Quiet

Quiet d’en Màrius Serra, editat per Empúries, 148 pàgines, 15 €. No havia llegit mai cap llibre d'en Màrius Serra, però si que el segueixo en els seus articles a La Vanguardia.

El llibre tracte de les seves experiències amb el seu fill petit, en Llullu, que va néixer amb una gran discapacitat. Crec que ha de ser molt difícil per un pare explicar les teves experiències amb un fill discapacitat. En aquest cas qui escriu ? el pare-escriptor o l’escriptor-pare ?
Jo crec que l’escriptor que es pare que amb un subtil sentit del humor descriu situacions quotidianes, que fan reflexionar el lector sobre aquesta problemàtica, també transmet un missatge en el sentit, que la seva família, intenta viure aquesta situació amb la màxima normalitat. Un llibre molt encertat !!!

Els homes que no estimaven les dones.

Maleïda pluja, Setmana Santa passada per aigua, a plogut gaire bé cada dia, la part positiva es que he pogut destinar més temps a la lectura, i literàriament parlant, he anat de vacances a Suècia, tot llegint Els homes que no estimaven les dones de Stieg Larsson, editat per Columna, 625 pàgines, 22,50 €.
Es un llibre de trepidant, si el deixava una estona, tenia la necessitat de tornar-hi, feia temps que no em passava això amb un llibre. En quan els personatge si bé en Blomkvist, es un periodista amb trets més comuns, trobo a la Salander un personatge fascinant i molt literari. Si voleu passar una bona estona, us recomano la lectura.
Un fet curiós del autor es que va morir poc després d’entregar els manuscrits de la trilogia a la seva editora, hi no va veure en vida l’èxit dels llibres.
Me’n vaig corrents a comprar la segona part, “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina”.

Gran Torino

Ahir vespre vaig anar a veure Gran Torino, de Clint Eastwood, en va agradar, una pel·lícula del tot recomanable, son 116 minuts del millor Eastwood. He vist totes les seves pel·lícules, algunes dos , tres i quatre vegades, soc un admirador seu, com a director i també com actor. En fa certa gracia, des de fa uns anys, tots el crítics de cinema i molts pseudointelectuals, lloen l’obra d’en Clint Eastwood, els mateixos que abans criticaven les seves pel·lícules i les posaven a parir, ja et direu si el Clint Eastwood, actor de Gran Torino, no es el mateix actor de Harry o dels westerns. En tot cas que reconeixen la seva obra, val més tard que mai, crec que va ser “Sense perdó”, la pel·lícula que va marcar el inici del seu reconeixement, per part d’aquesta colla de babaus, una pel·lícula que jo vaig trobar excessivament lenta, però clar jo no soc crític de cinema.

La Bíblia de fang

La Bíblia de fang de Júlia Navarro, editat per Random House Mondadori, edició de butxaca 9,45 €, 766 pàgines. No m’ha convençut, vaig llegir altres dos llibre de la mateixa autora: La sang dels innocents i la Germandat del Sant Sudari, i els vaig trobar millors. Aquest concretament, el fet de tenir varis escenaris obert amb diferents protagonistes i també històries, de diferents èpoques el fan una mica feixuc, per exemple, per mi sobre total la part de l’historia del escrivà. Tot hi no arribar a ser un llibre d’aquets que et cauen del les mans, quan acabes un capítol no frises per continuar amb el següent. Ara mateix crec que tinc un mica de saturació de novel·la històrica, haurem de canviar de gènere.

VI Lliga social de Fotografia 2009

Dimecres 19 de març, tercera entrega de la Lliga, vaig presentar aquesta foto de Venècia. Estic força satisfet de com va quedar la foto, sobretot les diferent llums, vaig aclarir una mica la part esquerra, amb una capa d'ajust i després vaig passar un filtre per donar volum. La puntuació va ser 6,57 punts, quedant amb vuitena posició. En la classificació general segueixo en desena posició sobre vint participants.

VI Lliga social de Fotografia 2009

El dimecres dia 18 de febrer, segona entrega de la Lliga, vaig presentar aquesta fotografia d'una competició de Sokatira, feta a Navarra l'estiu passat. La puntuació va ser de 7,27 punts quedant en vuitena posició, en la classificació general vaig en desena posició sobre un total de vint participants.

