L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra de Jonas Jonasson.

Editat per La Campana, 411 pàgines. Premi dels llibreters suecs, 31 traduccions, més de 2 milions d'exemplars venuts. No entenc res, si tingues que definir aquest llibre en una paraula es poca-solta.

Feia temps que no llegia un llibre tan estúpid i totalment prescindible,

Dues histories en paral·lel, una la fugida del geriàtric el dia que fa 100 anys, a partir d'aquí un seguit d'esdeveniments inversemblants i amb poca gràcia, més aviat pena, tot acompanyat de la història del personatge al llarg de la seva vida on s'ha relacionat amb tots els grans personatges polítics del segle XX, des de Churchill a Stalin, passant per Franco, Roosevelt, De Gaulle, etc, en tot una serie d'episodis estúpids, absurds, sense cap ni peus i amb poca gràcia.

M'ha sorprès que estigui editat per La Campana, una editorial que sovint l'encerta i que habitualment publica llibres de qualitat.

Si em voleu fer cas no perdeu ni un minut amb aquest llibre.

Volei Platja

Tossa de Mar

Músic de Cobla.

Músic de Cobla improvisada. Plaça de la Catedral. Barcelona (2010)

Rissani

Ovelles a Collsacreu

Transport econòmic

Rissani

Fiords (Noruega)

Port de Getaria (Euskadi)

Burano (Venecia)

La seducció americana de Roser Caminals.

Fins ara havia llegit, Cinc-cents bars i una llibreria i El carrer del tres llits, i una vegada més Roser Caminals no m'ha decebut.

Editada per Edicions 62, 220 pàgines. No és una novel·la, no és una guia de viatges convencional, és un llibre diferent, peculiar. L'autora catalana, resident a Estats Units, dóna la seva visió de diferents indrets del país, després de la seva experiència como a resident i com a turista. Una visió amb ulls europeus sobre la realitat americana, podríem dir que es un “maxembrat”, una guia de viatges, amb tocs antropològics, sociològics i algunes espurnes històriques.

M'agrada molt viatjar, però malauradament no he estat mai a Estats Units, després de llegir el llibre encara tinc més ganes d'anar-hi, m'ha captivat la descripció de Nova Orleans, de Califòrnia, de Texas, de Nova York, etc....

La imatge que tinc jo d'EE.UU, és en gran part la que he vist a través del cinema, la que reflecteix el llibre no és gaire diferent, l'autora sovint fa referencia a títols de pel·lícules per situar el lloc. Per exemple, el racisme del sud o la veneració de les armes a Texas, son realitats avui, que l'autora copsa i sovint han estat reflectides al cinema.

M'ha sorprès el capítol sobre Nova Anglaterra, liderat per Massachusetts, segurament perques és un lloc on no tinc referents, segons l'autora la part més europea d'Estats Units. Llegint aquest capítol m'ha vingut a la memòria que l'altre dia el President Mas va dir que Catalunya tenia que ser com Massachusets.

Potser el President Mas, ha vist a Massachusetts, igual que l'autora, un retol penjant de les cases que diu “No whining”, Prohibit rondinar, en aquest temps d'austeritat, retallades i crisi que millor que demanar, ciutadans, no rondineu !!!.

Retaule de l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar

Aquesta any es celebra els 300 anys del Retaule major de l'Església Parroquial de Santa Maria d'Arenys de Mar, obra del famós artista barrocs de l'època, l'escultor Pau Costa. Per aquest motiu l'Ajuntament d'Arenys de Mar, ha encarregat a l'AFA (Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar), un reportatge fotogràfic per donar la seva visió particular d'aquesta obra, una mostra d'aquest reportatrge serà esposat durant el mes d'agost a la Sala d'exposicions del edifici Calisay, aquí hi ha la meva aportació.

25 anys de militància a Esquerra Republicana de Catalunya.

Ahir dissabte 14 d'abril, vaig rebre la insígnia de plata per els meus 25 anys de militància, l'entrega la va fer l'Oriol Junqueras i Marta Rovira, en el transcurs del Dinar de la República, per commemorar el 81è aniversari de la proclamació de la Republicà Catalana per part del President Macià.

He de confessar que en va fer molta il·lusió i vaig sentir certa emoció, tinc molt clar que Esquerra Republicana de Catalunya, era, és i serà el meu partit i continuo pensant igual que fa 25 anys, que Esquerra és el millor instrument que tenim per assolir la tant desitjada independència, fita que estic convençut que cada vegada tenim més a prop. Visca Catalunya Lliure !!!

Madame Bovary de Gustave Flaubert

Editada en català, dins la col·lecció Gran èxits universals, amb traducció de Lluís M. Todó, 270 pàgines. Està considerada una de les novel·les més importants de la història de la literatura, on diuen que Flaubert hi concentrà tota la seva saviesa narrativa.

