La dansa d'Arenys

La dansa d'Arenys. Festes de Sant Roc, Arenys de Mar (2012).

Cercavila nocturna

Cercavila noctuna. Festes de Sant Roc, Arenys de Mar (2012).

El Maresme

El Maresme (Catalunya) (2012).

Antequera

Antequera (Màlaga) (2011)

Genova

Genova (Itàlia) (2008).

Novel·la d'escacs de Stefan Zweig.

Editat per Quaderns Crema, 103 pàgines. Ara ja conec Zweig, és el meu segon llibre, el tinc ja com autor de capçalera.

M'ha sorprès que les dues novel·les que he llegit, el protagonista, te en certa manera una malaltia mental; obsessió, neurosis, paranoia. No sé si és una constant al llarg de la seva obra. Zweig és va suïcidar, era un malat mental, potser aquests protagonistes reflecteixen algun tret de la seva personalitat.

La novel·la és llegeix en un tres i no rés, curta però intensa. En un viatge en vaixell, de Nueva York a Buenos Aires, on hi ha de passatger el campió del món d'escacs, un personatge arrogant i de personalitat plana, te lloc una partida d'escacs contra un contrincant enigmàtic, a partir de la confrontació coneixem la història del personatge, la seva detenció per la Gestapo, el captiveri, els interrogatoris i l'explicació de l'obsessió pels escacs.

La descripció del campió del món d'escacs: la seva incultura era enciclopèdica, tenia una arrogància freda que sovint ostentava grollerament, m'ha fet pensar en alguns esportistes actuals d'elit.

Carta d'una desconeguda de Stefan Zweig.

Editat per Quaderns Crema, 91 pàgines. No coneixia Zweig, no havia llegit res d'ell, a través del Quellegeixes l'he descobert. Aquest ha estat el meu primer Zweig i segur que no serà l'últim. Avui he apedaçat una mica les meves llacunes literàries.

A partir d'un fet tant trivial com rebre una carta, un novel·lista descobreix que durant molts anys ha estat estimat de manera furtiva, obsessiva, per una dona que no coneix. M'ha sorprès agradablement que malgrat que la protagonista te un comportament de certa paranoia, l'obra és molt tendre. Es una obra de ficció, l'any que el va escriure (1927), podia esta basada en fets reals, però en els temps actuals, en que tot es tant efímer, no crec que hi hagi persones capaces d'estimar amb tanta intensitat, de renunciar a tot per amor.

Cinc nits de febrer d'Eduard Márquez

Editat per La butxaca, 121 pàgines. Novel·la psicològica, on el personatge central, Sela Huber, te paranoies que la porten a gravar, escriure, fotografiar tot el seu present i guardar-ho junt amb objectes i coses que li regalant. Aquest obsessió per recordar el present no se si es perquè el seu pare va tenir Alzheimer, o per la por a un futur incert. Finalment es suïcida i un dels seus antics amants, visita el seu pis, i troba tots el records emmagatzemats, vídeos, fotografies, gravacions, etc. on explica amb detall totes les seves neures i sofriments, amb les parelles que ha tingut.

Novel·la que toca un tema, delicat, estrany i ho fa d'una manera poc creïble, si bé fa de bon llegir et deixa una mica un regust que li falta alguna cosa.

Del llibre em quedo amb la frase “La vida és massa curta per resignar-se”.

Passionaria

Flor anomenada “Passionaria”, perquè representa la passió de Crist. Te 11 o 12 pètals com els apòstols, de blau la corona d'espines, els claus de marró i els martells de groc.

L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra de Jonas Jonasson.

Editat per La Campana, 411 pàgines. Premi dels llibreters suecs, 31 traduccions, més de 2 milions d'exemplars venuts. No entenc res, si tingues que definir aquest llibre en una paraula es poca-solta.

Feia temps que no llegia un llibre tan estúpid i totalment prescindible,

Dues histories en paral·lel, una la fugida del geriàtric el dia que fa 100 anys, a partir d'aquí un seguit d'esdeveniments inversemblants i amb poca gràcia, més aviat pena, tot acompanyat de la història del personatge al llarg de la seva vida on s'ha relacionat amb tots els grans personatges polítics del segle XX, des de Churchill a Stalin, passant per Franco, Roosevelt, De Gaulle, etc, en tot una serie d'episodis estúpids, absurds, sense cap ni peus i amb poca gràcia.

