El quadern gris de Josep Pla.

Edició de l'obra completa, editada per Destino, 857 pàgines, inclòs un pròleg (excessiu) de Joan Fuster de 83 pàgines. 40 euros (si Pla aixeques el cap).

Fins ara no havia llegit res de Pla, havia llegit sobre Pla però res de Pla, coneixia al Pla personatge però no al Pla escriptor. Com a primera lectura he escollit la seva obra més emblemàtica, El quadern gris, que molt probablement és la seva obra més coneguda però no la millor.

El quadern gris es un dietari del 1918 al 1919, revisat i editat per primer cop el 1966. Va descrivint les seves obsessions i preocupacions i també interessants reflexions sobre la vida, la literatura, la política, el periodisme o la gastronomia. La participació en les tertúlies de l'Ateneu Barcelonès, envoltat de grans intel·lectuals de l'època, (Sagarra, d'Ors, Pujols, etc), queda reflectit en el dietari, que influí també en ell de una manera determinat, així com el consell del seu amic Alexandre Planes, per allunyar-se del noucentisme, i escriure de la forma que parlar tothom.

He seleccionat dos fragments, que segurament defineixen el millor Pla, un la descripció, l'altre la reflexió.

25 de març.- He entrat a l'església. Desagradabilíssima sensació de malar olor inconcreta – d'aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d'un aire com si n'haguessin separat l'oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa – d'una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable-, una qualitat que fa posar la pell de gallina.

29 d'abril.- La joventut és trista perquè en aquesta edat només es té receptivitat -em penso- per les coses inconcretes, és a dir, per al no-res.

Malgrat els foscos episodis que va protagonitzar durant el franquisme. Pla ha esdevingut un dels grans escriptors catalans del segle XX i llegir la seva obra es del tot recomanable.

Newspaper

Barri Alfama (Lisboa), febrer del 2011. Cal està informat.

Sense desti.

En els mitjos Atles (Marroc).

El discurs de Steve Jobs a la Universitat de Stanford

Spain's secret conflict

Video editat per Sobirania i progrés per explicar la realitat catalana.

Que llegeixes ?

Soc membre d'aquest fòrum de lectura, m'han convidat a intervenir en un vídeo promocional explicant les meva experiència en el fòrum, aquí ho teniu, el meu pseudònim "Podium".

ERC

Avui dia de primàries a ERC. A part de ratificar els únics candidats a President i a Secretari General, l'Oriol Junqueras i la Marta Rovira, toca escollir el cap de llista de les properes eleccions espanyoles, entre en Joan Ridao i l'Alfred Bosch. Jo he votat per l'Alfred Bosch per les següents raons:

1/ Si escollim una nova direcció i aquesta direcció proposa com a candidat a l'Alfred Bosch, hem de fer confiança i donar suport a la proposta, no podem podem deslegitimar la primera decisió que pren la nova direcció.

2/ Crec que en la situació de fragmentació que és troba actualment l'independentisme, en Bosch pot servir per aglutinar en lloc de dividir.

3/ En Ridao en tal que actual Secretari General del partit es corresponsable del daltabaix electoral i també de l'aposta suïcida del segon tripartit.

4/ En Ridao escenifica més el eix esquerra-dreta que no l'eix nacional, i ara toca més que mai prioritzar l'eix sobiranista.

Raval

Divendres a la tarda vaig anar a la seu de Vilaweb, convidat per Quellegueixes?, per gravar un vídeo promocional. Vilaweb, te la seu en el cor del Barri del Raval, vaig tenir que donar unes quantes voltes per aquells carrers estrets, fins trobar el lloc. Gent, molta gent, molt de bullici al carrer, races, ètnies, cultures, colors, pluriculturalisme a dojo. Per integrar a tota aquesta gent, per mantenir la cohesió social del país, és imprescindible seguir amb l'actual política d'immersió lingüística.

Tunisià

Sidi Bou Said (Tunísia), 2008.

Sense aglomeracions

Costa da Morte, agost del 2009. Qui diu que a la platja hi ha molta gent.
Els puristes de la fotografia, diran que el encuadrament no es correcte, que està massa centrada.

Vacances, últim dia.