VI Lliga social de fotografia 2009

El passat dimecres dia 23 de gener, va començar la sisena edició de la lliga de fotografia, que cada any organitza l'AFA. Enguany com sempre, hi participo, encara que no tinc gaires fotos noves, tiraré una mica d'arxiu. En aquesta primera entrega hi presentat aquesta foto, feta a L'Alguer el maig del 2007, la puntuació ha estat de 6,23 punts hi quedat en quinzena posició de dinou participants.

Déu existeix ?

Curiosa aquesta campanya d’anuncis en els autobusos de Barcelona, que fan ateus i creients sobre l’existència o no de Déu.
En vàrem fer soci de l’església catòlica apostòlica i romana quan vaig néixer, evidentment que no en van preguntar si volia ser-ho, fins al començament de l’adolescència vaig ser un cristià modèlic, per imperatiu familiar, anava a missa cada diumenge. Però ja fa una colla d’anys que estic en excedència voluntària.
Ara mateix no se, si soc ateu, agnòstic o un ovella esgarriada del ramat cristià. I sobre la pregunta de si Déu existeix o no, els meus plantejaments racionals en fan pensar que no, Davant aquesta pregunta, una bona resposta es la que va donar en Jaume Estalrich a Ventdelplà, després de la mort del seu germà; “Jo no se si Déu Existeix. El que hem pregunto es ha que collons es dedica ?

La torna de la torna

Editat per Empúries el 1985, escrit per el col·lectiu Carlota Tolosa, grup d’estudiants de periodisme dirigits per el desaparegut i enyorat Ramon Barnils. El llibre explica la historia del MIL i d’en Salvador Puig Antich. He rellegit aquest llibre, que vaig llegir per primera vegada l’abril del 1985, desprès de veure un altre vegada la pel·lícula “Salvador”, recentment emesa per TV3, una pel·lícula colpidora que no et deixa indiferent i de la que ja vaig escriure un post quan la van estrenar, l’octubre del 2006.

A 40 per hora.

Em considero un persona ecologista, intento ser respectuós amb el medi ambient, reciclo tot el que puc, però he de confessar que començo a tenir ecofatiga. Ho dic per aquesta nova mesura que vol implantar els talibans de Iniciativa per Catalunya, de limitar la velocitat fins a 40 per hora segons la densitat del trànsit, amb l’excusa de limitar l’emissió de gasos contaminants.

Aquest fanàtics del ecologisme, començant posant avets que van en pedals, continuant prohibint l’ús de bosses de plàstics, limitant la velocitat dels cotxes i d’aquí quatre dies ens obligant a tots anar en bicicleta. Estic plantejant-me fer-me anti-ecologista.

Homenatge a Duran Lleida

Llegeixo avui amb consternació, a “La Vanguardia” que segons un sondeig del Institut Noxa, el inefable Duran Lleida, continua com el polític mes ben valorat (5,9 sobre 10). Sembla la reina mare, està per sobre del bé i el mal, ja vaig publicà fa un mesos un apunt sobre ell. Que la majoria d’aquest país, opini així, demostra el país que tenim, que Déu ens agafi confessats.
Duran Lleida dirigeix un partit que quan estava a govern, més que un partit era una agencia de col·locació. Afectat per varis casos de corrupció.
Ara la seva última brillant idea, ha estat apostar decididament per la “sociovergencia”, veu que es l’última esperança, per poder fer realitat el seu gran somni, ser ministre d’Espanya.

Carxofes a la brasa

En plena tardor, ja comença a fer fred i be de gust encendra la llar de foc. Aprofitant aquest fet, avui per dinar he cuinat un “Menú de tardor”: De primer unes carxofes a la brasa, de segon un entrecot a la brasa acompanyat de pebrot escalivat, tot regat per un Rioja negre, de postres una taronja, cafè i després un Hoyo de Monterrey.... sense paraules.
No es per dir-ho però les carxofes a la brasa em queden molt bé: Primer els hi tallo el tronc, després les esclafo contra el marbre de les cuina perquè quedin obertes, hi poso un mica de sal, pebre negre, oli de oliva i directes a la brasa un quart de hora llarg, depèn de la mida, i que aprofiti ......