M'ha sorprès que estigui editat per La Campana, una editorial que sovint l'encerta i que habitualment publica llibres de qualitat.

Si em voleu fer cas no perdeu ni un minut amb aquest llibre.

Volei Platja

Tossa de Mar

Músic de Cobla.

Músic de Cobla improvisada. Plaça de la Catedral. Barcelona (2010)

Rissani

Ovelles a Collsacreu

Transport econòmic

Rissani

Fiords (Noruega)

Port de Getaria (Euskadi)

Burano (Venecia)

La seducció americana de Roser Caminals.

Fins ara havia llegit, Cinc-cents bars i una llibreria i El carrer del tres llits, i una vegada més Roser Caminals no m'ha decebut.

Editada per Edicions 62, 220 pàgines. No és una novel·la, no és una guia de viatges convencional, és un llibre diferent, peculiar. L'autora catalana, resident a Estats Units, dóna la seva visió de diferents indrets del país, després de la seva experiència como a resident i com a turista. Una visió amb ulls europeus sobre la realitat americana, podríem dir que es un “maxembrat”, una guia de viatges, amb tocs antropològics, sociològics i algunes espurnes històriques.

M'agrada molt viatjar, però malauradament no he estat mai a Estats Units, després de llegir el llibre encara tinc més ganes d'anar-hi, m'ha captivat la descripció de Nova Orleans, de Califòrnia, de Texas, de Nova York, etc....

La imatge que tinc jo d'EE.UU, és en gran part la que he vist a través del cinema, la que reflecteix el llibre no és gaire diferent, l'autora sovint fa referencia a títols de pel·lícules per situar el lloc. Per exemple, el racisme del sud o la veneració de les armes a Texas, son realitats avui, que l'autora copsa i sovint han estat reflectides al cinema.

M'ha sorprès el capítol sobre Nova Anglaterra, liderat per Massachusetts, segurament perques és un lloc on no tinc referents, segons l'autora la part més europea d'Estats Units. Llegint aquest capítol m'ha vingut a la memòria que l'altre dia el President Mas va dir que Catalunya tenia que ser com Massachusets.

Potser el President Mas, ha vist a Massachusetts, igual que l'autora, un retol penjant de les cases que diu “No whining”, Prohibit rondinar, en aquest temps d'austeritat, retallades i crisi que millor que demanar, ciutadans, no rondineu !!!.

Retaule de l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar

Aquesta any es celebra els 300 anys del Retaule major de l'Església Parroquial de Santa Maria d'Arenys de Mar, obra del famós artista barrocs de l'època, l'escultor Pau Costa. Per aquest motiu l'Ajuntament d'Arenys de Mar, ha encarregat a l'AFA (Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar), un reportatge fotogràfic per donar la seva visió particular d'aquesta obra, una mostra d'aquest reportatrge serà esposat durant el mes d'agost a la Sala d'exposicions del edifici Calisay, aquí hi ha la meva aportació.

25 anys de militància a Esquerra Republicana de Catalunya.

Ahir dissabte 14 d'abril, vaig rebre la insígnia de plata per els meus 25 anys de militància, l'entrega la va fer l'Oriol Junqueras i Marta Rovira, en el transcurs del Dinar de la República, per commemorar el 81è aniversari de la proclamació de la Republicà Catalana per part del President Macià.

He de confessar que en va fer molta il·lusió i vaig sentir certa emoció, tinc molt clar que Esquerra Republicana de Catalunya, era, és i serà el meu partit i continuo pensant igual que fa 25 anys, que Esquerra és el millor instrument que tenim per assolir la tant desitjada independència, fita que estic convençut que cada vegada tenim més a prop. Visca Catalunya Lliure !!!

Madame Bovary de Gustave Flaubert

Editada en català, dins la col·lecció Gran èxits universals, amb traducció de Lluís M. Todó, 270 pàgines. Està considerada una de les novel·les més importants de la història de la literatura, on diuen que Flaubert hi concentrà tota la seva saviesa narrativa.