Tenia el llibre a casa des de feia molts anys l'he llegit, perquè tinc interès en anar intercalant lectures actuals amb clàssics.

Explica la vida d'una jove de províncies, que les circumstancies de la vida la porten a un casament, sense amor, que desencadena infelicitat, desenganys, infidelitats, etc.

L'amor la fa gaudir però també li porta tots els sofriments amb un desenllaç romàntic i fatal.

No havia llegit res de Flaubert, sense tenir molta tensió narrativa, el llibre fa de bon llegir, les descripcions dels llocs, les situacions i els personatges són extenses i acurades, que fa que et puguis imaginar fàcilment els mateixos.

Desconec si a partir d'aquest llibre s'ha fet alguna pel·lícula, però jo el trobo molt visual.

Setmana Santa

Puntes

Museu de les Puntes Frederic Marés, Arenys de Mar

Egpaña

Sitges

La trilogía de Nueva York de Paul Auster

 

Editat per Anagrama, 335 pàgines, versió en espanyol. Trilogia formada per tres novel·les, titulades: “Ciudad de cristal”, “Fantasmas” i “La habitación cerrada”. Les tres històries tenen en comú, aquest aire de certa absurditat, una mica delirants i també que a totes elles hi surt un detectiu i un escriptor. Crec que hi ha certs elements autobiogràfics, per altre banda una constant en l'obra d'Auster, episodis viscuts o que li hagués agrada't viure a l'escriptor. Les tres històries tenen tics de novel·la policíaca, “Ciudad de cristal” i “La habitación cerrada”, tenen més ritme, la trama es potent i enganxa, “Fantasmas”, és més claustrofòbica, més lenta i per mi és fa una mica pesada.

Per mi Auster és un escriptor de solvència contrastada, tindrà més o menys encert però mai et deixa indiferent. He llegit d'ell “Brooklyn Follies” i “El Palacio de la luna” i globalment m'han agradat més que aquesta.

L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré

Editorial Proa, 453, pàgines.  Definitiu, el deixo, no puc. He arribat fins la pàgina 100 de 453,  crec que 100 són suficients pàgines perquè vegis si un llibre és interessant o no. Tothom en parla bé del llibre. Soc la nota discordant, l'ovella esgarriada del ramat.

No sé de que vol parlar l'autor, si de l'evolució arquitectònica de la masia catalana, el paper del Psuc durant el franquisme o del nivell de les universitats en els anys 50 i 60.

Els personatges són plans,  no ni ha tensió narrativa, no enganxa. No tinc cap delit en agafar el llibre, no hi penso.

Després hi ha narracions de vàries èpoques (quina mania)  hi ha moments que no les diferencia, has d'estar molt atent, sinó et perds.

De Cabré he llegit Les veus del Pamano, hi en va agradar molt, ara tinc por de llegir Jo confesso i que en passi el mateix que amb L'ombra de l'eunuc.

El factor humà

Sempre m'ha agradat fer retrats de persones, però també fer fotos de persones on les persones no són l'element principal de la composició. Gràcies al fotògraf Martin Gallego, vaig descobrir que aquestes fotos s'anomenen “El factor humà”. Un del màxims exponents d'aquesta tipus de fotografia va ser el fotògraf Cartier-Bresson.

Saló del Manga

Saló del Manga, Cornellà de Llobregat, 2010.

298 anys

Comencem el 2012, i ja fa 298 anys de l'ocupació espanyola, 298 anys sota el jou d'Espanya, i no han pogut amb nosaltres. Continuem resistint com a país, la llengua, pal de paller de la nació, també resisteix malgrat tots el atacs soferts.

Ara pensava amb els catalans que han mort aquests darrer any o més enllà i que no podran veure la plena llibertat del nostre poble.

Cada dia més catalans veuen clar que l'única sortida que li queda al país és la independència, ara només falta que els polítics siguin valents i facin el pas definitiu. El 2014, d'aquí dos anys és compliran 300 anys del jou d'Espanya, tant de bo ho puguem celebrar amb plena llibertat.

El Metge de Noah Gordon

He llegit l'edició del 1993, de Proa-Columna, l'edició original data del 1986. Ara l'edita Roca Editorial. Novel·la ja clàssica, doncs aquesta any ha fet 25 anys de la seva publicació, aleshores va ser tot un èxit editorial, que va provocar una trilogia, si bé els dos següents llibres amb un èxit més escàs..

Crec que és una gran novel·la, molt treballada, amb un extens treball previ de documentació, malgrat les seves 590 pàgines en cap moment s'ha fet pesada, m'ha recordat una mica Els Pilars de la Terra.