El niño con el pijama de rayas

De John Boyne, he llegit la versió en espanyol editada per Salamadra, que vaig comprar a la Fira del llibre vell de Barcelona (9.- €).
El llibre es llegeix bé, es una novel·la certament, crua sobretot el seu final, jo la trobo una mica superficial, la trama donaria més de sí, he llegit comentaris de altres lectors que la consideren poc creïble, en tot cas es una novel·la, no te perquè ser una història certa. Per ser una dels llibres més venuts i tenir crítiques tan favorables, a mi m’ha decebut una mica, no ha complert amb les expectatives creades, malgrat tot es un llibre recomanable.

La velocidad de la luz

De Javier Cercas, editat per Tusquets, 305 pàgines, 8,95 €. Vaig comprar aquest llibre, perquè em va agradar “Soldados de Salamania”, Cercas sap escriure i no m’ha decebut.
El llibre va de menys a més, el principi costa que t’enganxi, però ho aconsegueix, hi arriba al màxim interès a la part “Puerta de piedra”.
La novel·la es narrada en primera persona de manera que sembla autobiogràfica; el personatge es un escriptor d’èxit, el segon personatge es un veterà de la guerra de Vietnam, una persona que la guerra marca definitivament i el canvia per la resta de la seva vida, la novel·la demostra que en una guerra al final tothom es víctima.
En definitiva per mi totalment recomanable.

Els absents

Fotografia del Cementiri de Sinera on hi ha enterrats els meus absents, avui 1 de novembre, un dia per recordar els morts, també amb un poema de Miquel Martí i Pol;

La teva absència.

Quan em desperto, sol, trobo la calma
de les terrasses altes del misteri
i em reconec, al cor del gran silenci,
en el record de tu.

Batega a penes
la nit, i els porticons mal ajustats
deixen entrar una incertesa melangia
ara t’esbullaria tendrament
els cabells, i amorós, escoltaria
el teu respir suau, cadenciós,
que tant sovint amb el meu compassava.

Canten els galls. Encara canten galls
al nostre poble, però tu no pots
sentir-los; ja mai més no els sentiràs,

Maleïda crisis !!!

Deia Sócrates, “Només sé, que no sé res”, jo que no soc cap savi ni molt menys soc conscient de que quan més sé, més m’adono que no sé res.

Dic això, arran de tot el que s’escriu i es parlar en el mitjans de comunicació, sobre la crisi que estem patint. Tothom opina alguns en molt bon criteri explicant de manera molt pedagògica el que esta passant, els motius i les conseqüències, etc.

Però molts vegades, els mitjans de comunicació, donen informacions parcials, mitges veritats o dades inexactes, especialment informació relativa actuacions del govern o de organismes públics aquesta informació arriba als ciutadans, després aquests opinan amb cartes als directors dels diaris, participant en programes de radio o televisió, en els comentaris boca a boca, amb amics o companys, etc. Com que parteixen de informacions no del tot certes, els comentaris que fan tenen sovint una gran dosi de demagògia.

En refereixo per exemple amb les mesures que vol prendre el govern per donar liquiditat amb el sistema financer espanyol.

Ernest Benach

El diari “ABC” i de retruc la “Brunete mediática”, (El Mundo, La Cope, etc.), han fet festa grossa amb el cost dels accessoris i el cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya. Fan la seva feina, si fos el cas del President del Parlament de La Rioja, no diríem res, però clar es tracte de Catalunya, ja se sap.
També si ha afegit a la festa, no podia ser un altre “La Vanguardia Española i de las Jons”, dedicant, dos dies, mes de mitja plana al tema, més un article de Jordi Juan.
No érem prous a la festa, hi ha posat cullerada en Joan Saura, (probablement un dels politics actuals més inútils).
Que la “Brunete mediática” qüestioni el costs del cotxe oficial de la segona autoritat de Catalunya, entraria dintre la normalitat, però que es qüestioni des de Catalunya, no te perdó de Déu, on hem arribat. Quin país !!!

Sokatira

Avui volia anar al Montnegre, ha tirar fotos, a veure si aquest inici de tardor en portava alguna imatge interessant. Finalment no ha pogut ser, el cel tapat hi ha començat a espurnejar. Però com que tinc ganes de penjar fotos al bloc, aquí deixo aquestes dues fetes el passat mes d’agost a Navarra; practicant el Sokatira.