Tenia el llibre a casa des de feia molts anys l'he llegit, perquè tinc interès en anar intercalant lectures actuals amb clàssics.

Explica la vida d'una jove de províncies, que les circumstancies de la vida la porten a un casament, sense amor, que desencadena infelicitat, desenganys, infidelitats, etc.

L'amor la fa gaudir però també li porta tots els sofriments amb un desenllaç romàntic i fatal.

No havia llegit res de Flaubert, sense tenir molta tensió narrativa, el llibre fa de bon llegir, les descripcions dels llocs, les situacions i els personatges són extenses i acurades, que fa que et puguis imaginar fàcilment els mateixos.

Desconec si a partir d'aquest llibre s'ha fet alguna pel·lícula, però jo el trobo molt visual.

Setmana Santa

Puntes

Museu de les Puntes Frederic Marés, Arenys de Mar

Egpaña

Sitges

La trilogía de Nueva York de Paul Auster

 

Editat per Anagrama, 335 pàgines, versió en espanyol. Trilogia formada per tres novel·les, titulades: “Ciudad de cristal”, “Fantasmas” i “La habitación cerrada”. Les tres històries tenen en comú, aquest aire de certa absurditat, una mica delirants i també que a totes elles hi surt un detectiu i un escriptor. Crec que hi ha certs elements autobiogràfics, per altre banda una constant en l'obra d'Auster, episodis viscuts o que li hagués agrada't viure a l'escriptor. Les tres històries tenen tics de novel·la policíaca, “Ciudad de cristal” i “La habitación cerrada”, tenen més ritme, la trama es potent i enganxa, “Fantasmas”, és més claustrofòbica, més lenta i per mi és fa una mica pesada.

Per mi Auster és un escriptor de solvència contrastada, tindrà més o menys encert però mai et deixa indiferent. He llegit d'ell “Brooklyn Follies” i “El Palacio de la luna” i globalment m'han agradat més que aquesta.

L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré

Editorial Proa, 453, pàgines.  Definitiu, el deixo, no puc. He arribat fins la pàgina 100 de 453,  crec que 100 són suficients pàgines perquè vegis si un llibre és interessant o no. Tothom en parla bé del llibre. Soc la nota discordant, l'ovella esgarriada del ramat.

No sé de que vol parlar l'autor, si de l'evolució arquitectònica de la masia catalana, el paper del Psuc durant el franquisme o del nivell de les universitats en els anys 50 i 60.

Els personatges són plans,  no ni ha tensió narrativa, no enganxa. No tinc cap delit en agafar el llibre, no hi penso.

Després hi ha narracions de vàries èpoques (quina mania)  hi ha moments que no les diferencia, has d'estar molt atent, sinó et perds.

De Cabré he llegit Les veus del Pamano, hi en va agradar molt, ara tinc por de llegir Jo confesso i que en passi el mateix que amb L'ombra de l'eunuc.

El factor humà

Sempre m'ha agradat fer retrats de persones, però també fer fotos de persones on les persones no són l'element principal de la composició. Gràcies al fotògraf Martin Gallego, vaig descobrir que aquestes fotos s'anomenen “El factor humà”. Un del màxims exponents d'aquesta tipus de fotografia va ser el fotògraf Cartier-Bresson.

Saló del Manga

Saló del Manga, Cornellà de Llobregat, 2010.

298 anys

Comencem el 2012, i ja fa 298 anys de l'ocupació espanyola, 298 anys sota el jou d'Espanya, i no han pogut amb nosaltres. Continuem resistint com a país, la llengua, pal de paller de la nació, també resisteix malgrat tots el atacs soferts.

Ara pensava amb els catalans que han mort aquests darrer any o més enllà i que no podran veure la plena llibertat del nostre poble.

Cada dia més catalans veuen clar que l'única sortida que li queda al país és la independència, ara només falta que els polítics siguin valents i facin el pas definitiu. El 2014, d'aquí dos anys és compliran 300 anys del jou d'Espanya, tant de bo ho puguem celebrar amb plena llibertat.