Ambientada en el segle XI, és l'història de Rob Cole un jove que per atzar s'introdueix en el món de la medicina i això el fa viatjar per mig món, des d'Anglaterra fins a Pèrsia, per aprofundir i adquirir els coneixements sobre medicina possibles, per esdevenir metge.

Aquest viatge és converteix en una narració trepidant plena d'aventures que fa que el lector quedi enganxat.

Fins ara de Noah Gordon només havia llegit El celler, per mi El metge és una novel·la molt més treballada, més consistent, comparada amb El Metge ara veig El Celler com una novel·la menor.

Escolta la meva veu de Susanna Tamaro.

Editada per Columna, 195 pàgines. És la segona part de Vés on et porti el cor, veieu apunt. Diuen que “nunca segundas partes fueron buenas”, doncs aquí és compleix el presagi.

La protagonista , torna a la casa on va créixer. Entre baguls, cartes i quaderns reconstrueix les peces del seu passat. Diu la contraportada, entre altres coses, que descobrirà les seves arrels més profundes i aconseguirà trobar-se a si mateixa.

El argument i l'idea del llibre pot donar per molt, però jo l'he trobat una novel·la plana, sense sorpreses, sense trempera. Per definir-la podríem dir que és un a novel·la, incolora, insípida i inodora. L'únic moment amb una mica d'emoció és quan  retroba el seu pare. Si és autobiogràfica, no valia la pena fer una novel·la sobre aquesta part de la seva vida i si no ho és, demostra l'autora molt poca imaginació per fer una obra de ficció.

Si de la primera part s'ha van vendre més de 13 milions de exemplars, no crec que ni de bon tros, aquest segon llibre hi arribi

El carrer dels Tres Llits de Roser Caminals.

 

Editada per edicions 62, he llegit l'edició de butxaca, 207 pàgines. A partir del protagonista,un jove hereu de la burgesia barcelonina, retrata la Barcelona dels primers anys del segle XX, els contrastos socials entre la burgesia i las classes més baixes, entre l'opulència i la misèria.

Hi ha lectors que la classificant com a novel·la negra, hi ha qui la compara amb altres novel·les sobre Barcelona; L'Ombra del vent, La ciudad de los prodigios, etc.

De Roser Caminals, fins ara només havia llegit, Cinc-cents bars i una llibreria, he de dir que aquesta m'ha agradat més, l'estructura narrativa és molt millor i la trama enganxa molt més, fa de molt bon llegir. Crec que aquesta novel·la per estructura, trama i tensió narrativa te tots els ingredients per fer-ne una pel·lícula. Seria com a Pretty Woman, però  a la catalana.

Una gran novel·la del tot recomanable.

Jo Bosch

El 20N, jo Bosch.

Sé el que estàs pensant de John Verdon

Editat per Proa, 414, pàgines. Primera novel·la d'aquest autor que una vegada jubilat de la seva feina de director creatiu de publicitat, s'ha posat a escriure i amb èxit.

Sé el que estàs pensant és un thriller que comença amb un dels personatges que rep vàries cartes anònimes d'amenaça on tot sembla indicar que el remitent pot llegir la seva ment. A partir d'aquí entra en escena una policia retirat David Gurney, amic de la víctima i començant a succeir misteriosos assassinats. La policia està desconcertada, creuen que es tracte d'un assassí en sèrie, finalment i després de diferents esdeveniments hi ha el desenllaç final, amb el descobriment del culpable.

La novel·la te uns quants dels ingredients tòpics i típics dels thriller. Aconsegueix mantenir la tensió narrativa, pràcticament al llarg de les 414 pàgines. El desenllaç final només li intueixes quan hi ets, és un bon final. Del tot recomanable si us agraden les novel·les d'intriga.

El quadern gris de Josep Pla.

Edició de l'obra completa, editada per Destino, 857 pàgines, inclòs un pròleg (excessiu) de Joan Fuster de 83 pàgines. 40 euros (si Pla aixeques el cap).

Fins ara no havia llegit res de Pla, havia llegit sobre Pla però res de Pla, coneixia al Pla personatge però no al Pla escriptor. Com a primera lectura he escollit la seva obra més emblemàtica, El quadern gris, que molt probablement és la seva obra més coneguda però no la millor.

El quadern gris es un dietari del 1918 al 1919, revisat i editat per primer cop el 1966. Va descrivint les seves obsessions i preocupacions i també interessants reflexions sobre la vida, la literatura, la política, el periodisme o la gastronomia. La participació en les tertúlies de l'Ateneu Barcelonès, envoltat de grans intel·lectuals de l'època, (Sagarra, d'Ors, Pujols, etc), queda reflectit en el dietari, que influí també en ell de una manera determinat, així com el consell del seu amic Alexandre Planes, per allunyar-se del noucentisme, i escriure de la forma que parlar tothom.

