amb tomàquet, la sardana, els castells i sobre tot el peatges.. quin país !!!!.

VI Concurs de Fotografia Fira del Solstici d’Estiu.

Una vegada conegut el veredicte del jurat, hi guanyat el tercer premi amb aquesta foto. De les tres que vaig presentar, es la que més m’agrada.

Los girasoles ciegos

Los girasoles ciegos de Alberto Méndez, editada per Anagrama, 155 pàgines, es el seu primer i únic llibre, i l’èxit li arribat una vegada mort (2004).
Editat l’any 2004 va tenir bones crítiques, es va esgotar de seguida i no el vaig poder comprar, no hi vaig pensar més fins l’altre dia que triant els llibres per llegir aquestes vacances el vaig trobar, ara ja va per la vintena edició, 100.000 exemplars venuts.
Es un llibre del tot recomanable, parlar de quatre històries, que resulta que estan enllaçades entre si, retrata en duresa la postguerra civil espanyola.
Llegint aquest llibre te n’adones el que comporta una guerra, quan de sofriment, quantes il·lusions trencades, quans projectes inacabats, que inútil i estèril resulta aquest vessament de sang. Sempre me preguntat, quin país seriem sense el retrocés que va suposar la guerra civil.
Aquest llibre per el seu contingut, per el seu missatge, per la reflexió que comporta, el faria de lectura obligatòria als instituts de secundaria.

Un món sense fi

De Ken Follett editat en català per Edicions 62, traduïda per Concepció Iribarren, 1.258 pàgines, deu pesar més de 2 quilos, des de el punt de vista pràctic es un llibre incòmode de llegir.
La subtitulen com la continuació d’Els Pilars de la Terra, però l’únic que hi ha en comú es que l’autor la situa en el mateix lloc 200 anys mes tard i els protagonistes son descendents dels personatges d’Els Pilars, si no has llegit la primera part pots seguir el llibre perfectament.
Com a obra literària, per mi es un bon llibre, vaig quedar atrapat des de el començament i m’ha creat la necessitat de llegir cada dia, no el podia tenir a la tauleta de nit sense obrir. Hi quedat atrapat tan o més que Els Pilars de la Terra.
Encara que es tracte de una novel·la, crec que narra en precisió, la duresa de la vida en l’Europa medieval, el patiment dels serf, els privilegis de la noblesa i la influencia de l’església. He llegit alguna crítica que diu, des de el punt de vista històric hi ha algunes errades, jo que no tinc grans coneixements d’història no els hi trobat.
Dins el llibre hi ha parts que la podrien catalogar de novel·la eròtica, dons es descriuen varis actes sexuals, en pels i senyals, hi mai més ben dit, també hi ha situacions de lesbianisme entre monges i de homosexualitat entre monjos, hi ha violacions i relacions no consentides, es a dir sexe per tot el gustos.Si t’agrada la novel·la històrica, no ho dubtis, llegeix-la, si et va agradar Els Pilars de la Terra, també. Si es cristià integrista, millor que llegeixis un altre llibre

Finançament

El finançament de Catalunya, es un tema massa seriós per fer-hi acudits, es la mare dels ous, es el tot o res, es hi juguem el futur com a país, sense diners no es pot fer res. Molts del problemes que patim els ciutadans de Catalunya, en sanitat, ensenyament, infraestructures, etc. quedarien en gran part resolts amb un millor finançament. Ara els nostres dirigents estan negociant un nou sistema, sembla que hi ha unitat entre totes les forces polítiques catalanes, ja era hora, a veure quan dura, m’agradaria ser optimista i confiar en els nostres polítics, però per part dels espanyols no es pot esperar res de bo. El millor finançament es la independència.

VI Concurs de fotografia Fira del Solstici d’Estiu

Aquesta any he presentat fotos al concurs que organitza cada any la Fira del solstici, aquí teniu les tres obres presentades, es una trilogia que jo titularia MANS, hi que vol remarcar la feina feta a mà. El dia 16 d’agost es farà públic el veredicte.