Conec gent que quan fa vacances s'avorreix, a la que porta dos dies ja frisa per tornar a treballar, aquest no és el meu cas, quan estic de vacances em falten hores. Diuen que el treball és un càstig diví, jo diria que en tot cas, és un mal necessari. Hi ha qui te la sort de treballar en una feina que li agrada; treballar del que t'agrada i deixaràs de treballar. Ara amb l'excusa de la crisi econòmica, surten veus que diuen que s'ha de treballar més, hem d'estar alerta per conservar els drets laborals aconseguits al llarg d'aquest anys, hi ha empresaris insaciables que sembla que enyoren l'esclavitud.

Heribert Barrera, un referent.

S'ha mort Heribert Barrera, per mi un referent, per la seva fidelitat al país, per el seu patriotisme insubornable, per la tenacitat i constància en la defensa de les seves idees i sobretot per la seva fidelitat a unes sigles, ERC. Malgrat que en alguns moments no ha estat d'acord amb algunes decisions, s'ha mantingut fidel al partit de Macià i Companys, al partit que ell va “restaurar” després del franquisme. Jo vaig entrar a militar a ERC l'any 1987, quan ell era Secretari General, i també malgrat discrepar d'algunes decisions, segueixo fidel a ERC, penso que és la millor eina que tenim els catalans per aconseguir la plena sobirania. Descansi en pau.

Lisboa

Barri de la Alfama (Lisboa 2011).

El carrer de la Perera

Fotografia que ha obtingut el primer premi del Concurs de Fotografia del Carrrer de la Perera d'Arenys de Mar (agost del 2011).

La noia del antifaç

Saló Internacional del Cómic de Barcelona (2008).

Uns altres impresentables, les agencies de rating.

Un altre actor que ha tingut i segueix tenint un paper ben galdós en aquesta crisi, són les agencies de rating, les tres més importants, amb seu a Nova York; Moody's, Standard & Poor's i Fitch. Treballen com a monopoli i la Comunitat Europea està intentant modificar aquest estatus. Jo em pregunto on estaven quan va esclatar la crisi de les hipoteques subprime i la posterior caiguda del banc Lehman Brothers, doncs devien està sota una palmera prenen el sol a Hawai.

No entenc com després de tot, continuen tenint credibilitat. Cal una reforma urgent del seu paper dintre de les regles financeres. Qui posarà fil a l'agulla ? Molt em temo que ningú. Aquesta crisi ha deixat moltes coses al descobert i hauria de servir d'experiència per canviar el que no ha funcionat.

"Els mercats"

Sobre la crisi, cada dia escoltem i llegim en els diferents mitjans de comunicació, que “els mercats”, decideixen això, pressionen la deute sobirana d'aquest país, avui un, demà l'altre, pressionen una moneda, avui l'euro, demà també.

Que i qui hi ha darrera aquesta eufemística paraula dels “mercats”. Doncs jo crec que hi els grans bancs de negocis i els grans especuladors financers (Soros & cia, per exemple).

Aquesta patuleia, fa diners a favor de i contra de, els importa un pito l'economia real, ells només volen fer diners i prou.

Hi ha alguna solució per evitar-ho ? La meva humil opinió crec que si, la solució passar per modificar, intervenir i si cal eliminar els mercats financers de opcions, futurs i cobertures. Aquest és l'instrument que utilitzen aquest especuladors per anar a favor o contra d'un actiu, inverteixen diners sobre la cotització futura, a vegades a l'alça i altres a la baixa, i a partir d'aquí van contra una moneda ( l'euro per exemple) o contra un país (deute sobirà).

Aquest mateixos “mercats” d'opcions, futurs i cobertures sobre actius monetaris o sobre divises, existeixen també sobre productes de consum bàsic; cafè, blat, sucre, etc o sobre matèries primeres (petroli, alumini, coure,or, etc), en el argot és diuen “Commodities”.

És obscè i perniciós que en el Chicago Board of Trade (CBOT), el mercat de futurs més gran del món, es fixi el preu del cafè o del blat per d'aquí 2 anys.

I perquè no s'acaba amb això? Falta voluntat política per actuar i falta autoritat, davant aquesta gent que són molt importants i poderosos.

Un senyor de Lisboa

Venedor ambulant, barri de La Alfama, Lisboa (2011).