Gegants

Fotos de la Cercavila Nocturna de Gegants, que es va fer per Sant Roc. Aquestes estan fetes a pols i amb flash, el resultat; fotos de poca qualitat, la foto nocturna es molt difícil, haurem d’anar aprenen.

Marçal

En Marçal sempre està a punt per tirar-li una foto. Està tirada picant, després amb el Photoshop he pujat el nivell de blanc i passat a negre. Un retrat diferent.

Avia i neta

Es una foto senzilla però entranyable, l’avia i la neta. Des d'aquest lloc es veu tot Arenys i el fons els Tres Turons, que deu senyalar ?

Pescant

Foto d’avui el matí al port d’Arenys, m’agrada la composició, crec que l’enquadrament dels dos elements es correcta.

Pluja

Arribat la tardor i amb ella les primeres pluges, avui hi fet unes quantes proves amb el macro, no n’estic del tot content, haurem d’anar millorant Està feta sense trípode, a 400 ISO i velocitat 1/80, no he tirat amb les millors condicions.

Tretze Tristos Tràngols

De l’Albert Sánchez Piñol, editat per La Campana, 167 pàgines. Sense pena ni gloria, com diu el títol son tretze contes tristos, jo destacaria: “Mai no compris xurros en diumenge” i “Només digues si encara m’estimes”. Els contes a part de tenir en comú la tristesa, alguns els podríem englobar dintre la literatura fantàstica. D’aquest mateix autor m’agrada’t més les dues novel·les publicades, “La pell Freda i “Pandora el Congo”.

El sendero

De l’escriptor egipci Naguib Mahfuz, Premi Nobel de Literatura el 1988, editada en castellà per Ediciones Martínez Roca (7,95 €), crec que no està editada en català. Tenia curiositat de llegir aquest autor, fa un parell d’anys vaig llegir “El callejón de los milagros” , i l’altre dia remenant en una llibreria vaig trobar aquesta llibre. Es llegeix en un moment (246 pagines), es una novel·la en la que un jove investiga el seu passat buscant el seu pare, després de la mort de la seva mare, ambientada els anys 40, no deixar de ser una denuncia de les situacions de injustícia social que viu Egipte

Radars

He tornat de vacances d’Euskalerria, he fet més de 1.600 quilometres, per diferents carreteres i autopistes de Catalunya, Aragó i Euskalerria, he trobat 9 radars i sabeu on? Tots ells a Catalunya, des de la “frontera” a casa meu, poc més de 200 quilometres i sense comptar els de la Ronda de Barcelona. Segons el Servei Català de Trànsit ha Catalunya hi ha instal·lats 96 radars fixos.
Ara ja podem incorporar com a típic català, els radars, juntament amb el pa amb tomàquet, la sardana, els castells i sobre tot el peatges.. quin país !!!!.

VI Concurs de Fotografia Fira del Solstici d’Estiu.

Una vegada conegut el veredicte del jurat, hi guanyat el tercer premi amb aquesta foto. De les tres que vaig presentar, es la que més m’agrada.

Los girasoles ciegos

Los girasoles ciegos de Alberto Méndez, editada per Anagrama, 155 pàgines, es el seu primer i únic llibre, i l’èxit li arribat una vegada mort (2004).
Editat l’any 2004 va tenir bones crítiques, es va esgotar de seguida i no el vaig poder comprar, no hi vaig pensar més fins l’altre dia que triant els llibres per llegir aquestes vacances el vaig trobar, ara ja va per la vintena edició, 100.000 exemplars venuts.
Es un llibre del tot recomanable, parlar de quatre històries, que resulta que estan enllaçades entre si, retrata en duresa la postguerra civil espanyola.
Llegint aquest llibre te n’adones el que comporta una guerra, quan de sofriment, quantes il·lusions trencades, quans projectes inacabats, que inútil i estèril resulta aquest vessament de sang. Sempre me preguntat, quin país seriem sense el retrocés que va suposar la guerra civil.
Aquest llibre per el seu contingut, per el seu missatge, per la reflexió que comporta, el faria de lectura obligatòria als instituts de secundaria.