LLengua

Avui esperant un encàrrec, he estat una hora en una terrassa d’un bar de la plaça Marina de Sants a Barcelona. Mentre prenia un cafè he estat badant i observant la gent, en tota l’estona només he sentit a dues persones parlant català, tots els rètols de la plaça estan escrits en espanyol, excepte un de la Generalitat que anuncia la construcció d’una línea de metro. Quina es la llengua que està en retrocés i en perill de desaparició a Catalunya ? Quan veig actituds com la dels firmants del “Manifiesto”, penso, ...... fills de puta !!!!

He votat NO.

Avui 6 de juliol s’ha votat la moció de censura a l’actual junta directiva de FC Barcelona, jo com a soci del club he votat NO a la moció de censura, entre d’altres per els següents motius:

- El balanç global de l’actual junta directiva es positiu, malgrat aquest dos últims anys.
- La situació, esportiva, econòmica i social del club ha millorat substancialment des de que hi ha l’actual junta directiva.
- La situació actual no justifica el fet que la junta no pugui acabar els seu mandat.
- El socis promotors de la moció de censura, no et transmeten cap confiança.
- En Joan Laporta, es el primer president en molts anys que exerceix de català, sense complexos.

Espero i desitjo que guanyi el sentit comú, que guanyi el NO.

Tastet fotogràfic

En el marc de la 26a Fira del Solstici d’Estiu d’Arenys de Mar, ahir 21 de juny en el Pati del Calisay, es va celebrar el tastet fotogràfic. Que vol ser un espai obert a tothom, per poder exposar una síntesis de les seves obres i així poder donar-se a conèixer. Aquí teniu una mostra de les fotos que vaig exposar.

Crònica del 25è Congrés Nacional d’ERC

Ahir vaig participar en el congrés d’ERC, i les coses no varem anar del tot bé. La part positiva, es va aprovar la ponència política, els informes del president i del secretari general sortints i el dos sector crítics, reagrupament.cat i esquerra independentista, es van comprometre ha seguir en el partit i expressar les discrepàncies amb la direcció, per els conductes reglamentaris, si be resulta lògic i normal, abans del congres jo no ho tenia tan clar. Com aspectes negatius en destacaria dos, un el congrés no ha servit per tancar ferides i anar tots a una i l’altre com a conseqüència de la primera es que l’executiva només representa un sector, es una executiva de vaig perfil polític, amb aires de provisionalitat.

A part voldria fer algunes consideracions:

1ª/ Estic una mica cansat del que sempre a Esquerra, hi hagi tants sectors, clans, capelletes, etc. i crec no equivocar-me si aquesta opinió es compartida per una amplia majoria de militància. Si be enriqueix el debat, la majoria de vegades més que diferencies ideològiques o estratègiques el que hi ha son diferencies personals.

2ª/ Jo no vaig votar a Puigcercós i a Ridao, però la majoria els ha escollit president i secretari general, per tant ara son el meu president i el meu secretari general.

3º/ El objectiu d’ERC es d’independència, aquest fet ens fa incomodes davant la majoria de mitjans de comunicació, i fa que es donin un tracte despectiu i parcial, un exemple: El procés modèlic d’escollir el president i el secretari general per sufragi universal, cas únic a l’estat espanyol i que ha merescut elogis de la premsa estrangera, part de la premsa d’aquí, el contrari, ho destaquen només com un enfrontament.

4ª/ Els votants i militants d’ERC, som molt autocrítics, jo diria que som masoquistes, ens agrada fuetejar-nos, potser som massa apassionats, hem de ser conscients que el camí cap a d’independència es una camí llarg i costos. Hem comés errors i hem fet coses malament i altres molt malament, en els darrers comicis electorals hem perdut molts vots, però parafrasejant la ja famosa frase d’en Laporta diria “al loro, que no estamos tan mal”.