Elogi del morós

Un morós és qui no paga els seus deutes en el termini establert, actualment tenim estats com Grècia, moltes empreses, petites i mitjanes, autònoms i molts particulars que no pagant els seus préstecs personals o hipotecaris. L'actual crisi econòmica ha fet estralls. També es cert que en èpoques de bonança, aquest esport, el de no pagar, tenia bastants seguidors, una mica consubstancial a la cultura llatina, a la picaresca, els països diguem, més calvinistes, en aquest aspecte son molt més seriosos.

Dic això perquè en l'opinió pública i en alguns mitjans de comunicació s'establert una mena de simpatia i de justificació cap a la gent que no paga. Ara resulta que tothom s'ha endeutat per obligació i no importa la responsabilitat personal de complir amb els compromisos adquirits.

És veritat que la taxa d'atur es molt alta, que hi ha molta gent que ho passar molt malament, però també es igual de cert que tots plegats hem estirat més el braç que la màniga i hem sigut força irresponsables, ara no podem amagar el cap sota l'ala.

Vés on et porti el cor de Susanna Tamaro.

Editada el seu dia per Seix Barral, ara està en el catàleg de Columna, 190 pàgines. Vaig tard, llibre publicat aquí el 1995, quan va sortir ja volia llegir-lo i no ho fet fins ara, en el seu moment va ser un llibre d'èxit.

A les portes de la mort, una àvia escriu una carta a la seva neta que viu a Estats Units, on decideix explicar-li tots el seus secrets, la relació amb el seus pares, amb el seu marit, un amor clandestí, la difícil relació amb la seva filla, etc. , la carta fa de teràpia, li serveix per fer les paus amb ella mateixa.

Diuen que es una novel·la femenina, perquè els protagonistes son dones i el homes tenen un paper secundari, hi ha qui diu que es una novel·la intimista, també hi ha que la titlla de carrinclona.

A mi personalment m'ha agradat, l'he llegit en un moment, és un llibre que et dóna peu a reflexionar i ha pensar, és un llibre que transmet certa tristesa.

El títol és suggerent, m'agrada aquesta frase. Entre la raó i la rauxa. Quan has de prendre una decisió important, a qui fas cas, a la racionalitat del cap o el sentiment del cor. Em recorda una frase que em va dir un professor que intentava ensenyar-me anglès: “My only home is my heart and my head".

La caçadora de cossos de Najat El Hachmi.

 

Editat per Columna, 239 pàgines. Novel·la, dividida en dos parts, la primera la podríem nomenar, tipus catàleg, fa una descripció dels seus amants en funció de la seva nacionalitat (el gallec, el basc, l'extremeny, l'anglès, el ghanès, etc.) o en funció d'alguna característica ( l'eteri, el cec, etc.), es tracte de descripcions de les respectives relacions sexuals, amb pèls i senyals.

La segona part relata la relació de la protagonista, que fa de dona de fer feines, amb un escriptor del que li neteja el seu estudi de treball, el que acaba convertint en el seu amant.

Com anècdota, la protagonista treballa també netejant en una fàbrica, on explica els detalls de la seva feina, sense que la nomeni, es pot deduir que es tracte de una famosa fàbrica de pizzes congelades ubicada a la comarca d'Osona.

La història està escrita en primera persona i te trets autobiogràfics, però sincerament aquest cop la Najat m'ha decebut, esperava més d'aquest llibre, no m'ha dit res, ni com a novel·la eròtica és bona, vaja un llibre per oblidar.

Llegint el llibre em va venir al cap la frase de Grocho Marx “Per què diuen amor quan volen dir sexe?”.

Carod-Rovira

 En Carod-Rovira, plega d'ERC, mala noticia. No comparteixo la decisió, és des de dins que pots canviar les coses que no t'agraden, ara s'obren nous horitzons per ERC. Ell també es responsable de la situació actual, tothom li retreu els pactes amb els socialistes. Però s'ha de tenir memòria històrica el 1980, vam pactar amb CiU i Erc va ser enganyada i humiliada.

Personalment et sap greu que en Carod marxi, jo vaig a decidir militar a ERC quan vaig llegir un article que va escriure al diari Avui, titulat “Una necessitat vital: refundar ERC”, era el 1 de novembre del 1986.

Culte, intel·ligent i brillant orador. Em queden en el record les anècdotes de les seves visites Arenys; entrevista amb en Rubirola, visita a la Confradia de pescadors, etc.

VIII Lliga social de fotografia de l'AFA.

