Riu Ohre

Terezin (República Txeca)

Confusión de sentimientos de Stefan Zweig

Versió en espanyol, editada per Acantilado, 105 pàgines. Novel·la curta però intensa, com ens te acostumats Zweig. Un prestigiós professor, evoca els seus anys d'estudiant quan aleshores un brillant professor, li desperta la passió per l'estudi i el coneixement, l'idolatra, queda emmirallat davant les seves classes , la manera que te de transmetre el seus coneixements. Serà el seu deixeble i l'ajuda acabar las seva gran obra sobre la història del teatre de Globe de Londres. Però la relació mestre-deixeble, no serà fàcil, Roland, l'alumne, a vegades se sent ignorat o tractat en menyspreu, el mestre mostra distancia i poc agraïment per la feina del deixeble.

Vol fugir, perquè es fica al llit amb la dona del mestre, la relació marital es peculiar i el mestre li confessar que es un matrimoni de compromís. Però Roland ho considera una traïció. Finalment el mestre li confessa els motius de la seva actitud, reconeix la seva homosexualitat, el turment que suposa viure la seva sexualitat i li confessa que està enamorat d'ell.

Novel·la intensa, saviesa, veneració, sofriment, amor, passió, etc. Una vegada més Zweiz entra dins el cor i en la profunditat dels sentiments humans.

La dona de verd

Fes (Marroc)

La torre mestra de Jennifer Egan.

Editada per Edicions de 1984, 313 pàgines. L'autora no és gaire coneguda aquí, només hi ha dos llibres seus traduïts al català, però a EEUU ha guanyat els premis Pulitzer i Nacional de Crítica. Història de dos cosins, en Howard i en Danny, marcats per una experiència traumàtica d’infantesa. En Howard és un triomfador, ric i jubilat als 34 anys, en Danny és un fracassat de la vida, es reuneixen vint anys després per restaurar un castell medieval mig abandonat perdut en mig de la República Txeca, propietat d'en Howard que el vol convertir en un hotel de luxe. El narrador però, es en Ray un pres tancat a la presó, que fa un curs d'escriptura i està enamorat de la seva professora, la Holly a qui intentar impressionar.
L'autora alterna relats de la narració de Ray amb l'historia d'en Howard i en Danny al castell. 

Per mi la novel·la s'ha fet molt pesada, no es fins el final que agafa una mica d'interès. L'autora acostuma escriure novel·les angoixants i amb perfil psicològic, la seva narrativa és coneguda per poc convencional.

Pizzeria Giovanni

Praga (2014)

XI Lliga social de fotografia de l’AFA

Tercer lliurament d’aquesta lliga, he presentat aquesta fotografia feta al Barri de la Barceloneta de Barcelona. La puntuació ha estat de 6,48 punts sobre 10, he quedat en desena posició de vint participants, bon resultat, a la classificació general he pujat dos llocs ara vaig catorzé amb 20,47 punts.

Arenys inesperat

La meva aportació a l'exposició col·lectiva de l'AFA, "Arenys inesperat".

Carrrer Dues Soles

Carrer Dues Soles de Vic (Osona)

No m’agraden els animals.

Darrerament  he escoltat o llegit aquesta frase, queda molt snob, sobretot si ets un intel·lectual. Em recorda fa 30 o 40 anys, com quedava molt bé dir que no t’agradava el futbol, (era cosa del populatxo), fins que Vázquez Montalban, va dir que li agradava molt, que anava cada diumenge al Camp Nou, a partir d’aquí el futbol era art i anar al Camp Nou  com anar al Liceu, hi ha gent que les seves opinions són com el penells.

Doncs bé a mi si que m’agraden els animals, sobretot els de la meva mateixa especia i de sexe contrari, m’agraden tant que comparteixo la meva vida amb un d’ells, amb la qual fins i tot he tingut descendència.

Després hi ha els animals de altres espècies,  que també m’agraden, però aquests cuinats, estic pensant amb el pollastre rostit, l’entrecot de vedella a la brasa, o el porc del que s’aprofita tot. I els peixos; un llobarro, un rèmol, un besuc al forn amb patates i ceba. També hi ha altres espècies que no et fan gens de gràcia i com més lluny millor, rèptils, depredadors, etc.

Però entre tots els animals no racionals ni ha un de molt especial: el gos;que fa “només” 14.000 anys que fou domesticat i conviu amb els humans.

El meu gos m’espera cada dia quan arribo, sempre esta content, perquè ells mai tenen un mal dia, remena la cua, està apunt per sortir a caminar, perquè ell sempre en te ganes, i sortim cada dia a caminar que fa que millori els meu nivell de colesterol i la meva salut cardiovascular.

Es una amic fidel, que et  mira, t’ observa, et llepa, et crida, sempre està al teu costat, però mai té un mal dia, té totes les virtuts del humans i cap del seus defectes.

