VI Lliga social de Fotografia 2009

El dimecres dia 18 de febrer, segona entrega de la Lliga, vaig presentar aquesta fotografia d'una competició de Sokatira, feta a Navarra l'estiu passat. La puntuació va ser de 7,27 punts quedant en vuitena posició, en la classificació general vaig en desena posició sobre un total de vint participants.

VI Lliga social de fotografia 2009

El passat dimecres dia 23 de gener, va començar la sisena edició de la lliga de fotografia, que cada any organitza l'AFA. Enguany com sempre, hi participo, encara que no tinc gaires fotos noves, tiraré una mica d'arxiu. En aquesta primera entrega hi presentat aquesta foto, feta a L'Alguer el maig del 2007, la puntuació ha estat de 6,23 punts hi quedat en quinzena posició de dinou participants.

Déu existeix ?

Curiosa aquesta campanya d’anuncis en els autobusos de Barcelona, que fan ateus i creients sobre l’existència o no de Déu.
En vàrem fer soci de l’església catòlica apostòlica i romana quan vaig néixer, evidentment que no en van preguntar si volia ser-ho, fins al començament de l’adolescència vaig ser un cristià modèlic, per imperatiu familiar, anava a missa cada diumenge. Però ja fa una colla d’anys que estic en excedència voluntària.
Ara mateix no se, si soc ateu, agnòstic o un ovella esgarriada del ramat cristià. I sobre la pregunta de si Déu existeix o no, els meus plantejaments racionals en fan pensar que no, Davant aquesta pregunta, una bona resposta es la que va donar en Jaume Estalrich a Ventdelplà, després de la mort del seu germà; “Jo no se si Déu Existeix. El que hem pregunto es ha que collons es dedica ?

La torna de la torna

Editat per Empúries el 1985, escrit per el col·lectiu Carlota Tolosa, grup d’estudiants de periodisme dirigits per el desaparegut i enyorat Ramon Barnils. El llibre explica la historia del MIL i d’en Salvador Puig Antich. He rellegit aquest llibre, que vaig llegir per primera vegada l’abril del 1985, desprès de veure un altre vegada la pel·lícula “Salvador”, recentment emesa per TV3, una pel·lícula colpidora que no et deixa indiferent i de la que ja vaig escriure un post quan la van estrenar, l’octubre del 2006.

A 40 per hora.

Em considero un persona ecologista, intento ser respectuós amb el medi ambient, reciclo tot el que puc, però he de confessar que començo a tenir ecofatiga. Ho dic per aquesta nova mesura que vol implantar els talibans de Iniciativa per Catalunya, de limitar la velocitat fins a 40 per hora segons la densitat del trànsit, amb l’excusa de limitar l’emissió de gasos contaminants.

Aquest fanàtics del ecologisme, començant posant avets que van en pedals, continuant prohibint l’ús de bosses de plàstics, limitant la velocitat dels cotxes i d’aquí quatre dies ens obligant a tots anar en bicicleta. Estic plantejant-me fer-me anti-ecologista.

Homenatge a Duran Lleida

Llegeixo avui amb consternació, a “La Vanguardia” que segons un sondeig del Institut Noxa, el inefable Duran Lleida, continua com el polític mes ben valorat (5,9 sobre 10). Sembla la reina mare, està per sobre del bé i el mal, ja vaig publicà fa un mesos un apunt sobre ell. Que la majoria d’aquest país, opini així, demostra el país que tenim, que Déu ens agafi confessats.
Duran Lleida dirigeix un partit que quan estava a govern, més que un partit era una agencia de col·locació. Afectat per varis casos de corrupció.
Ara la seva última brillant idea, ha estat apostar decididament per la “sociovergencia”, veu que es l’última esperança, per poder fer realitat el seu gran somni, ser ministre d’Espanya.

Carxofes a la brasa

En plena tardor, ja comença a fer fred i be de gust encendra la llar de foc. Aprofitant aquest fet, avui per dinar he cuinat un “Menú de tardor”: De primer unes carxofes a la brasa, de segon un entrecot a la brasa acompanyat de pebrot escalivat, tot regat per un Rioja negre, de postres una taronja, cafè i després un Hoyo de Monterrey.... sense paraules.
No es per dir-ho però les carxofes a la brasa em queden molt bé: Primer els hi tallo el tronc, després les esclafo contra el marbre de les cuina perquè quedin obertes, hi poso un mica de sal, pebre negre, oli de oliva i directes a la brasa un quart de hora llarg, depèn de la mida, i que aprofiti ......

El niño con el pijama de rayas

De John Boyne, he llegit la versió en espanyol editada per Salamadra, que vaig comprar a la Fira del llibre vell de Barcelona (9.- €).
El llibre es llegeix bé, es una novel·la certament, crua sobretot el seu final, jo la trobo una mica superficial, la trama donaria més de sí, he llegit comentaris de altres lectors que la consideren poc creïble, en tot cas es una novel·la, no te perquè ser una història certa. Per ser una dels llibres més venuts i tenir crítiques tan favorables, a mi m’ha decebut una mica, no ha complert amb les expectatives creades, malgrat tot es un llibre recomanable.