Sisena i última entrega de la lliga, avui toca tema lliure. He presentat aquesta fotografia en B/N d'un brocanter feta en una fira d'antiguitats a Milà. La puntuació obtinguda és de 7.- sobre 10, he quedat en vuitena posició de l'entrega. En la classificació final he quedat en quarta posició amb una puntuació de 45,37, ara fins l'any vivent.

Maleïda crisi

Avui parlant amb un jove empresari de la nova economia, m'ha dit, tot satisfet, que en la seva empresa, havia pogut reduir costos, sense acomiadar cap treballador. Per sortir d'aquesta maleïda crisi, es calen empresaris com aquest.

En èpoques de creixement econòmic i bonança, quan les coses anaven molt bé, hi havia empresaris que el primer que feien era visitar un concessionari de cotxes d'importació d'alta gama i freqüentar les marisqueries. Ara quan les coses van malt dades el primer que fan es fotre fora els treballadors.

Per sortir d'aquest forat, tots hem de treballar més, segurament cal també canviar les regles del marc regulador del mercat de treball. Falta cultura empresarial, calen empresaris en l'estricte sentit del mot, perquè no pot ser que quan a una empresa les coses no li van bé, l'empresari el primer que fa és l'opció fàcil, reduir la plantilla.

Mossèn Martí Amagat

S'ha mort mossèn Martí, que fou rector de la parròquia d'Arenys durant més de 30 anys. El vaig començar a tractar a meitat dels any 90, quan vaig ser escollit membre del Consell Escolar del Col·legi Cassà, del que ell era titular, després em va demanar si volia ser membre d'una mena de consell assessor per assumptes econòmics.

Sempre volia que el tractes de tu, ell sabia que jo no era practicant, li deia que estava en excedència voluntària, respectava la meva posició. Persona d'un enorme bagatge cultural, les seves converses mai et deixaven indiferent, xerrar amb ell era un plaer. He llegit alguns dels seus llibres, tots ells enriquidors.

Vaig compartir també amb ell algun àpat, a casa d'amics comuns, en Josep i la Tiona, amb llargs sobretaules de debat i tertulià.

Coneixia la meva militància independentista, que veia amb simpatia, sempre m'animava a no defallir, ell desitjava la plena sobirania de Catalunya.

El trobarem a faltar, descansi en pau.

Eleccions municipals 2011

Porra electoral, de les eleccions municipals del 22 de maig a l'Ajuntament d'Arenys de Mar:

Ciu: 5, Psc, 4, Erc 3, PP 2, IC 1, Via 1 i Cup 1.

Cadires

    Passejant per Altea la vella (Marina baixa).

VIII Lliga social de fotografia de l'AFA.

Quinta entrega de la lliga, el tema era “Objectes d'ús quotidià”, fotografia obligatòriament en b/n o virat. He presentat aquesta fotografia d'unes ulleres sobre el diari Ara. La puntuació obtinguda és de 7,60 sobre 10, he quedat en cinquena posició de la entrega. En la classificació general estic en quarta posició.

Brooklyn Follies de Paul Auster

Editat per Anagrama, 310 pàgines. He llegit ja alguns llibres de Paul Auster i es un escriptor que de moment no m'ha decebut.

Nathan Glass, jubilat i malat de càncer explica en primera persona aquesta història. Volta el món i torna al born, després de tota una vida torna a Brooklyn, a partir de retrobar una nebot seu que feia anys que no es veien, tot d'una comença a passar-li una serie de fets que canviaran la seva vida. Havia tornat a Brooklyn a morir i resulta que hi viu una segona joventut.

D'Auster m'agrada molt aquesta facilitat que te per mantenir la tensió narrativa, en aquest llibre pràcticament aconsegueix a tots el capítols, però també els diferents personatges que hi surten, la descripció, la decadència, la singularitat dels mateixos; en Natthan, Tom, Harry, Nancy, Honey, Rufus, Aurora, Lucy etc ...

Tan es que sigui un taxista, un llibreter, una cambrera, que sigui home o dona, tots els transforma en personatges potents.

VIII Lliga social de fotografia de l'AFA.

Quarta entrega de la lliga, el tema era “Un espai de casa meva”, he presentat aquesta foto dels Sifons, una petita col·lecció que te l'Anna a la cuina de casa. La puntuació obtinguda es de 7,45 sobre 10, he quedat en setena posició de l'entrega. En la classificació general estic en quinta posició.