El Metge de Noah Gordon

He llegit l'edició del 1993, de Proa-Columna, l'edició original data del 1986. Ara l'edita Roca Editorial. Novel·la ja clàssica, doncs aquesta any ha fet 25 anys de la seva publicació, aleshores va ser tot un èxit editorial, que va provocar una trilogia, si bé els dos següents llibres amb un èxit més escàs..

Crec que és una gran novel·la, molt treballada, amb un extens treball previ de documentació, malgrat les seves 590 pàgines en cap moment s'ha fet pesada, m'ha recordat una mica Els Pilars de la Terra.

Ambientada en el segle XI, és l'història de Rob Cole un jove que per atzar s'introdueix en el món de la medicina i això el fa viatjar per mig món, des d'Anglaterra fins a Pèrsia, per aprofundir i adquirir els coneixements sobre medicina possibles, per esdevenir metge.

Aquest viatge és converteix en una narració trepidant plena d'aventures que fa que el lector quedi enganxat.

Fins ara de Noah Gordon només havia llegit El celler, per mi El metge és una novel·la molt més treballada, més consistent, comparada amb El Metge ara veig El Celler com una novel·la menor.

Escolta la meva veu de Susanna Tamaro.

Editada per Columna, 195 pàgines. És la segona part de Vés on et porti el cor, veieu apunt. Diuen que “nunca segundas partes fueron buenas”, doncs aquí és compleix el presagi.

La protagonista , torna a la casa on va créixer. Entre baguls, cartes i quaderns reconstrueix les peces del seu passat. Diu la contraportada, entre altres coses, que descobrirà les seves arrels més profundes i aconseguirà trobar-se a si mateixa.

El argument i l'idea del llibre pot donar per molt, però jo l'he trobat una novel·la plana, sense sorpreses, sense trempera. Per definir-la podríem dir que és un a novel·la, incolora, insípida i inodora. L'únic moment amb una mica d'emoció és quan  retroba el seu pare. Si és autobiogràfica, no valia la pena fer una novel·la sobre aquesta part de la seva vida i si no ho és, demostra l'autora molt poca imaginació per fer una obra de ficció.

Si de la primera part s'ha van vendre més de 13 milions de exemplars, no crec que ni de bon tros, aquest segon llibre hi arribi

El carrer dels Tres Llits de Roser Caminals.

 

Editada per edicions 62, he llegit l'edició de butxaca, 207 pàgines. A partir del protagonista,un jove hereu de la burgesia barcelonina, retrata la Barcelona dels primers anys del segle XX, els contrastos socials entre la burgesia i las classes més baixes, entre l'opulència i la misèria.

Hi ha lectors que la classificant com a novel·la negra, hi ha qui la compara amb altres novel·les sobre Barcelona; L'Ombra del vent, La ciudad de los prodigios, etc.

De Roser Caminals, fins ara només havia llegit, Cinc-cents bars i una llibreria, he de dir que aquesta m'ha agradat més, l'estructura narrativa és molt millor i la trama enganxa molt més, fa de molt bon llegir. Crec que aquesta novel·la per estructura, trama i tensió narrativa te tots els ingredients per fer-ne una pel·lícula. Seria com a Pretty Woman, però  a la catalana.

Una gran novel·la del tot recomanable.

Jo Bosch

El 20N, jo Bosch.

Sé el que estàs pensant de John Verdon

Editat per Proa, 414, pàgines. Primera novel·la d'aquest autor que una vegada jubilat de la seva feina de director creatiu de publicitat, s'ha posat a escriure i amb èxit.

Sé el que estàs pensant és un thriller que comença amb un dels personatges que rep vàries cartes anònimes d'amenaça on tot sembla indicar que el remitent pot llegir la seva ment. A partir d'aquí entra en escena una policia retirat David Gurney, amic de la víctima i començant a succeir misteriosos assassinats. La policia està desconcertada, creuen que es tracte d'un assassí en sèrie, finalment i després de diferents esdeveniments hi ha el desenllaç final, amb el descobriment del culpable.

La novel·la te uns quants dels ingredients tòpics i típics dels thriller. Aconsegueix mantenir la tensió narrativa, pràcticament al llarg de les 414 pàgines. El desenllaç final només li intueixes quan hi ets, és un bon final. Del tot recomanable si us agraden les novel·les d'intriga.