La velocidad de la luz

De Javier Cercas, editat per Tusquets, 305 pàgines, 8,95 €. Vaig comprar aquest llibre, perquè em va agradar “Soldados de Salamania”, Cercas sap escriure i no m’ha decebut.
El llibre va de menys a més, el principi costa que t’enganxi, però ho aconsegueix, hi arriba al màxim interès a la part “Puerta de piedra”.
La novel·la es narrada en primera persona de manera que sembla autobiogràfica; el personatge es un escriptor d’èxit, el segon personatge es un veterà de la guerra de Vietnam, una persona que la guerra marca definitivament i el canvia per la resta de la seva vida, la novel·la demostra que en una guerra al final tothom es víctima.
En definitiva per mi totalment recomanable.

Els absents

Fotografia del Cementiri de Sinera on hi ha enterrats els meus absents, avui 1 de novembre, un dia per recordar els morts, també amb un poema de Miquel Martí i Pol;

La teva absència.

Quan em desperto, sol, trobo la calma
de les terrasses altes del misteri
i em reconec, al cor del gran silenci,
en el record de tu.

Batega a penes
la nit, i els porticons mal ajustats
deixen entrar una incertesa melangia
ara t’esbullaria tendrament
els cabells, i amorós, escoltaria
el teu respir suau, cadenciós,
que tant sovint amb el meu compassava.

Canten els galls. Encara canten galls
al nostre poble, però tu no pots
sentir-los; ja mai més no els sentiràs,

Maleïda crisis !!!

Deia Sócrates, “Només sé, que no sé res”, jo que no soc cap savi ni molt menys soc conscient de que quan més sé, més m’adono que no sé res.

Dic això, arran de tot el que s’escriu i es parlar en el mitjans de comunicació, sobre la crisi que estem patint. Tothom opina alguns en molt bon criteri explicant de manera molt pedagògica el que esta passant, els motius i les conseqüències, etc.

Però molts vegades, els mitjans de comunicació, donen informacions parcials, mitges veritats o dades inexactes, especialment informació relativa actuacions del govern o de organismes públics aquesta informació arriba als ciutadans, després aquests opinan amb cartes als directors dels diaris, participant en programes de radio o televisió, en els comentaris boca a boca, amb amics o companys, etc. Com que parteixen de informacions no del tot certes, els comentaris que fan tenen sovint una gran dosi de demagògia.

En refereixo per exemple amb les mesures que vol prendre el govern per donar liquiditat amb el sistema financer espanyol.

Ernest Benach

El diari “ABC” i de retruc la “Brunete mediática”, (El Mundo, La Cope, etc.), han fet festa grossa amb el cost dels accessoris i el cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya. Fan la seva feina, si fos el cas del President del Parlament de La Rioja, no diríem res, però clar es tracte de Catalunya, ja se sap.
També si ha afegit a la festa, no podia ser un altre “La Vanguardia Española i de las Jons”, dedicant, dos dies, mes de mitja plana al tema, més un article de Jordi Juan.
No érem prous a la festa, hi ha posat cullerada en Joan Saura, (probablement un dels politics actuals més inútils).
Que la “Brunete mediática” qüestioni el costs del cotxe oficial de la segona autoritat de Catalunya, entraria dintre la normalitat, però que es qüestioni des de Catalunya, no te perdó de Déu, on hem arribat. Quin país !!!

Sokatira

Avui volia anar al Montnegre, ha tirar fotos, a veure si aquest inici de tardor en portava alguna imatge interessant. Finalment no ha pogut ser, el cel tapat hi ha començat a espurnejar. Però com que tinc ganes de penjar fotos al bloc, aquí deixo aquestes dues fetes el passat mes d’agost a Navarra; practicant el Sokatira.

Gegants

Fotos de la Cercavila Nocturna de Gegants, que es va fer per Sant Roc. Aquestes estan fetes a pols i amb flash, el resultat; fotos de poca qualitat, la foto nocturna es molt difícil, haurem d’anar aprenen.

Marçal

En Marçal sempre està a punt per tirar-li una foto. Està tirada picant, després amb el Photoshop he pujat el nivell de blanc i passat a negre. Un retrat diferent.

Avia i neta

Es una foto senzilla però entranyable, l’avia i la neta. Des d'aquest lloc es veu tot Arenys i el fons els Tres Turons, que deu senyalar ?

Pescant

Foto d’avui el matí al port d’Arenys, m’agrada la composició, crec que l’enquadrament dels dos elements es correcta.

Pluja

Arribat la tardor i amb ella les primeres pluges, avui hi fet unes quantes proves amb el macro, no n’estic del tot content, haurem d’anar millorant Està feta sense trípode, a 400 ISO i velocitat 1/80, no he tirat amb les millors condicions.

Tretze Tristos Tràngols

De l’Albert Sánchez Piñol, editat per La Campana, 167 pàgines. Sense pena ni gloria, com diu el títol son tretze contes tristos, jo destacaria: “Mai no compris xurros en diumenge” i “Només digues si encara m’estimes”. Els contes a part de tenir en comú la tristesa, alguns els podríem englobar dintre la literatura fantàstica. D’aquest mateix autor m’agrada’t més les dues novel·les publicades, “La pell Freda i “Pandora el Congo”.

El sendero

De l’escriptor egipci Naguib Mahfuz, Premi Nobel de Literatura el 1988, editada en castellà per Ediciones Martínez Roca (7,95 €), crec que no està editada en català. Tenia curiositat de llegir aquest autor, fa un parell d’anys vaig llegir “El callejón de los milagros” , i l’altre dia remenant en una llibreria vaig trobar aquesta llibre. Es llegeix en un moment (246 pagines), es una novel·la en la que un jove investiga el seu passat buscant el seu pare, després de la mort de la seva mare, ambientada els anys 40, no deixar de ser una denuncia de les situacions de injustícia social que viu Egipte