Cinc-cents bars i una llibreria de Roser Caminals

Editat per Edicions 62, 343 pàgines. Primer novel·la que llegeixo d'aquesta autora, que es professora de literatura espanyola a Estats Units,  porta publicats ja uns quants llibres en bona crítica.

A partir de la relació entre una família “pija” catalana i una de treballadora de la Castella profunda, narra una història amb intensitat que va de menys a més. En especial deteniment en els problemes de relació sentimental en la joventut de l'època  i de les relacions generacionals. Vàries històries dins una mateixa, amb alguns desenllaços inesperats.

Novel·la amb un llenguatge, ric i descriptiu. Parafrasejant el títol i transportant-lo al meu poble, s'hauria de dir: Quaranta bars i dues llibreries.

Nicab

La noia de la finestra

VIII Lliga social de fotografia de l'AFA.

Tercera entrega de la lliga, el tema era ecologia, he presentat aquesta foto de Barcelona, concretament de la Plaça dels Àngels. La puntuació obtinguda es de 7,88 sobre 10, quedant en segona posició. En la classificació general estic en quarta posició.

L'assassí del làser de Gellert Tamas

Editar per Edicions La Campana, 605 pàgines. Es tracta de una història real, no es un novel·la, es una crònica periodística novel·lada. El llibre te un ritme captivador, per una part explica els diferents atemptats a immigrants i atracaments a bancs que fa el protagonista i paral·lelament explica la seva infantesa i tots el problemes que va tenir en la seva adolescència, també en paral·lel hi han fragments d'entrevistes al mateix assassí, una vegada agafat, als seus amics o persones que el coneixien, al mateix temps l'autor fa una crònica del moviment xenòfob i d'extrema dreta en aquells dies.

En aquesta crònica social, surten les contradiccions de la societat sueca, que molts catalans ens emmirallaven i utilitzàvem com a model a seguir (per exemple Jordi Pujol). Fa 20 anys ja tenien problemes amb la immigració i demostra també un fracas de la política de integració.

El llibre es va editat a Suècia l'any 2002 i va tenir força èxit (200.000 exemplars venuts) aquí s'ha traduït ara (2010), potser a partir dels èxits dels autors nòrdics.

Gellert Tamas era amic de Stieg Larsson, els dos son periodistes i escrivien sovint sobre els temes que els preocupaven (xenofòbia, extrema dreta, etc). En el primer volum de Millennium, Mikael Blomkvist, està llegint aquest llibre, una manera de saludar a un col·lega.

Best-Sellers

Interessant reportatge el que va publicar el passat dimecres 9 de març, el suplement Cultura de La Vanguardia, sobre els Best Sellers.

Parla des dels inicis en el període medieval, després amb l'invent de la impremta i ja en l'era industrial, d'alguna manera va en paral·lel amb l'increment d'alfabetització de la població.

Entre altres coses diu “Es falso que sea sinónimo de obras de entretenimiento. En la historia contemporanea encontramos numerosas obras testimoniales de denuncia que han sido superventas (La Cabaña del tio Tom, Sin novedad en el frente o el Diario de Ana Frank). No hay momento histórico sin su novelón best seller: la revolución francesa tuvo Historia de dos ciudades de Dickens, La guerra de sucesión, Lo que el viento se llevó; la revolución rusa, Doctor Zivago, etc”

En el reportatge també hi ha un, molt interessant article, de David Viñas, Professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB, en que entre altres coses diu “... a los Best Sellers se los ve como obras tramposas que han sido diseñadas para satisfacer el gusto de la inmensa mayoria de lectores potenciales de una sociedad de masas. De ahí a considerarlas obras-basura hay solo un paso. Y por cuestiones higiénicas esta claro lo que hay que hacer impedir que entren en el campo literario o expulsarlas de allí si han logrado entrar ya. No vaya a ser que se confundan con la literatura auténtica y al final nadie distinga en medio de la mezcla las voces de los ecos”

I més endavant diu “ .... Claro que a muchos no les apetece nada identificarse con la mayoria de la gente y por eso no es extraño que se haya prestado tan poca atención desde el mundo académico a este tipo de obras. Se venden demasiado.”