Un món sense fi

De Ken Follett editat en català per Edicions 62, traduïda per Concepció Iribarren, 1.258 pàgines, deu pesar més de 2 quilos, des de el punt de vista pràctic es un llibre incòmode de llegir.
La subtitulen com la continuació d’Els Pilars de la Terra, però l’únic que hi ha en comú es que l’autor la situa en el mateix lloc 200 anys mes tard i els protagonistes son descendents dels personatges d’Els Pilars, si no has llegit la primera part pots seguir el llibre perfectament.
Com a obra literària, per mi es un bon llibre, vaig quedar atrapat des de el començament i m’ha creat la necessitat de llegir cada dia, no el podia tenir a la tauleta de nit sense obrir. Hi quedat atrapat tan o més que Els Pilars de la Terra.
Encara que es tracte de una novel·la, crec que narra en precisió, la duresa de la vida en l’Europa medieval, el patiment dels serf, els privilegis de la noblesa i la influencia de l’església. He llegit alguna crítica que diu, des de el punt de vista històric hi ha algunes errades, jo que no tinc grans coneixements d’història no els hi trobat.
Dins el llibre hi ha parts que la podrien catalogar de novel·la eròtica, dons es descriuen varis actes sexuals, en pels i senyals, hi mai més ben dit, també hi ha situacions de lesbianisme entre monges i de homosexualitat entre monjos, hi ha violacions i relacions no consentides, es a dir sexe per tot el gustos.Si t’agrada la novel·la històrica, no ho dubtis, llegeix-la, si et va agradar Els Pilars de la Terra, també. Si es cristià integrista, millor que llegeixis un altre llibre

Finançament

El finançament de Catalunya, es un tema massa seriós per fer-hi acudits, es la mare dels ous, es el tot o res, es hi juguem el futur com a país, sense diners no es pot fer res. Molts del problemes que patim els ciutadans de Catalunya, en sanitat, ensenyament, infraestructures, etc. quedarien en gran part resolts amb un millor finançament. Ara els nostres dirigents estan negociant un nou sistema, sembla que hi ha unitat entre totes les forces polítiques catalanes, ja era hora, a veure quan dura, m’agradaria ser optimista i confiar en els nostres polítics, però per part dels espanyols no es pot esperar res de bo. El millor finançament es la independència.

VI Concurs de fotografia Fira del Solstici d’Estiu

Aquesta any he presentat fotos al concurs que organitza cada any la Fira del solstici, aquí teniu les tres obres presentades, es una trilogia que jo titularia MANS, hi que vol remarcar la feina feta a mà. El dia 16 d’agost es farà públic el veredicte.

LLengua

Avui esperant un encàrrec, he estat una hora en una terrassa d’un bar de la plaça Marina de Sants a Barcelona. Mentre prenia un cafè he estat badant i observant la gent, en tota l’estona només he sentit a dues persones parlant català, tots els rètols de la plaça estan escrits en espanyol, excepte un de la Generalitat que anuncia la construcció d’una línea de metro. Quina es la llengua que està en retrocés i en perill de desaparició a Catalunya ? Quan veig actituds com la dels firmants del “Manifiesto”, penso, ...... fills de puta !!!!

He votat NO.

Avui 6 de juliol s’ha votat la moció de censura a l’actual junta directiva de FC Barcelona, jo com a soci del club he votat NO a la moció de censura, entre d’altres per els següents motius:

- El balanç global de l’actual junta directiva es positiu, malgrat aquest dos últims anys.
- La situació, esportiva, econòmica i social del club ha millorat substancialment des de que hi ha l’actual junta directiva.
- La situació actual no justifica el fet que la junta no pugui acabar els seu mandat.
- El socis promotors de la moció de censura, no et transmeten cap confiança.
- En Joan Laporta, es el primer president en molts anys que exerceix de català, sense complexos.

Espero i desitjo que guanyi el sentit comú, que guanyi el NO.

Tastet fotogràfic

En el marc de la 26a Fira del Solstici d’Estiu d’Arenys de Mar, ahir 21 de juny en el Pati del Calisay, es va celebrar el tastet fotogràfic. Que vol ser un espai obert a tothom, per poder exposar una síntesis de les seves obres i així poder donar-se a conèixer. Aquí teniu una mostra de les fotos que vaig exposar.