Les reflexions de Joan Margarit

Escolto l’entrevista que fa Sílvia Cóppulo  al poeta  Joan Margarit en el programa El Suplement de Catalunya Ràdio. M’han agradat dues interessant reflexions, que ha dit: la primera sobre l’opulència:

 “ Som uns essers que no estem preparats per l’opulència, estem preparats per la necessitat, quan creues la ratlla en que ja no necessites res en converteixes en un esser objecte. Es aquell ser que necessitar un llit d’un quilòmetre, quan tan sols per jeure  necessitem dos metres.”

I la segona sobre l’interior: “ La ciència t’ajudarà a no patir físicament de la intempèrie que és l’univers, del fred, del gel, estem bé perquè algú ha inventar la calefacció, només prement un boto et salva de la intempèrie física. Ara si la intempèrie moral t’ataca, em vols explicar qui botó premeràs? Quan et deixa un ser estimat, algú que necessites, no ni ha de botó, només et queda una sèrie de coses, com ara: la poesia, la música, la filosofia, per alguns la religió i no gaires més, sis o set coses”.

Vinarna

Terezin (República Txeca).

Santi Vidal

Resulta que el Jutge Vidal, que viu apassionadament la seva professió, que no és un funcionari gris, si no un intel·lectual, català i independentista, en les  seves hores lliures, amb altres persones, s'ha dedicat a escriure un esborrany de la que pot ser la futura constitució catalana. Per aquest fet pot perdre la seva feina, bé gairebé segur que la perd, una feina que és la seva vocació, una feina que la fa de gust. Això pot passar, passarà, perquè a Espanya, s’ha reformat tímidament el poder legislatiu i executiu però no el judicial, que continua amb mans dels franquistes i del seus hereus sociològics.

Doncs bé, molts independentistes; intel·lectuals, opinadors, articulistes, tertulians i altres especies, es dediquen a carregar-se i criticar la constitució feta per jutge Vidal. Pots estar d’acord o no, (recordeu que s’ha basat amb les constitucions de països com Suïssa, Dinamarca, Suècia, Noruega, Islàndia, etc.). Però ell es juga la feina i el seu propi país, per sort no majoritàriament, es dediquen a la critica i també a la burla (BernatDedéu). M’agradaria preguntar a molts d’aquest personatges que han fet ells per Catalunya.

Som uns desagraïts i uns inconscients, i no tenim en compte que l’enemic és molt fort, molt gran i es defensarà amb totes les seves armes legals i il·legals, i davant d’això, la nostra millor arma es la unitat, no que ens posem a discutir entre nosaltres si l’esborrany es bo o no, total una discussió doblement estèril, la constitució catalana la redactarà el Parlament de Catalunya.

XI Lliga social de fotografia de l’AFA

Segon lliurament d’aquesta edició de la lliga, he presentat aquesta fotografia feta a Cardona una dia plujos. La puntuació ha estat de 7,79 punts sobre 10, he quedat en vuitena posició de vint-i-dos participants, bon resultat, a la classificació general vaig setze amb 13,99 punts.

Surf

Platja de la Musclera (Arenys de Mar)

Sense títol

Porto (2013)

La pujada

Estem sortint de la crisi ?

A la feina els clients sovint em fan aquesta pregunta. Jo els contesto que sembla ser que els indicador macroeconòmics indiquen que si, però que malauradament aquesta millora encara  no es veu reflectida a la gent de carrer. Augmentant les exportacions, baixa la prima de risc, augmenta tímidament el consum etc., però la taxa d’atur encara és manté en nivells excessivament alts.

Hi ha però fets totalment subjectius que em fan pensar que probablement sigui veritat que estem sortint de la crisi, el que ara explicaré és pot considerar un fet totalment anecdòtic o significatiu:

En últims 10 o 15 anys, he anat algunes vegades, la majoria convidat,  a menjar  a un reconegut restaurant de la comarca, especialista en peix i marisc, les factures dels àpats solen ser proporcionals a l’excel·lència de la seva cuina. En els anys de l’eufòria econòmica i constructora, si no tenies taula reservada no dinaves, cada dia estava ple i un  munt de cambrers anant amunt i avall. Hi vaig tornat el novembre del 2013 i en tot el restaurant tan sols hi havia ocupada una taula, la nostra, la resta del menjador buit, feia certa pena de veure. La falta de clients era un símptoma evident de la  crisi econòmica, les taules que anys enrere estaven ocupades per promotors immobiliaris i altres especies del  món del totxo, ara estaven buides.

Doncs aquesta setmana he tornat anar a dinar en aquest restaurant, l’aspecte del menjador no era ni el frenètic d’abans de la crisi, ni el gèlid de l’any 2013, aproximadament la mitat de les taules estaven ocupades, anecdòtic o significatiu,  ho podem considerar un símptoma que estem sortint de la crisi.