He seleccionat dos fragments, que segurament defineixen el millor Pla, un la descripció, l'altre la reflexió.

25 de març.- He entrat a l'església. Desagradabilíssima sensació de malar olor inconcreta – d'aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d'un aire com si n'haguessin separat l'oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa – d'una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable-, una qualitat que fa posar la pell de gallina.

29 d'abril.- La joventut és trista perquè en aquesta edat només es té receptivitat -em penso- per les coses inconcretes, és a dir, per al no-res.

Malgrat els foscos episodis que va protagonitzar durant el franquisme. Pla ha esdevingut un dels grans escriptors catalans del segle XX i llegir la seva obra es del tot recomanable.

Newspaper

Barri Alfama (Lisboa), febrer del 2011. Cal està informat.

Sense desti.

En els mitjos Atles (Marroc).

El discurs de Steve Jobs a la Universitat de Stanford

Spain's secret conflict

Video editat per Sobirania i progrés per explicar la realitat catalana.

Que llegeixes ?

Soc membre d'aquest fòrum de lectura, m'han convidat a intervenir en un vídeo promocional explicant les meva experiència en el fòrum, aquí ho teniu, el meu pseudònim "Podium".

ERC

Avui dia de primàries a ERC. A part de ratificar els únics candidats a President i a Secretari General, l'Oriol Junqueras i la Marta Rovira, toca escollir el cap de llista de les properes eleccions espanyoles, entre en Joan Ridao i l'Alfred Bosch. Jo he votat per l'Alfred Bosch per les següents raons:

1/ Si escollim una nova direcció i aquesta direcció proposa com a candidat a l'Alfred Bosch, hem de fer confiança i donar suport a la proposta, no podem podem deslegitimar la primera decisió que pren la nova direcció.

2/ Crec que en la situació de fragmentació que és troba actualment l'independentisme, en Bosch pot servir per aglutinar en lloc de dividir.

3/ En Ridao en tal que actual Secretari General del partit es corresponsable del daltabaix electoral i també de l'aposta suïcida del segon tripartit.

4/ En Ridao escenifica més el eix esquerra-dreta que no l'eix nacional, i ara toca més que mai prioritzar l'eix sobiranista.

Raval

Divendres a la tarda vaig anar a la seu de Vilaweb, convidat per Quellegueixes?, per gravar un vídeo promocional. Vilaweb, te la seu en el cor del Barri del Raval, vaig tenir que donar unes quantes voltes per aquells carrers estrets, fins trobar el lloc. Gent, molta gent, molt de bullici al carrer, races, ètnies, cultures, colors, pluriculturalisme a dojo. Per integrar a tota aquesta gent, per mantenir la cohesió social del país, és imprescindible seguir amb l'actual política d'immersió lingüística.

Tunisià

Sidi Bou Said (Tunísia), 2008.

Sense aglomeracions

Costa da Morte, agost del 2009. Qui diu que a la platja hi ha molta gent.
Els puristes de la fotografia, diran que el encuadrament no es correcte, que està massa centrada.

Vacances, últim dia.

Conec gent que quan fa vacances s'avorreix, a la que porta dos dies ja frisa per tornar a treballar, aquest no és el meu cas, quan estic de vacances em falten hores. Diuen que el treball és un càstig diví, jo diria que en tot cas, és un mal necessari. Hi ha qui te la sort de treballar en una feina que li agrada; treballar del que t'agrada i deixaràs de treballar. Ara amb l'excusa de la crisi econòmica, surten veus que diuen que s'ha de treballar més, hem d'estar alerta per conservar els drets laborals aconseguits al llarg d'aquest anys, hi ha empresaris insaciables que sembla que enyoren l'esclavitud.

Heribert Barrera, un referent.

S'ha mort Heribert Barrera, per mi un referent, per la seva fidelitat al país, per el seu patriotisme insubornable, per la tenacitat i constància en la defensa de les seves idees i sobretot per la seva fidelitat a unes sigles, ERC. Malgrat que en alguns moments no ha estat d'acord amb algunes decisions, s'ha mantingut fidel al partit de Macià i Companys, al partit que ell va “restaurar” després del franquisme. Jo vaig entrar a militar a ERC l'any 1987, quan ell era Secretari General, i també malgrat discrepar d'algunes decisions, segueixo fidel a ERC, penso que és la millor eina que tenim els catalans per aconseguir la plena sobirania. Descansi en pau.

Lisboa

Barri de la Alfama (Lisboa 2011).