Hi ha molt afeccionats a la lectura que critiquen aquest llibre només pel fet de ser llibres molt venuts, van d'intel·lectuals i no es volen barrejar amb el “populatxo”, son com aquells que els hi agrada la música per només van al Liceu.

Totalment d'acord amb el Professor Viñas.

VIII Lliga social de fotografia de l'AFA.

Segona entrega de la lliga, el tema era fotografia nocturna, he presentat aquesta foto de Roma, concretament del Temple d'Adrià. La puntuació obtinguda es de 7,31 sobre 10 i ara després d'aquesta segona entrega estic en sisena posició.

La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies

Editat per Quaderns Crema, 141 pàgines. Quatre anys després de publicar Si menges una llimona sense fer ganyotes, pública aquest conjunt de vint relats, que parla'n del que ell anomenar naufragis de la maduresa, es a dir la mort i les emocions de tota mena que provoquen. Hi ha un parell de relats on s'intueix que són autobiogràfics.

Moltes vegades es compara a Pàmies amb Monzó i fent referencia al llibre d'en Monzó, Mil Cretins, hi ha un relat “Dissabte” que te un argument similar a “Les cançons que li agradaven a Lenin” d'en Pàmies.

Per la gent que li han agrada't, el èxits editorials de “Contra el vent del nord” i “Cada set onades”, els hi recomano el relat “Benzodiazepina”, que tracta d'un personatge que es coneix a través d'un xat hi queda amb ell mateix.

VIII Lliga social de fotografia de l'AFA.

Ja ja començat la lliga del 2011, aquesta primera entrega el tema era “Patrimoni local d'Arenys”. He presentat aquesta fotografia de l'Església Parroquial de Santa Maria.

Es una composició a partir de 9 fotografies, passada després a blanc i negre, li he passat un filtre sèpia i un altre per ressaltar les formes, el cel està canviat per donar més força a la foto.

La puntuació obtinguda es de 8,13 sobre 10, estic en sisena posició de 14 participants.

Contra el vent del nord i Cada set onades de Daniel Glattauer.

Editats el dos per La Campana, 238 pàgines el primer i 249 pàgines el segon. Es tracta de dos grans èxits de venda més 1,5 milions d'exemplars venuts a Europa. Es una història d'amor a sorgida a través d'Internet a partit d'un correu electrònic enviat a una adreça equivocada. El tema no és nou recordo una pel·lícula d'en Tom Hanks i la Meg Ryan, titulada “Tens un e-mail” (1.998), que l'argument és similar.

La primera part, podríem dir que no acaba bé i sembla ser que l'autor va escriure la segona part, perquè els lectors li van demanar i aquesta si que acaba bé, vaja com totes les històries d'amor.

Des de el punt de vista literari, l'obra no te res, el més positiu dels llibre es que la trama et captiva en el sentit de que vas llegint per anar descobrint l'entrellat.

Per definir-los amb una frase diria que són els llibres de la Corin Tellado del segle XXI.

Jo he estat un dels 1,5 milions d'incauts que han comprat els llibres, per mi dos llibres totalment prescindibles.

Istambul d'Orhan Pamuk

Editat per Edicions Bromera, 433 pàgines, el vaig comprar en la passada Fira del Llibre vell de Barcelona, per 7 euros i l'altre dia vaig veure en una llibreria una edicio nova de trinca per 6 euros, a més m'en porto la desagradable sorpresa que hi faltan el dos últims capitols, en total 20 pàgines, ja es ben cert que no hi ha duros a quatre peles.

Fins ara no havia llegit res d'aquest autor, he llegit aquest llibre per anar provant i descobrint coses diferents. El llibre es una barreja autobiogràfica de la seva joventut amb un analisis de la relació de diferents artistes (escriptors, pintors etc) amb Istambul. El llibre ben documentat i acompanyat de diverses fotografies, fa de bon llegir per mi la part més interesssant es la que narra d'una manera novelada els seus records de joventut. La part d'assaig que explica con veu ell la relació de diferents intelectuals amb la ciutat la trobo una mica reiterativa.

La part positiva d'haver llegit el llibre es que, vaig visitar Istambul l'any 1995, i ara tinc ganes de tornar-hi.

Via della Pace

Dia de reflexió

Tenia ganes d'escriure un apunt sobre les eleccions, però a mesura que anaven passant els dies. cada vegada en feia més mandra, i esperat l´ultim dia.