Crònica del 25è Congrés Nacional d’ERC

Ahir vaig participar en el congrés d’ERC, i les coses no varem anar del tot bé. La part positiva, es va aprovar la ponència política, els informes del president i del secretari general sortints i el dos sector crítics, reagrupament.cat i esquerra independentista, es van comprometre ha seguir en el partit i expressar les discrepàncies amb la direcció, per els conductes reglamentaris, si be resulta lògic i normal, abans del congres jo no ho tenia tan clar. Com aspectes negatius en destacaria dos, un el congrés no ha servit per tancar ferides i anar tots a una i l’altre com a conseqüència de la primera es que l’executiva només representa un sector, es una executiva de vaig perfil polític, amb aires de provisionalitat.

A part voldria fer algunes consideracions:

1ª/ Estic una mica cansat del que sempre a Esquerra, hi hagi tants sectors, clans, capelletes, etc. i crec no equivocar-me si aquesta opinió es compartida per una amplia majoria de militància. Si be enriqueix el debat, la majoria de vegades més que diferencies ideològiques o estratègiques el que hi ha son diferencies personals.

2ª/ Jo no vaig votar a Puigcercós i a Ridao, però la majoria els ha escollit president i secretari general, per tant ara son el meu president i el meu secretari general.

3º/ El objectiu d’ERC es d’independència, aquest fet ens fa incomodes davant la majoria de mitjans de comunicació, i fa que es donin un tracte despectiu i parcial, un exemple: El procés modèlic d’escollir el president i el secretari general per sufragi universal, cas únic a l’estat espanyol i que ha merescut elogis de la premsa estrangera, part de la premsa d’aquí, el contrari, ho destaquen només com un enfrontament.

4ª/ Els votants i militants d’ERC, som molt autocrítics, jo diria que som masoquistes, ens agrada fuetejar-nos, potser som massa apassionats, hem de ser conscients que el camí cap a d’independència es una camí llarg i costos. Hem comés errors i hem fet coses malament i altres molt malament, en els darrers comicis electorals hem perdut molts vots, però parafrasejant la ja famosa frase d’en Laporta diria “al loro, que no estamos tan mal”.

Jo no volaré amb Air Berlin

Déu n’hi do la polèmica que ha generat les paraules del president de Air Berlin, Joachim Hunold, que els alemanys es donin lliçons de llibertat, es una mica sarcàstic, i que es donin lliçons d’idiomes també, ells que viuen a Mallorca, Fuengirola, Marbella o Lloret de Mar i son incapaços de parlar ni una paraula de castellà, en conec personalment a més d’un, de dos i de tres.
En quan al president de la companyia, algú la qualificat de nazi, jo crec que es un pobre ignorant.

****

Nicht Schlecht die Polemik, die die Wörter des Präsidenten erzeugt hat, von Air Berlin, Joachim Hunold, dass die Deutschen sich Freiheitslektionen geben, istsich ein bisschen sarkastisch, und die sich auch Sprachlektionen geben, weder sie, die in Mallorca lebenwohnen, Fuengirola, Marbella oder Lloret de Mar und Müdigkeit, unfähig, zu sprechen noch ein Spanischwort, kenne ich davon persönlichpersonell zusätzlich zu einem, von zweien und von dreien.
In wann zum Präsidenten der GesellschaftUnternehmens, jemand die bezeichnet als Nazi, glaubehalte ich daßalsdas istsich ein unwissender Armer.

V Lliga social de fotografia 2008

Autoretrat, aquest era el tema obligat de la darrera entrega de la lliga, del dimecres 4 de juny. Vaig presentar aquesta foto meva, retocada amb el fhotoshop, amb l’eina “umbral” li vaig donar la tonalitat negre i desprès vaig fer el fondo vermell perquè ressaltés. La puntuació obtinguda es de 7,56 sobre 10 i vaig quedar amb 6è lloc sobre 12 participants.
En la classificació final hi quedat en 6è lloc de 16 participants.