De la campanya electoral, m'ha agradat la de IC, en fet una campanya seria, sense sortides de to, també es cert que tenen poc marge de maniobra, son la “muletilla” del PSC, si els socialistes no fan un bon resultat, ells cap a la oposició.

També m'ha agradat la de CiU, tenen clar que guanyaran i no han arriscat. ERC, en general ha fet una bona campanya electoral, està demostrat que els mitjans de comunicació no ens estimen gaire, la sortida de to d'en Puigcercos, s'hagués pogut estalviar, encara que te tota la raó del món.

Els socialistes en fet una campanya trista, sembla que estant resignats a perdre, el vídeo del orgasme una anècdota, la premsa li ha donat més importància de la que te.

PP i Ciutadans, com sempre fent bandera de la demagògia, ja sigui amb la llengua o amb la immigració.

Dels resultats de demà aquí va la meva porra: Ciu 59, Psc 32, ERC 16, PP, 15, IC 10, Ciutadans 3 i Solidaritat 1.

Aquest son els resultats que crec que hi hauran demà, altre cosa es el que m'agradaria que passes.

No acabo d'entendre com és que després de la sentencia del TC i de la gran manifestació del 10-J, els partits sobiranistes no obtenen més representació. La fragmentació dels partits independentistes no es la resposta.

No entenc tampoc, aquest càstig tan gran a ERC, s'ha pogut equivocar, però aquest governs ha aprovat lleis hi ha fet polítiques des de el punt de vista nacional que CiU no havia fet en 23 anys. ERC ha governat amb honestedat, sense fotre la mà al calaix.

La casa de gel de Joan Pons

Malgrat ser un llibre recent editat (2010), el vaig comprar per 5 euros a la Fira del llibre vell i usat de Barcelona el setembre passat.

Editat per Edicions Bromera, 204, pàgines. Guanyadora del XXI Premi de novel·la Ciutat d'Alzira.
Tenia les referencies del Quellegistes que havien fet una lectura compartida.
Estic d'acord en molts de vosaltres, alguns hi heu vist més coses que jo. M'agradat la forma d'articular el llibre a traves de microcapitols o microrelats, fa de molt bon llegir.
La trama la trobo una mica extravagant: Primer la lluita del protagonista amb ell mateix, el seu físic, després, la lluita per conquerir el seu gran amor, l'Eulàlia i entre mig el passat del seu pare, veterà de la “División Azul”.  Crec que aquestes tres línies argumentals donarien per més i sobre tot per aconseguir un final amb més força.

Què llegeixes? Existeix?

Avui a “La Vanguardia” hi ha un extens article en l'apartat cultura (?) on parlar de les xarxes socials, las webs i els blogs especialitzats en llibres i lectura.

Aquest indocumentats de “La Vanguardia”, per ignorància o mala fe, no fan cap menció a Què llegeixes ? (8.261 usuaris) i diu per exemple que la xarxa social “Entrelectores” amb 5.00 usuaris es el club de lectors més nombrós d'Espanya.

Parlant de les pàgines a Facebook de Javier Marías, Gabriel García Márquez o Almudena Grandes i no fan cap menció a cap escriptor català, com per exemple Màrius Serra una dels primers escriptors presents a internet.

Pot ser la direcció de Què llegeixes? hauria de fer saber a “La Vanguardia” que aquí també hi ha vida intel·ligent.

La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza.

Editada en castellà per Seix Barral, 541 pàgines. Novel·la d'èxit del recent guanyador del Premi Planeta, Eduardo Mendoza, segurament la seva obra més coneguda. Història d'un personatge peculiar, Onofre Bouvila, a la Barcelona a cavall dels segles XIX i XX, entre les dos Exposicions Universals (1888 i 1929) , algú la descrit com la gran novel·la sobre Barcelona. Barreja de realisme i fantasia, amb una colla de personatges a la vegada reals i també mites.

La novel·la et va sorprenent amb episodis inesperats i trames iròniques, fet que et manté en constant tensió narrativa. Pot ser la novel·la mereixeria una final en més intensitat.

BCNeta

Mercat

Bicing

Passió musical.

Colosseo

Fira del Solstici d'Estiu.

Fotografia que ha obtingut el Tercer premi del VIII concurs de fotografia de la Fira del solstici d'estiu.