Només socis

Només socis”, l’última novel·la de Ferran Torrent (editorial Columna), 278 pàgines, 21 euros, es la meva darrera lectura, he llegit tots el llibres d’en Torrent i m’agrada la seva fina ironia, les situacions, els personatges i el llenguatge del seus llibres. Pel que fa aquesta novel·la esta en línea amb la seva obra i seria el final o no de la trilogia que va començar amb “Societat limitada” i va acabar amb “Judici final”.
Si tingués que destacar un punt negatiu del llibre, el final no m’agrada’t, li trobat un pel enrevessat i forçant una mica la situació. Recomanable la seva lectura per distreure’t i passar una bona estona desconnectant de la rutina diària.

V Lliga social de fotografia 2008

El dimecres 14 de maig hi va haver la cinquena i penúltima entrega de la Lliga. Vaig presentar aquesta fotografia del fiord de Geiranger (Noruega). Amb un 7,30 de puntuació hi quedat en vuitena posició, ara a la classificació general vaig setè empatat amb el sisè. El proper mes de juny hi ha la darrera entrega d’aquesta Lliga i el tema es obligat, un autoretrat, a veure que passa.

25è Congrés Nacional d’ERC

Com a militant d’Esquerra, he donat suport a la candidatura Erc Futur de l’Ernest Benach i Rafael Niubò, com a candidats a President i Secretari General d’Esquerra, i el proper 7 de juny votaré aquesta candidatura.

Ho he fet perquè soc partidari i admirador d’en Carod-Rovira (Web), es el nostre millor actiu i també el que electoralment ens ha donat millors resultats, tampoc el podem responsabilitzar, només a ell de les ultimes davallades electorals i de tos els mals que afecten Esquerra.

D’en Puigcercós, no m’agrada l’estil, no trobo correcte el tracte que dona a Carod-Rovira, hauria de tenir paciència per ser el proper líder del partit, però ara no es el moment.
En Carretero i en Bertran, els mouen intencions respectables i sincerament crec que desitgen el millor per Esquerra, però els falta capacitat de lideratge, tant necessari ara amb la situació que es troba el partit.

No obstant crec que guanyarà la candidatura d’en Puigcercós-Ridaó, tenen el domini del partit, l’aparell i molts càrrecs electes i els hi donen suport i aquest fet serà determinant.

En preocupa que passarà l’endemà, quina actitud tindran els guanyadors ?, que faran els perdedors ? . M’agradaria que ERC sortís enfortida d’aquest congrés, però .... a vegades els personalismes podem més que el sentit de país o el sentit comú.

Mil cretins

L’últim llibre de Quim Monzó, es un recull de relats, dividit en dos parts, la primera trobem un Monzó una mica diferent, parlar de la vellesa, la mort, el dolor, son relats crus, colpidors que et porten a reflexionar sobre la vellesa. La segona part en més el Monzó de sempre, amb la seva ironia característica.
A mi m’agrada’t més la segona part, però de la primera part destacaria “Dissabte” i “La Lloança”.
Son 174 pàgines que passant volant, jo com soc un fidel seguidor d’en Monzó, recomano a tothom la seva lectura, llegir a Monzó mai deixa indiferent a ningú.

La sang dels Innocents - La germandat del Sant Sudari

Acabo de llegir el llibre La germandat del Sant Sudari de Julia Navarro, i fa uns mesos vaig llegir La sang dels Innocents de la mateixa autora, els dos en versió en català.
La sang dels Innocents, en va agradar, es una historia que enganxa i les seves 766 pàgines passant volant, el fet que siguin diferents histories de diverses èpoques que estan connectades entre si, fa que la lectura sigui molt amena.
Hi ha un part del llibre que no en va agrada es la subtil comparació que fa l’autora, entre el fanatisme religiós islàmic i el terrorisme basc, la vaig trobar fora de lloc i entrada en calçador a partir d’un personatge com es el sacerdot basc Aguirre. Si be els dos fets son totalment condemnables i no hi ha cap lluita que justifiqui vessar ni una sola gota de sang, crec que son dos problemes diferents amb solucions diferents. A l’autora li devia sortir la seva vena “mesataria”.

La germandat del Sant Sudari, també m’ha enganxat, no es tant extensa como l’altre, l’edició de butxaca te 466.- pàgines, segueix també l’estructura de varies histories de diferents èpoques relacionades entre si, hi ha moments que podria semblar un novel·la policíaca i altres una novel·la històrica.

Després d’aquesta positiva experiència, espero aviat poder llegir l’altre obra que en falta “La Bíblia de Fang”.